Concentració a la plaça de Manises, enfront del Palau de la Generalitat Valenciana, contra el tancament de RTVV i contra la fi de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio a territori valencià.
ÀLVAR LÓPEZ. Són les 19 hores del dimecres 29 de gener. Ja fa uns minuts que el sol s’ha amagat per complet, i sota la llum dels fanals que il·luminen la plaça de Manises (situada enfront del Palau de la Generalitat) un bon grapat de càmeres, periodistes i fotògrafs s’aglutinen al voltant d’un megàfon que canvia de mans cada poc temps. La plaça comença a omplir-se, i davant d’un públic cada vegada més expectant, Vicent Mifsud, president del comité d’empresa de RTVV, resumeix a la perfecció en una frase el sentir de tots els presents: “La televisió pública és necessària per a no ser invisibles”.
Fa poc més de dos mesos que Radiotelevisió Valenciana tancà les portes després de vint-i-quatre anys d’emissions, i fins ara el Consell no ha prestat cap atenció a les reivindicacions per a tornar a obrir el mitjà. Després de la sentència del TSCJV en la qual l’ERO es declarava nul, el Govern valencià considerà que “el cost del funcionament i manteniment de la RTVV no es pot assumir”. No obstant això, Mifsud exposà que han presentat propostes que demostren que “mantindre RTVV és completament viable”.
Mifsud assegurà que des de fa dos mesos “RTVV s’ha gastat nou milions d’euros, i això sense comptar-hi els tres milions i mig que ha deixat d’ingressar per publicitat”. Així doncs, no veu que l’estalvi siga un motiu per al tancament de la televisió. De fet, afegí: “Las Provincias TV i Mediterráneo TV [COPE] utilitzen gratis els repetidors pels quals emetia RTVV. La Generalitat no els cobra perquè treballen per a ells”.
Els treballadors coincideixen que els interessos polítics foren el principal detonant del final de RTVV, i no són els únics que ho pensen. El periodista Toni Mollà assegura en un article titulat La desconnexió valenciana que la persecució dels mitjans públics a la Comunitat Valenciana “va arrancar amb el ministre José Barrionuevo (PSOE)” i va continuar “amb els ministres catalans José Montilla i Joan Clos”. Tot i així, afirma que el Partit Popular fou qui va “perfeccionar” aquesta política.
Mollà assegura que en la transició “la dreta valenciana va redescobrir el perill català com a maniobra antivalencianista i antidemocràtica” i que des d’aquell moment “el País Valencià ha estat el nexe de l’‘eix de la prosperitat’ que enllaçava el Madrid de la lideressa amb les illes de Jaume Matas”. “La censura i la prohibició”, finalitza el periodista, “són l’última barricada d’una dreta obscurantista”.
Les conseqüències socials i culturals del tancament encara s’agreujaren més el 21 de gener. Després de rebre una amenaça de multa per part del Govern valencià, Acció Cultural del País Valencià hagué de posar fi a les emissions de Catalunya Ràdio pels seus repetidors, com ja hagué de fer anteriorment amb el senyal de TV3.
Aquest fet dugué el representant d’Acció Cultural, Toni Gisbert, a expressar que el País Valencià viu “una situació d’emergència general” en la qual “cal denunciar la censura democràtica promoguda pel president Fabra”. La Unió de Periodistes Valencians també va fer acte de presència en la concentració per mitjà de Cristina Chirivella, secretària general de l’associació. “El Govern valencià” –assegurà– “ha demostrat una nul·la preocupació per preservar la nostra llengua” i “ha acabat amb la pluralitat informativa en el nostre territori”.
La realitat és que de moment València ha emmudit en quedar-se sense mitjans públics. És cert que, com expressa Andrés Boix, professor de Dret de la Comunicació a la Universitat de València, el Consell té potestat jurídica per a dur a terme aquesta actuació. Això sí, aquest fet no resta perquè Boix opine que són els “comportaments incomprensibles (i impresentables) de les administracions públiques els que acaben provocant un mal dret”.
Vicent Mifsud, president del comité d’empresa de RTVV.
