JORGE CHENOVART. Un xiquet i una xiqueta acompanyen els seus iaios a veure les danses valencianes que cada 9 d’Octubre es realitzen a la plaça de la Verge de València. Fa trenta anys no es podien veure. La possibilitat de ser testimoni de la nostra cultura més tradicional, recuperada amb molt d’esforç, es deu en gran mesura a la tasca del Grup de Danses Alimara de la Societat Coral El Micalet del cap i casal. La recerca, restauració i difusió del folklore valencià des de la transició porta el seu nom. “El nostre folklore mereix la pena tindre’l sempre en compte i, si hi ha variacions, sempre estem oberts a propostes conseqüents”, ha explicat el fundador d’Alimara, Salvador Mercado, en el programa A Fons Cultural de Ràdio Universitat, el qual podeu escoltar clicant ací.
La Universitat de València es troba directament relacionada amb Alimara, ja que aquesta societat naix de la iniciativa d’un grup de persones procedents del Seminari d’Art Popular de la Càtedra d’Història de l’Art de la ja extinta Facultat de Filosofia i Lletres de València. Des d’aleshores es va iniciar un llarg procés d’estudi de danses, vestimentes, cants i altres components que formen la idiosincràsia valenciana més tradicional. Però el que aleshores era una proposta determinant per a reprendre la cultura del territori, ha derivat al llarg del temps en poques ajudes i escàs interés per part del Govern valencià. “No hi ha interés, per part dels polítics valencians, a mantindre les nostres tradicions. Les subvencions que haurien de servir a la fortalesa d’allò nostre s’escapen”, afirma Àngels Molina, cantant del grup Cardadors de Bocairent, una localitat que sempre ha lluitat per reivindicar els balls i cants valencians.
El manteniment de les tradicions valencianes no sols depén del present actiu davant el qual ens trobem. Les generacions futures són la base perquè tot el que s’ha creat no es perda. L’imaginari relaciona la tradició amb l’antiguitat i l’experiència, però, tot i això, sí que hi ha joves interessats en la recerca de la cultura tradicional valenciana. Salvador Mercado i Àngels Molina afirmen rotundament que “n’hi ha de tot, però hi hauria molt més planter si la nostra cultura es promocionara pels diversos canals públics de comunicació que té el poder valencià”. I el fundador d’Alimara, comparant el folklore amb l’òpera, afegeix: “Tot el món no se sent interessat, però sempre hi ha gent que accedeix. Parlem de les noves generacions”. I és que en Alimara queden tres iniciadors de la primera fornada, i en Cardadors dos.
Si Salvador Mercado fa referència als canals de difusió públics valencians, és inevitable pensar en el tancament de Radiotelevisió Valenciana. Però ells s’han mostrat sincers i aquest tancament, encara que puga semblar cruel dir-ho, no els afecta. Això sí, per una raó ben clara. “En aquest moment, no. Si en els mitjans de comunicació valencians no es dóna a conéixer que hi ha més de dos-cents grups de rock valencians, com anem a aparéixer nosaltres?”, es pregunta. Si es visionen els arxius de RTVV, es trobarà que en els primers anys de l’ens públic valencià la presència d’Alimara i Cardadors era una constant. Ambdós conclouen: “No han sabut aprofitar-se de nosaltres”.
