Fani Grande, guionista afectada per l’ERO de RTVV i autora del llibre El fémur de Eva, presentat aquest dimarts a la Nau.
LAURA JULIÁN. Darrere de la gamma morada espera una curiosa recopilació d’articles. Tots els divendres durant dos anys els lectors de Fani Grande van obrir la porta de les seues cases i la intimitat de les seues emocions amb cada actualització del blog El fémur de Eva. Ara, el paper transcendeix el digital per a compilar anècdotes, crítiques, consells, actualitat i més, en un llibre que hereta el nom del blog que el va impulsar. Fani Grande, afectada per l’ERO de RTVV, guionista i una juntalletres, és ara autora d’aquest llibre, presentat dimarts passat a la Nau.
–Per què hem d’anar a la llibreria a comprar El fémur de Eva?
–Primer perquè és el llibre més bonic que pots trobar a la llibreria. I després perquè està fet amb moltíssim afecte, passió i respecte pels lectors, que és el que pensava a l’hora de començar cada post del meu blog: tindre respecte per la intel·ligència de qui ho llegiria. Sempre pensava què li explicaré, com, què li aportarà això al lector, posant-me en la pell de qui ho anava a llegir, intentant que li servira, que li fóra útil. Tot això sense voler tindre la raó, sinó proposant un tema per a després pensar i reflexionar junts. Ara tots aquests posts que estaven en el blog els he actualitzat i reordenat en el llibre per blocs temàtics, a més inclou comentaris dels mateixos lectors del blog que interactuaven per Twitter. Un altre motiu de compra és que, llegint el llibre, et pots fer una idea del que ha passat a València, a Espanya i fins i tot a nivell internacional en els últims dos anys.
–Quan vas decidir tancar el blog?
–En juny d’enguany el vaig haver de tancar perquè havia de decidir entre continuar escrivint o buscar treball. Vaig ser una de les afectades per l’ERO de RTVV i vaig haver de triar en veure’m en l’atur. Va ser un dia una mica trist per la meua passió per l’escriptura, però tot açò ho feia de manera gratuïta i havia de buscar alternatives. La bona notícia va ser que el mateix matí que el vaig tancar em van cridar per a publicar-lo en paper. Sent que estava tot predestinat i canalitzat perquè isquera. Vaig tancar el blog sentint que fallava als meus lectors i aleshores va sorgir l’oportunitat. La gent em deia que buscara un editor, que ho proposara en el meu blog, però a mi això em semblava pretensiós. Al final, després de consultar una amiga, vaig publicar en les últimes dues línies d’adéu del blog: “Algun editor a la sala? A mi m’encantaria”. I aquell mateix matí em van cridar. El llibre inclou no sols els articles del blog, també hi ha un vint per cent de material nou i un últim regal secret per als lectors.
–Per què El fémur de Eva?
–La costella d’Adam sempre m’ha enfadat molt. He crescut culturalment pensant que venim de la costella d’un senyor i el vaig anomenar així com a crítica al que significa: vindre dels homes, una cultura escrita i comandada per ells. És una manera de dir no sóc com tu, ni vinc de tu, i tinc el meu propi motor. A més, el fèmur és més llarg, més potent i ocupa més espai que una costella.
Un moment de la presentació del llibre El fémur de Eva, de Fani Grande.
–Et defineixes com una juntalletres, però ajuntant lletres no es publica un llibre.
–Em queda gran la paraula escriptora i tampoc no sóc periodista. Sóc guionista i, com a tal, m’invente moltes coses, d’ací això d’ajuntar paraules. Sempre cal pensar, com a professional de la comunicació, que el que jo faça repercutirà en el públic i, sobretot, fer-ho sense insultar la seua intel·ligència. Sóc comunicadora, guionista i, potser, opinadora. Però sí que intente que els textos tinguen una qualitat en l’escriptura, qualitat que he cuidat a nivells fins i tot obsessius.
–En dues setmanes es compleix un any del tancament de RTVV. Alguna reflexió?
