El meridià de Greenwich, al seu pas per Albocàsser.
LORENA HERNÁNDEZ. El 1884 es va celebrar a Washington una conferència internacional per a establir una mesura del dia universal, de manera que el migdia oficial s’aproximara el més possible al solar, és a dir al moment en el qual l’astre se situa en el punt més elevat sobre l’horitzó. Des d’aleshores el meridià de Greenwich va quedar fixat com a referència per a establir els fusos horaris en tot el món. Espanya es va situar en aquesta freqüència horària, però no per molt de temps. En la Segona Guerra Mundial es va decidir canviar el fus horari per a sempre. Almenys, fins el moment actual.
“Va ser el 1942 quan es va produir un canvi d’horari en quasi tota Europa. Alemanya va imposar el seu fus horari per a totes les zones ocupades, i el govern de la dictadura franquista va decidir adoptar també aquesta hora per a coordinar-se millor amb Alemanya, de la qual era en aquells moments aliada”. Són paraules de Julián Sanz, professor d’Història Contemporània de la Universitat de València. Més de setanta anys d’aquell fet històric que, tanmateix, ha marcat des d’aleshores el nostre estil de vida. Tant és així que es podria dir que vivim amb el peu canviat, descompassats de la llum del sol i del nostre ritme natural.
És per això que des de fa temps diversos sectors de la societat aposten per un canvi al nostre fus horari original. En aquest sentit, el Congrés va aprovar un informe en el qual es demana al Govern un estudi socioeconòmic per a conéixer l’impacte global d’un possible canvi de fus horari a Espanya. La idea seria tornar al del meridià zero, és a dir una hora menys de la que tenim ara. El fet que Espanya vaja una hora per darrere d’allò que li correspondria afecta la manera en la qual estan construïts el nostre estil de vida, els horaris de treball, l’hora en què sopem, fins i tot l’anomenat prime time en televisió.
El text aposta a més per racionalitzar les jornades de treball i fer compatible la vida familiar i laboral. A Espanya la distribució més freqüent per a desenvolupar l’activitat professional són huit hores distribuïdes entre matí i vesprada. En moltes ocupacions és habitual acabar cap a les huit de la vesprada, un fet que contrasta amb altres països europeus, com ara Alemanya o Regne Unit, on els treballadors i treballadores solen anar-se’n a casa cap a les cinc o les sis de la vesprada.
Segons Josep Pérez Soriano, professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, cal canviar aquest model horari per un altre més humanitzat que permeta organitzar les diferents parcel·les de les nostres vides d’una manera més eficient: “Cal establir una distribució del treball compatible amb la vida personal i familiar i també amb el descans. Entre les huit del matí i les sis de la vesprada es pot ser molt productiu i alliberaríem hores per a l’oci i el temps lliure”. Una xicoteta revolució en els nostres hàbits, un gran pas cap al nostre benestar.
El programa A Fons de Ràdio Universitat tracta aquesta qüestió amb profunditat. Es pot escoltar fent clic ací.
