logodreta

Testimonis de la caiguda del Mur de Berlín en la commemoració del 25 aniversari, aquesta setmana a València

P1110808

Imatge actual de les restes del Mur de Berlín. Foto: T. Gorria.

LAIA MAS/JAVIER CID. Han passat vint-i-cinc anys des d’aquell 9 de novembre en què es va produir l’enderrocament del Mur de Berlín, un fet que simbolitzava la fi de la guerra freda i l’obertura de les fronteres artificials que dividien Alemanya en dos estats des de feia quasi tres dècades. El mur, que es materialitzava en seixanta-dos quilòmetres de formigó armat, es va construir amb l’excusa d’evitar el contagi del capitalisme de l’Alemanya occidental, però la realitat era que intentava frenar l’èxode dels ciutadans de la República Democràtica Alemanya cap al costat occidental de Berlín. Amb motiu del vint-i-cinc aniversari de la caiguda d’aquesta estructura amb una forta càrrega política, que va encetar un procés de reformes polítiques, socials, econòmiques i constitucionals que marcarien la fi dels sistemes socialistes a Europa, a València se celebren aquesta setmana una sèrie d’actes commemoratius.

Silvia Marcu, romanesa, actualment doctora en Geografia i Història per la Universitat Complutense de Madrid.

Silvia Marcu, romanesa, actualment doctora en Geografia i Història per la Universitat Complutense de Madrid.

Des del Departament de Dret Constitucional i Ciències Polítiques de la Universitat de València, el professor Carlos Flores –expert en l’Europa de l’Est i amb una llarga trajectòria d’estudis sobre la matèria– ha promogut una doble commemoració: un cicle de cinema titulat Cine i comunisme. Sis visions al voltant del comunisme a les instal·lacions del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) i un seminari en què participaran quatre testimonis que van viure aquell esdeveniment de primera mà, que es realitzarà el proper dijous dia 13 a la Universitat Internacional Ménendez Pelayo (UIMP).

En aquesta cita es commemorarà també l’entrada en la democràcia d’Europa de l’Est, ja que el mur no afectava només Alemanya: l’orient europeu fins aleshores vivia sota els règims de les dictadures comunistes, com és el cas de Romania. Des d’allà, la doctora en Geografia i Història per la Universitat Complutense de Madrid Silvia Marcu, nascuda el 1965 a Constança, una ciutat portuària a l’est de Romania, relata que el fet d’aconseguir creuar la frontera que s’havia obert amb la caiguda del mur significava “llibertat” per a tots els habitants de l’est d’Europa. “Ens suposava una oportunitat per a integrar-nos en el món dels valors occidentals i, gràcies a això, en els darrers vint-i-cinc anys hem aconseguit avançar en el camí de la unió, la integració i la llibertat”, afegeix Marcu, una dels testimonis que participaran en el seminari de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, titulat Plantejament, nuc i desenllaç: sis visions sobre la caiguda del Mur de Berlín en el seu 25 aniversari.

I és que la caiguda del mur escenifica la fi d’una època, i no només per a aquells que visqueren de primera mà aquest fet, sinó per al món en general. Com bé apunta Julián Sanz, professor del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València i expert en Alemanya, “a banda de la importància que va tindre per a Alemanya i el seu futur, la caiguda és el símbol més clar del final de la guerra freda, que en tot cas ja s’estava perfilant des d’uns anys abans i es va consolidar finalment amb la implosió de la Unió Soviètica (URSS)”. En aquest sentit, constitueix el naixement d’una nova era, no exempta de conflictes, però sí diferenciada especialment pel que apunta l’historiador: “El pas d’un món bipolaritzat en dos grans blocs, que significaven dues alternatives polítiques, econòmiques, socials i culturals, a un món dominat per una superpotència hegemònica que es pot imposar en totes les parts del món”.

L’alemany Herbert Wagner va ser elegit alcalde de Dresden en les primeres eleccions lliures a la República Democràtica Alemanya, en maig del 1990.

L’alemany Herbert Wagner va ser elegit alcalde de Dresden en les primeres eleccions lliures a la República Democràtica Alemanya, en maig del 1990.

