Ricard Martínez
REDACCIÓ. Ricard Martínez Martínez (Carcaixent, 1969) és professor de Dret Constitucional a la Universitat de València i president de l’Associació Professional Espanyola de Privadesa. Acaba d’impartir un seminari a la Facultat de Magisteri sobre la protecció de dades. Al seu parer, la protecció de dades és un dret fonamental, però en cap cas no es pot posar al servei de l’opacitat dels poders públics.
–Després de la visió d’internet com la pàtria de la llibertat, sembla que també ací ha arribat l’hora de les retallades.
–En realitat el que ocorre és que s’ha produït un canvi substancial en el món d’internet. D’una banda, s’ha passat d’un usuari passiu, essencialment lector, a un usuari actiu en les xarxes socials, i d’un usuari anònim a un usuari que fa valdre i ha d’aprendre a administrar la seua identitat. D’altra banda, no hi ha un internet únic, n’hi ha un per a l’oci, un altre per al negoci, per a l’administració… Cada volta més aspectes del món físic es virtualitzen i el comerç global hi juga les seues cartes. A més, l’explotació de la informació personal, fins i tot anònima, mitjançant tecnologies d’anàlisi comportamental i Big Data sembla ser un motor de creixement econòmic. D’alguna manera ens fa falta un Llibre del Consolat del Mar per internet, hem d’aplicar marcs reguladors allí on no n’hi ha i per això aquesta sensació de restricció de la llibertat. En realitat, però, necessitem la disciplina i pràctica del dret com a instrument de garantia de la nostra llibertat, ja que en el mercat d’internet l’individu no té cap possibilitat de negociar davant l’Estat i les corporacions.
–Sembla que hi ha dues forces contradictòries en lluita: la batalla per la transparència (se la presenta fins i tot com l’alternativa a la corrupció política) i la protecció de les dades.
–La protecció de dades és un dret fonamental de natura instrumental que juga un paper fonamental com a garantia de llibertat en la societat de la informació. Però en cap cas no pot fer-se servir com una eina al servei de l’opacitat. Escau fer un esforç de ponderació i trobar la manera més jurídicament satisfactòria de contrapesar ambdós valors. Els universitaris n’hem tingut ja alguna experiència prèvia, ja que la LOMLOU ha previst tant la publicació de les notes dels estudiants com la dels resultats dels processos d’avaluació de l’activitat docent, investigadora i de gestió realitzats per la Universitat o per les agències o institucions públiques d’avaluació. Aquestes publicacions no poden ser invasives, no publiquem l’adreça personal de ningú, però no es poden emparar negatives en la protecció de dades. Els servidors públics veuen la seua esfera de privacitat reduïda quan es tracta de posar a disposició de l’opinió pública elements essencials relacionats amb interessos col·lectius. La democràcia sense transparència i control pot acabar semblant una aparença de democràcia.
–Qui hauria de decidir què és secret i què és públic?
–Com diu la Llei 1/1982, els usos socials en són una primera pista. En la praxi, pel que fa a les administracions, hauran de ser els seus equips jurídics i singularment aquells que el Projecte de Reglament General de Protecció de Dades de la Comissió Europea, a hores d’ara en tramitació, anomena delegats de protecció de dades. D’altra banda, haurem d’esperar la tramitació de la futura Llei de Transparència que ha previst la creació d’una agència amb competències específiques per tal de coordinar el seu criteri amb l’Agència Espanyola de Protecció de Dades i les agències autonòmiques al País Basc i a Catalunya.
–En quins errors més freqüents cau un usuari de les noves tecnologies quant a protecció de la seua intimitat?