–Continue igual d’enfadada que fa un any. Pensant que va ser una cacicada personal d’aquest home, que ni ha fet més col·legis ni més hospitals, i han continuat robant tot el que han volgut i més. El seu argument és igual de mentida hui que fa un any. El que ha aconseguit és deixar els valencians sense mitjans de comunicació en la seua llengua, liquidar una empresa que hem pagat tots durant vint-i-cinc anys i tindre al carrer una plantilla en la qual s’han invertit milions en formació. A més, el tancament ha sigut caríssim. Vam estar cobrant sense treballar des de novembre fins a maig: huit mesos enviant-me la nòmina a casa sense treballar. I així mil i unes quantes persones, entre les quals algunes amb nòmines de tres o quatre mil euros al mes per estar a casa. Això ho hem denunciat i no s’ha fet res. També per aquest fet m’esforçava més a publicar, per a sentir-me útil.
“La costella d’Adam sempre m’ha enfadat molt. He crescut culturalment pensant que venim de la costella d’un senyor, i el vaig anomenar així [el llibre] com a crítica al que significa: vindre dels homes, una cultura escrita i comandada per ells”–S’ha vist reflectida aquesta indignació en els teus escrits?
–He intentat que el lector no fóra un contenidor on bolcar la meua ràbia i crec que ho he aconseguit. Havia de ser conscient que, al mateix temps que em passava a mi tot això, hi havia gent que es quedava sense ajudes per a la dependència, alumnes sense beques per a estudiar, pensions rebaixades. Ha sigut tant que la presa de consciència de la situació actual és el que va provocar que la meua escriptura fóra més compromesa.
–Vaig llegir que parlares d’un altre tipus de Canal Nou.
–Només que deixara de ser un gabinet de premsa i deixara de servir els interessos polítics ja seria un altre Canal Nou. Però això no va ser possible, no van voler que ho fóra, i es va demostrar quan en deixar de ser dòcils i de servir els interessos del poder es va tardar només setanta-dues hores a tancar-lo. Deien que la solució era tancar, quan la solució era fer un ERO legal on es respectaren els drets dels treballadors. De fet, el Tribunal Superior de Justícia de València va tombar l’ERO perquè no s’ajustava al dret, per això va ser nul. Si s’haguera fet bé no s’hauria tancat, s’hauria continuat donant un servei públic i, en el cas que uns altres arribaren al poder, li haurien donat l’ús que tots volíem que tinguera, un ús que sí que va tindre. En els anys noranta va haver-hi corresponsals que se n’anaven a Afganistan o a Iugoslàvia i ens explicaven la guerra, o es premiaven programes com ara Medi Ambient o Trau la llengua. Hi havia bona televisió.
“El tancament de RTVV el que ha aconseguit és deixar els valencians sense mitjans de comunicació en la seua llengua” “He intentat que el lector no fóra un contenidor on bolcar la meua ràbia i crec que ho he aconseguit” 
–Estem lluny de tornar a aquella televisió?
–En aquest moment sí, encara que hi ha partits que diuen que no. Jo tinc el meu desig que siga així, encara que ara estiga obrint-me altres portes. Hi ha gent amb moltes ganes de fer televisió i de fer les coses bé. Els fills dels meus amics creixeran sense veure dibuixos en valencià, i això significa que és una generació que es perd a nivell lingüístic. Una televisió també educa i la van aviciar tant al servei del poder que la van buidar de contingut. Jo entenc que el contribuent no vulga pagar un gabinet de premsa, però el problema no és l’empresa, és qui està fent que eixa empresa funcione malament. Una societat que no està ben informada no és lliure i els efectes de la mala informació es veuen a llarg termini.
Gonçal López-Pampló, editor del llibre; Fani Grande; Juan Magraner, periodista de la SER; i el periodista i escriptor Alfons Cervera.
–Tornant al fèmur, què més tens preparat?
–Aniré a Barcelona, Castelló, Alacant, Madrid, Còrdova. Allí on hi haja lectors interessats aniré a presentar el llibre, a crear un espai, un retrobament, com en el blog. Cada divendres hi havia un feedback on, a proposta del que jo havia escrit, els lectors feien la seua proposta. He gaudit de l’escriptura i també de la companyia dels lectors. El llibre és retornar-los tot el que també han contribuït al blog. Per això hi ha més de cent persones que apareixen de manera directa o indirecta a través de tuits enginyosos que aportaven alguna cosa al contingut del post. A través de Twitter també vaig conéixer l’autor de la portada, Jordi Costa Plaza, un pintor català que m’agrada molt, i vaig decidir que fóra un dels seus quadres, amb una gamma de colors morada preciosa, la primera imatge del llibre. Un llibre creat des de l’afecte. Espere que la gent note eixe afecte, les ganes i el respecte que hi ha entre les seues pàgines.