“La caiguda del Mur de Berlín i la fi de la divisió d’Alemanya i Europa van ser un regal del cel per a la història del nostre poble”, apunta Herbert Wagner, natural de Neustrelitz (Alemanya), qui també participa en el seminari de la UIMP. Quan el teló d’acer començava a foradar-se, Wagner vivia a Dresden, en l’antiga RDA, on cursava els seus estudis d’Enginyeria Electrònica. Era el portaveu d’una formació opositora anomenada Grup dels 20 i preparava junt amb altres grups d’oposició les anomenades manifestacions dels dilluns en aquesta ciutat. “Immediatament després de la caiguda del mur no vaig tindre temps ni tan sols per anar a la capital i veure per primera vegada el Berlín occidental. En lloc d’això, em vaig quedar a Dresden treballant per al progrés de la revolució pacífica que havíem desencadenat”.

Wagner va romandre actiu en la política local com a líder de la fracció dels Demòcrates de Base en el consell municipal de la ciutat. L’any 1990 es va unir a la Unió Democràtica Cristiana (CDU) i va ser elegit alcalde de Dresden en les primeres eleccions lliures a la República Democràtica Alemanya, en maig del 1990, i també ha ocupat altres càrrecs de rellevància en la política alemanya. “La situació per a mi ha canviat molt. El meu compromís polític ara pot ser expressat i viscut obertament, sense cap temor davant l’espionatge o les denúncies”, assegura. I afegeix: “A més, també les condicions de vida van millorar i he tingut l’oportunitat de viatjar a països que per a l’antic règim comunista eren tabú. De manera que la meua família i jo vivim en un ambient d’estabilitat”.

Petr J. Pajas va ser obligat a treballar en el sistema de transport de Praga a causa de la seua dissidència amb el règim comunista de Txecoslovàquia.

Petr J. Pajas va ser obligat a treballar en el sistema de transport de Praga a causa de la seua dissidència amb el règim comunista de Txecoslovàquia.

Com Herbert Wagner, el físic i matemàtic txec Petr J. Pajas també valora positivament la fi de la divisió d’Europa. L’any 1972, a causa de la seua dissidència del règim comunista de l’antiga Txecoslovàquia, va ser obligat per aquest a treballar en el sistema de transport de Praga. Posteriorment va participar en la creació i direcció de diverses organitzacions, i arribà a ser director executiu de la Fundació Carta 77 i d’altres entitats com ara l’Oficina per a l’Establiment de la Universitat Centreeuropea a Praga. “El mur el vaig veure per primera vegada, físicament, en visitar la ciutat de Berlín quan jo era estudiant de secundària. En aquella ocasió vaig tindre l’oportunitat de caminar vora aquella estranya paret preguntant-me per què estava allí i com podria sobrepassar-la, però sense oblidar les històries que havíem escoltat sobre persones que morien intentant fer-ho”, explica Pajas.

A finals dels cinquanta va començar els estudis de Física a Praga i va participar en els acalorats debats sobre el seu món i el de l’altre costat del mur, en els quals, segons explica, es preguntaven per què havien d’estar tan radicalment separats. Però no tot quedava en paraules. Pajas assegura que alguns dels seus companys van ser víctimes d’interrogatoris i eren acomiadats del treball per les seues opinions. “Va ser aleshores quan vam començar a adonar-nos que el mur i el filat de la frontera estaven allí per a evitar que nosaltres vérem el que estava passant a l’altre costat”, apunta.

Al voltant de dos centenars de civils van morir intentant creuar el Mur de la Vergonya, com també se li deia. I, en total, van ser més de cent mil ciutadans de la RDA els qui van jugar-se la vida fugint de la dictadura comunista per a intentar traspassar la frontera, ja fóra mitjançant cotxes amb doble fons, globus o, fins i tot, túnels que excavaven per a superar la forta seguretat occidental sense ser descoberts.

“Arribaven poques veus de fora al país. Ens vam assabentar de la caiguda del mur a través de Ràdio Europa Lliure, perquè la fèrria dictadura de Ceaucescu a Romania ens impedia tota informació, i vam eixir al carrer a celebrar-ho i a cridar que volíem un canvi en el nostre país, que no suportàvem més la dictadura comunista”, conta Silvia Marcu, que es trobava a Iasi, ciutat on cursava els estudis de Geografia quan es va assabentar d’aquell esdeveniment històric.