–Jo en definiria almenys tres. El primer rau en no posar en valor la pròpia informació personal. Si no ets capaç d’entendre l’impacte que pot tindre en la teua vida un comentari, una fotografia, un text en el món del web 2.0, en un món viral d’informació que flueix pertot arreu i pot ser indexada, no desenvoluparàs un model de gestió activa d’aquesta. Això és lògic si tenim en compte que el concepte d’intimitat ja no depén d’allò que revelem nosaltres o tercers, sinó de la capacitat d’anàlisi d’una eina informàtica. Cada vegada que punxe “m’agrada” revele intimitat. El segon error deriva del fet de no llegir mai les polítiques de privacitat ni assabentar-se de com funciona l’aplicatiu i preguntar-se coses com ara qui accedeix?, o passa dades a tercers com ara anunciants? Quin tipus de control de la informació i garanties ofereix això? El tercer error deriva dels dos anteriors, no tenim cap procés o model de gestió de la nostra identitat digital i ens comportem en el món digital de la mateixa manera que en el món físic.
–Què és el dret a l’oblit?
–Consisteix en la possibilitat jurídica, a l’empara dels articles 6.4 o 16 de la LOPD, de demanar la cancel·lació de certes informacions especialment en internet. És un dret que s’ha projectat no sols sobre els proveïdors en origen, sinó també sobre els buscadors. Aquest dret ha encetat un seriós debat sobre quines coses han de romandre o no en internet, quines dades estarien cobertes pel dret a la informació i la llibertat d’expressió i quin valor donem al concepte d’història en el context més petit, el de la microhistòria personal de cadascú. No tindria cap sentit configurar-lo com un dret absolut a esborrar la història, però una de les coses que contribueix al nostre equilibri emocional precisament consisteix en oblidar. Una persona no es pot veure perseguida per sempre per informacions banals o no rellevants.
–Quins perills hi ha en el fet que un pare o una mare controle l’activitat d’un/una fill/filla en internet?
–El menor passa per diverses etapes de desenvolupament. En les primerenques el control parental és important i necessari. Però a mesura que madura, el seu dret a la vida privada incrementa la seua esfera d’independència. En aquest sentit, els drets a la intimitat i la pròpia imatge són drets reconeguts als menors tant pels convenis internacionals com per la Llei Orgànica de Protecció Jurídica del Menor. En tots els casos ha de primar el que s’anomena interés superior del menor, i la possibilitat de disposar d’un espai privat d’interacció amb els amics, entre altres, és part indubtablement d’aquest interés i del lliure desenvolupament de la personalitat del menor. En el nostre dret hi ha dues edats, els catorze anys, moment en el qual pot consentir el tractament de les seues dades, i els setze, que defineixen fronteres clares per als pares i les mares.
–Hi ha alguna instància internacional amb suficient autoritat moral per a decidir allò bo i allò dolent de les pràctiques dels usuaris en la xarxa?
–Podríem pensar que la Internet Society (ISOC) alguna cosa hauria de dir en aquesta matèria. El fet és que a hores d’ara, per exemple en privacitat, conviuen dos models, el nord-americà (Àsia-Pacífic), basat en l’autonomia de la voluntat i els codis corporatius a partir de certs principis bàsics, i l’europeu, mes rigorós i amb autoritats administratives independents garants dels drets dels ciutadans amb capacitat sancionadora. Entre l’un i l’altre trobem règims clarament lliberticides, com ara Cuba, Xina o certs països de l’Orient Mitjà. El fet és que la intensitat dels delictes en internet i els riscos vinculats als tractaments massius de dades amb eines com ara les del Big Data fan imperatiu un conveni internacional d’abast global en la matèria.
–Quins eren els objectius de les jornades organitzades a la Facultat de Magisteri sobre la protecció de dades?
–S’han buscat tres objectius fonamentals. Primer, garantir que els nostres estudiants desenvolupen les seues pràctiques amb un coneixement rigorós dels seus deures de secret i seguretat respecte a les dades dels estudiants i pares dels centres educatius. D’altra banda, es tracta de formar ciutadans amb coneixement de la importància de la seua informació personal i capaços d’entendre que cal tindre un control sobre la seua biografia digital. Finalment, es tracta d’iniciar els nostres estudiants en matèries com ara vida privada, identitat digital o xarxes socials, tot fomentant una reflexió que els ajude a incorporar a les seues competències aquestes matèries i, per tant, a transmetre-les en la seua pràctica acadèmica.