Catalunya Ràdio
El punt optimista l’intenta posar Ignasi Muñoz, corresponsal de Catalunya Ràdio a la Comunitat Valenciana, qui recorda que “la censura té els seus límits i la ràdio pot continuar escoltant-se en internet”. Però Muñoz no dubta en destacar la gravetat de la situació. “Tancar una televisió d’àmbit territorial és suïcida per a qualsevol comunitat humana”, afirma. “Si una comarca no té mitjans que reflectisquen la seua existència és difícil que puga existir una consciència de pertinença”.
Tant Muñoz com la resta dels afectats estan d’acord que fa falta un canvi de Govern per a tornar a tindre un mitjà públic. El periodista de Catalunya Ràdio exposa que “al Govern valencià li importa molt poc que no hi haja televisió valenciana”. Ricardo Cano, representant de l’Associació per a la Defensa de Llibertats i Drets Socials i Civils, ho expressà encara amb més claredat en dir que “fins i tot la dreta europea està avergonyida en comparar el seu treball amb el de la dreta espanyola”.
Ignasi Muñoz, corresponsal de Catalunya Ràdio a territori valencià.
Estudis de Periodisme i Comunicació Audiovisual
Un dels principals col·lectius afectats pel nou panorama comunicatiu valencià són els estudiants de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Si bé molts d’ells no havien pensat treballar de manera directa en RTVV, sí que consideraven com una possible eixida professional alguna de les empreses audiovisuals lligades al mitjà públic.
Un exemple d’això és Ana Clara Rey, una de les promotores de la comissió Estudiants de Comunicació i Periodisme contra el tancament de RTVV. Per a ella, tant el tancament de RTVV com la fi de les emissions de Catalunya Ràdio “signifiquen deixar amb escasses possibilitats de futur els estudiants de Comunicació i Periodisme, condemnant ambdues carreres a la seua desaparició”. A més, també opina que darrere d’aquestes actuacions s’amaga la política. “Les mateixes persones que retallen són les que ara ataquen la cultura de tot un país”.
El periodista i professor de la Universitat de València Josep Lluís Gómez Mompart també recalca la complicada situació que han d’afrontar els estudiants: “Aquest deplorable panorama és una incitació a l’abandó de les seues il·lusions, i a mitjà termini a emigrar del país”. Tant ell com Francesc Martínez Gallego han col·laborat fermament en contra del tancament de RTVV. Per exemple, ells foren els qui redactaren el contrainforme que va servir com una de les proves per a l’anul·lació de l’ERO. Martínez Gallego destaca com la majoria de les accions que la Universitat ha fet com a institució “han servit de molt poc, perquè per a uns jerarques autoritaris com els del Govern autònom del PP aquestes accions són paper mullat”.
Els escàndols i casos de corrupció que han envoltat RTVV (i una part dels seus treballadors) els últims temps deterioraren la seua imatge fins el punt que Gómez Mompart destaca que “l’absència d’uns mitjans audiovisuals públics, democràtics i de qualitat” és tan perillosa com “tindre’n uns com eren els de RTVV des de fa prou anys”.
Un moment de la concentració, el 29 de gener.
Reobertura de la televisió pública valenciana
Siga com siga, la realitat és que sense mitjans públics València perd part de la seua identitat. La seua reobertura hauria de ser una prioritat en les agendes dels partits polítics valencians. Això sí, Lola Bañón, extreballadora de RTVV i professora a la Universitat de València, insisteix en fixar la vista en el passat per a no cometre els mateixos errors i poder crear una vertadera televisió pública i democràtica. “Els valencians tindrem novament televisió en la nostra llengua”, assegura, “però cal aprofitar el desastre ocorregut per a demanar organismes de control efectiu que garantisquen que són els més preparats i els més professionals els encarregats de la seua gestió”.
Són les 20 hores del dimecres 29 de gener, i la plaça de Manises comença a buidar-se una vegada acaba la concentració. Però encara que la gent marxa, en el terra roman una sanefa feta amb espelmes. Una sanefa que recull l’esperança i el desig de tots els valencians i valencianes. RTVV tornarà.