Bashkim Shehu, albanés i fill d’un dels principals dirigents del règim comunista del seu país, Mehmet Shehu.

Bashkim Shehu, albanés i fill d’un dels principals dirigents del règim comunista del seu país, Mehmet Shehu.

És ben cert que la caiguda va portar la democràcia i la unificació d’un país amb la mateixa cultura i la mateixa llengua. I també va salvar de l’opressió uns ciutadans que van encadenar la dictadura nazi amb la comunista, però les diferències socials eren molt grans i les cicatrius
resten patents. A més, la construcció d’un capitalisme ferri, que és el que va vindre després, no era el que estava en l’imaginari de molts dels qui lluitaven per enderrocar el mur. Aquest és el cas de Bashkim Shehu, albanés i fill d’un dels principals dirigents del règim comunista del seu país, Mehmet Shehu, qui va morir en circumstàncies no aclarides en aquell moment. “Els avanços principals estan en els drets relacionats amb la llibertat negativa, principalment en la llibertat d’expressió i en la de moviment. Els retrocessos respecte al somni que teníem estan en tota la resta. Parle globalment sobre l’Europa de l’Est, però d’altra banda hi ha països, com Hongria, que per a vergonya de la Unió Europea ha recaigut en l’autoritarisme, i damunt després d’una transició democràtica relativament exitosa”, explica Shehu, expres polític de l’Albània d’Enver Hoxha que va passar més de set any a la presó. Per a l’activista polític, el capitalisme és el preu a pagar per la llibertat: “En Occident hi ha un retrocés, una deriva dels valors de la democràcia, a causa de la filosofia de l’actual model del capitalisme”.

Queda patent, doncs, que no tothom va estar d’acord en com es van desenvolupar els fets després de la caiguda del mur i les desigualtats que també va comportar. Tant és així que els indicadors socials i econòmics encara marquen una diferència entre ambdós costats. Per exemple, en l’antiga RDA la taxa de desocupació és mes elevada hui en dia. “Les enquestes diuen que als territoris de l’antiga República Federal Alemanya hi ha un malestar per les subvencions i ajudes que van haver de destinar als territoris orientals, mentre que al territori que ocupava la RDA queda una impressió que es van unir com si foren el germà menor al país, i, a més, en unes condicions no massa favorables en alguns sectors, amb el desmantellament d’una part de la seua indústria o amb l’augment de la taxa d’atur, que no existia fins aleshores a la banda oriental del país”, analitza Julián Sanz. També hi ha qui apunta que alguns aspectes com ara l’educació o la igualtat entre dones i homes estaven més desenvolupats en l’antiga RDA.

Pel que fa als valors identitaris, al costat oriental continua havent-hi un sentiment d’enyorança de certs aspectes del passat comunista en les persones més majors. “Les generacions més joves ja ho tenen assumit, però les que van viure conscientment amb el mur encara tenen eixe sentiment de pertinença”, indica Sanz. “Molts experts parlen que la caiguda del mur era inevitable, però altres considerem que es podria haver fet d’una altra manera. El canvi va ser molt ràpid i, per exemple, molts dissidents de l’antiga RDA apostaven per democratitzar eixe estat però mantenint un sistema socialista, i no amb una unificació a curt termini d’Alemanya”, conclou el professor de la Universitat.

El ben cert és que Alemanya s’ha convertit en una potència molt més forta, amb un major pes econòmic, demogràfic i polític després de vint-i-cinc anys. L’obertura de l’Europa de l’Est i l’entrada en la Unió Europea d’aquests països ha situat Alemanya en el centre i ha potenciat la seua importància com a punt de trobada i de presa de decisions. A més, les diferències polítiques i socials s’han superat parcialment amb el temps per a fer-se equidistants i allò que tothom vol és que no es torne a repetir mai més una separació semblant i que les fissures es tanquen amb el temps. Amb tot, vint-i-cinc anys després el balanç de com es va fer la construcció de l’Alemanya i l’Europa de l’Est continua sent un debat obert que no acontenta tots els ciutadans implicats en el procés.

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València