ANGÉLICA MORALES. 20 de febrer del 2011. Milers de persones marxen en una dotzena de ciutats marroquines per a reclamar més democràcia. Planten cara al seu monarca, Mohamed VI. L’ona expansiva de la revolta tunisiana s’estén de manera vertiginosa pel nord d’Àfrica, sacseja, assola, arrasa imparable l’esperit de la població que, amb esperances renovades, demana ciutadania, drets individuals i, en definitiva, drets humans. “És en les dones on es pot mesurar la realitat dels drets, perquè, si elles els tenen, és que han arribat a tothom”, sentencia Julia Sevilla, professora honorària de la Universitat de València.
Projecte dut a terme per la Universitat de València al Marroc (2011-2012), dins del Programa de Cooperació Interuniversitària de l’AECID, amb el títol Accions per a implementar el desenvolupament i els drets de les dones en l’àmbit rural de les regions d’Ouarzazate i Marràqueix.
Sevilla és la coordinadora d’un seminari sobre els drets humans de les dones en la nova Constitució marroquina que acull aquesta setmana la Facultat de Dret, sota el patrocini de la Càtedra Unesco d’Estudis sobre el Desenvolupament de la Universitat de València. En aquestes jornades, Aicha Abounai, professora de Dret Polític de la Universitat Caddi Ayyad de Marràqueix i responsable del contingut acadèmic del curs, analitza, junt amb el seu alumnat, la realitat marroquina en el procés de constitucionalització dels drets humans, tres anys després dels fets que es produïren aquell 20 de febrer.
Què està passant al Marroc? Quins són els efectes del canvi constitucional? Quins són els efectes, en definitiva, de les revoltes àrabs sobre el Marroc? I, sobretot, quina és la situació de la dona al país nord-africà? El seminari que imparteix Aicha Abounai intenta donar resposta a totes aquestes qüestions a partir d’una visió global contundent: el desenvolupament dels drets humans en els textos jurídics, especialment en la Constitució, però també en la realitat. “Vull que la gent conega què passa realment al Marroc”, afirma Abounai.
La ponent explica que des del 20 de febrer del 2011 hi ha hagut un desenvolupament efectiu a nivell legislatiu, però només això, el salt ha restat en un text jurídic i encara no ha arribat a la realitat social. “La Constitució ha donat molts drets a la dona i ha realitzat progressos en els drets humans; no obstant, la realitat demana més lleis perquè l’evolució siga efectiva. Fins ara no s’han promulgat les lleis necessàries”, afirma.
El motiu d’aquest retard en l’efectivitat legislativa, la qual actuarà com a garant dels drets humans de la població marroquina, ha sigut diagnosticat en aquest seminari. “En la realitat del Marroc tenim un problema molt important: l’elevada taxa d’analfabetisme, que supera la mitjana dels països del Magrib”, apunta Aicha. Aquest handicap impedeix que la població conega l’existència dels seus drets, drets inherents, la qual cosa comporta que el reconeixement dels drets humans roman relegat al paper, als textos legislatius, sense cap efectivitat real.
Aquest context ha propiciat les mobilitzacions socials i, com sempre, aquestes han estat protagonitzades per les dones, líders ideològiques de la primavera àrab des de les primeres revoltes a Tunísia, des de la seua participació a la plaça de Tahrir, des de les revolucions algerianes… Tant és així que al Marroc s’han format, almenys, una trentena d’associacions feministes que, unides, han fundat la coalició Primavera feminista per la igualtat i la democràcia, amb la finalitat de participar efectivament en la reforma constitucional del seu país.
“La societat civil, sobretot associacions de dones i col·lectius pro drets humans, lluita perquè hi haja un canvi real”, diu Aicha. Però no és suficient, “cal començar per l’educació. Una democràcia no es pot basar únicament en textos jurídics. Aquests són molt importants, però insuficients. El canvi ha d’estar en les condicions socials, en l’educació i en la situació econòmica de les ciutadanes i els ciutadans”, sosté.
Per a la professora de Marràqueix, “l’educació i un nivell de vida més alt” són la clau perquè la població s’interesse pel que ocorre en l’esfera política. “Si mantenim la gent pensant si podran menjar el dia següent, no podem esperar un canvi significatiu en el sistema jurídic”, lamenta.
De fet, Aicha, amb els ulls plens de tristesa, reconeix: “La impressió que tinc després de la reforma constitucional al Marroc, provocada per les revoltes del 20 de febrer, és que la situació (no sols per a les dones, sinó per a la població en general) realment no ha canviat: en l’esfera política el rei continua sent la figura més important, el Govern continua sent feble davant del poder monàrquic, el Parlament ha esperat fins ara per a fer efectives les reformes… No vull dir que no siga interessant per al canvi el que passà fa tres anys, però necessitem que els partits polítics lluiten, amb més responsabilitat, amb més agressivitat si s’escau, per tal de donar més i millors alternatives, i no deixar la política del país únicament en mans del monarca”.
La realitat del país veí a l’altre costat de l’Estret és que està vivint moments especialment delicats, i alhora interessants: les associacions feministes reclamen la primavera de la igualtat i impulsen la reforma del codi que regeix el dret de família, on, al cap i a la fi, germinarà l’educació en la igualtat de drets i d’oportunitats.
I és que és molt dolorós que siga necessària una tragèdia, com la de la jove de dèsset anys que es va suïcidar el passat gener als afores de Rabat, perquè el canvi en el Codi Penal siga efectiu. La menor va ingerir mata-rates quan va ser obligada a casar-se amb l’home que la va violar. Aquest succés provocà la supressió del paràgraf de l’article pel qual els agressors restaven totalment immunes pel fet de casar-se amb la dona que havien violat.
Passar pàgina i mirar cap al Marroc amb ulls optimistes ens recorda que l’esperança no està perduda al país veí. Allí estan en marxa dues iniciatives parlamentàries que podrien llançar llum sobre l’evolució del reconeixement dels drets humans de les dones: l’una castigaria tota forma de violència contra la dona i l’assetjament sexual, i l’altra prohibiria el matrimoni abans de la majoria d’edat.
Si Julia Sevilla té raó, la primavera de la igualtat, junt amb la implicació i el compromís de la societat occidental, seran el mecanisme pel qual es trencarà, per fi, el concepte de súbdit/súbdita per a convertir-se en ciutadà/ciutadana de ple dret i, per tant, garantir els drets humans no sols al Marroc, sinó també a la resta dels països del Magrib.
