logodreta

Una llengua sense fronteres

Torre de Babel (1594), de Lucas van Volkenborth.

LORENA HERNÁNDEZ. “La història de les llengües perfectes és la d’una utopia, i la d’una sèrie de fracassos. Però ningú no ha dit que la història dels fracassos siga fracassada”. Així s’expressava l’escriptor Umberto Eco en el seu assaig La recerca de la llengua perfecta. Al món es parlen al voltant d’unes set mil llengües, encara que la majoria de la població només es comunica en un nombre reduït d’aquestes. Tanmateix, al llarg de la història hi ha hagut diversos intents d’aconseguir una llengua, si bé no perfecta, quasi un idioma comú amb el qual es poguera comunicar la humanitat.

L’oftalmòleg Llàtzer Zamenhof, creador de l’esperanto.

El cas més representatiu és el de l’esperanto, una llengua artificial creada en el segle xix per l’oftalmòleg Llàtzer Zamenhof. Com ha explicat Berta Raposo, catedràtica de Filologia Alemanya de la Universitat de València, el doctor polonés, procedent d’una zona on es barrejaven moltes ètnies i idiomes, va buscar en la unió idiomàtica una via que posara fi als enfrontaments entre els diferents pobles: “Zamenhof era un pacifista radical, i va pensar que la millor manera de reconciliar-se era crear una llengua comuna que no fóra patrimoni ni propietat de ningú, un camí cap a la pau mundial”.

Encara que l’esperanto es va tractar de promoure en diversos àmbits i a hores d’ara és la llengua artificial més parlada del món, els interessos de l’època van fer impossible que l’objectiu ideat per Zamenhof es fera realitat. Així i tot, és possible encara el somni d’un món que compartisca una mateixa llengua? Doncs sembla que no és del tot impossible. L’hegemonia econòmica i política és la que du la batuta quant a pautes idiomàtiques, com ha assenyalat Berta Raposo: “Al llarg de la història sempre ha sigut així, les potències hegemòniques han tractat d’estendre la seua llengua”. Actualment és l’anglés, encara que el xinés a poc a poc guanya posicions.

Però hi ha un ingredient més que s’ha afegit en els últims temps, el de les noves tecnologies. Els traductors automàtics han anat guanyat importància i buscadors tan potents com Google treballen per a crear la màquina de traducció perfecta, encara que ara com ara queda un llarg camí per recórrer, com ha comentat la professora de Traducció i Interpretació de la Universitat de València Laura Ramírez: “Moltes vegades s’ha d’anar més enllà de la traducció i fer una transcreació, és a dir crear textos en la llengua a la qual es vol traduir que siguen totalment naturals, que sonen com si els haguera escrit un nadiu, i en aquests aspectes la traducció automàtica encara està molt lluny de l’ésser humà”. Tanmateix, la també presidenta de la Xarxa de Traductors de la Comunitat Valenciana ha indicat que per a determinats usos aquestes ferramentes de traducció poden ser útils, com ara quan es vol conéixer el significat d’un text de manera genèrica o per a un consum privat. En la resta de casos, sempre és millor comptar amb l’opinió experta d’un traductor, perquè, si no, poden passar casos com el que ha explicat Laura Ramírez: “L’altre dia una amiga em va comentar que per a traduir l’expressió sala de cures, referint-se a l’àmbit mèdic, el traductor automàtic va escriure priest room, que és la sala de sacerdots de l’Església”.

El programa A Fons de Ràdio Universitat ha tractat aquest tema amb més profunditat, en dues entrevistes a Laura Ramírez i Berta Raposo. Podeu escoltar el programa fent clic ací.

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València