Professions en perill d’extinció

Joan Seguí, director del Museu Valencià d’Etnologia. En portada, fent pa segons el mètode tradicional, a la comarca de l’Alcalatén. Totes les fotos d’aquest article són del Museu Valencià d’Etnologia.

LORENA HERNÁNDEZ. Un so característic i familiar, una mena de remor molt sonora i estrident, arriba a les oïdes com una batuda d’ocells que colpeja algun racó de la memòria. Es veu circular pel carrer a ritme de caragol un vehicle que s’obri pas metre a metre a través de l’asfalt, que va deixant un fil de veu que ompli el buit i el silenci de la llar amb la sentència següent: “Ja està ací l’esmolador, s’afilen ganivets, navalles, tisores, destrals, tot tipus d’utensilis de cuina!”. Es tracta de l’anomenat esmolador, aquell comerciant ambulant que oferia els seus serveis per afilar tot tipus d’instruments de tall. Fa un temps era un element comú a les vies públiques; hui, una professió en perill d’extinció.

Es tracta d’un procés lent, dolorós, encara que no sempre definitiu. Els avanços tecnològics fan que determinats llocs de treball queden obsolets i acaben desapareixent amb el temps. Altres romanen com una activitat residual, com ha ocorregut amb professions com ara la dels esmentats esmoladors, els adobadors o els ferrers. La crisi econòmica també ha alterat aquest panorama, tant amb la revitalització de treballs antics, com amb la desaparició d’altres que abans estaven presents, com ha comentat Joan Seguí, director del Museu Valencià d’Etnologia: “Persones que fabricaven determinats productes que s’han industrialitzat, com ara el granerer, el que ha passat és que la indústria ara fabrica graneres de manera seriada”.

Fent una carbonera, a la comarca de l’Alcalatén.

Treballs que s’han anat industrialitzant, amb la conseqüent substitució de les persones per màquines que fan el mateix treball. Ocupacions que en molts casos tenen a veure amb el tractament de materials com ara el ferro i altres productes, per als quals abans s’emprava una mà experta i entrenada en l’ofici. Un exemple és el dels ferrers, però n’hi ha més, com els forjadors. Altres professions afectades tenen a veure amb el món rural. Segons Joan Seguí, els anomenats oficis tradicionals se solen relacionar amb el camp. Un exemple seria el dels pastors, les persones dedicades a la cria, guia i cura del ramat a l’aire lliure. Tanmateix, hi ha ocupacions d’àmbit urbà que també podrien connectar-se amb aquest concepte.

D’altra banda, hi ha un moviment quasi nostàlgic que a hores d’ara aposta per una tornada a l’ofici artesà, els anomenats ecosabers, com ha explicat el director del Museu Etnològic de València. Es tracta de la seua recuperació amb un caràcter en certa mesura diferent, com per exemple en el sector tèxtil: “Ja estem farts de portar licra, i alguns han pensat: però si això de la llana era fantàstic!, sobretot quan es feia a mà, la qual cosa ha creat un nínxol de gent. És molt comú ara veure a la ciutat de València, per exemple, llocs en els quals s’ensenya a fer punt de ganxo”.

Canvis, transformacions, noves professions que apareixen i altres que a poc a poc s’aniran perdent amb el temps. Es tracta d’un procés que sempre ha existit i que en principi sempre existirà. És la llei de la natura, allò que arriba un dia un altre ja no estarà ací. Només en la nostra memòria, en els arxius històrics i qui sap on més. El programa Caleidoscopi de Ràdio Universitat  ha tractat en profunditat aquesta qüestió. Es pot escoltar fent clic ací.

Galeria d’imatges d’oficis tradicionals amb fotografies referides a activitats com ara dentar la corbella, a l’Horta; empeltar, a l’Alcalatén; l’ofici de toneller, a l’Alt Vinalopó; l’ofici de ferrer, al Baix Segura; fuster de ribera, a l’Horta.