Teresa Freixes, catedràtica de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, a l’edifici històric de la Nau de la Universitat de València. Foto: Miguel Lorenzo.
PAU SERRANO. Teresa Freixes Sanjuán, catedràtica de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i integrant d’EWLA (Associació Europea de Dones Juristes), ha visitat la Universitat de València amb motiu dels actes institucionals del 25 de Novembre. La professora Freixes va impartir la conferència Europa contra la violència de gènere i va analitzar com s’afronta des d’Europa la prevenció i l’eradicació de la violència de gènere.
A més, fa poc va participar en la presentació dels resultats de la Macroenquesta Europea sobre Violència de Gènere que ha realitzat l’Agència Europea de Drets Fonamentals. Les dades que es van presentar són esgarrifoses. Un 33% de les dones de la UE ha patit violència física o sexual i la meitat de totes les dones (49% a Espanya i 53% la mitjana europea) procuren evitar certs llocs o situacions per temor a ser víctimes d’agressions físiques o sexuals.
–Quina prevenció es fa de la violència de gènere a nivell europeu? Podem dir que es va en una mateixa direcció?
–Europa és molt complexa i no hi ha competència directa de la Unió Europea respecte a la violència de gènere. És un tema que ha preocupat molt i s’hi ha hagut d’entrar a través de bases legals indirectes com ara la Carta de Drets Fonamentals i l’Ordre Europea de Protecció.
La Carta de Drets Fonamentals prohibeix els tractaments degradants i inhumans i la violència de gènere és un tema que atempta contra això. S’ha utilitzat també el tema del dret a la lliure circulació per a treballar contra la violència de gènere amb l’Ordre Europea de Protecció. Això significa que en l’exercici d’un dret fonamental, que és la lliure circulació, una víctima de violència de gènere no pot quedar sense protecció quan se’n va a un altre país. Aquesta és la legislació més forta que té la Unió Europea en relació amb la violència de gènere: protegir quan una víctima de violència de gènere se’n va a un altre país.
Els tractats europeus obliguen a la cooperació judicial i és per això que és possible aquesta ordre. La Unió Europea només té les competències que els estats li atribueixen i aquests mai no han volgut una lluita directa contra la violència de gènere.
Europa contra la violència de gènere era el títol de la conferència de la professora Freixes impartida a la Nau. Foto: Miguel Lorenzo.
–Arran dels resultats de la Macroenquesta Europea sobre Violència de Gènere que ha realitzat l’Agència Europea de Drets Fonamentals, hi ha moltes diferències culturals, diversos graus de tolerància o fins i tot en definició del que és violència de gènere entre uns països i altres?
–Depén molt de la tradició de cada Estat. Hi ha estats que fa molt de temps que van decidir que aquest no era un tema de la vida privada, sinó que era un problema públic, però n’hi ha altres que encara tenen la mentalitat que és un problema de parella. Hi ha tradicions molt diferents. Europa és molt complexa. No tots els estats tenen les mateixes tradicions, ni les mateixes regulacions jurídiques. Hi ha estats on la violència de gènere es regula dins del dret penal i altres en dret civil, i això comporta que les aproximacions jurídiques siguen diferents la qual cosa és un problema que tenim quan es volen fer normes europees.
–La seua carrera acadèmica s’ha realitzat tant a la universitat com a la Unió Europea i el Consell d’Europa (com a experta jurídica d’ambdues institucions). Quin grau de coneixement tenim sobre la normativa europea a l’Estat espanyol?
–Molt deficient. El coneixement és molt deficient, s’ensenya poc i malament, sobretot en aquells que serien els primers destinataris: jutges, fiscals, autoritats, que haurien de tindre un coneixement més aprofundit. El dret de la Unió Europea té primacia sobre el dret dels estats membres i això moltes vegades s’oblida. Afortunadament, també s’avança. De fet, estem molt més harmonitzats del que sembla. I és que més del huitanta per cent de les resolucions judicials ja es dicten d’acord amb normes europees, tot i que no en som conscients. I això és el que denota que s’ensenya malament. Perquè n’hauríem de ser conscients.
Teresa Freixes és integrant d’EWLA (Associació Europea de Dones Juristes). Foto: Miguel Lorenzo.
–Hi ha temes en els quals la normativa europea ha anat per davant de la normativa dels estats. En concret, parlar hui en dia de conciliació de la vida familiar i professional sembla molt acceptat. Però va costar molt?
–La conciliació és un tema que costa diners i tot el que costa diners costa molt d’entrar-hi. Per tal que es feren les lleis de conciliació als països del sud d’Europa, la Comissió Europea va decidir condicionar els fons estructurals al fet que tingueren normes de conciliació. La primera regulació de conciliació que hi hagué als països del sud d’Europa fou després del reglament de fons estructurals que obligava a regular sota l’amenaça de retirar els fons. Alguna cosa hem avançat.
Sempre és important recalcar que la conciliació ha de comportar coresponsabilitat, perquè, si no, fem conciliar només les dones i sempre són elles les que demanen els permisos, les reduccions de jornada…, la qual cosa va en detriment de la seua carrera professional. Per tant, aquesta coresponsabilitat és de mentalitat, però és molt difícil fer una llei de coresponsabilitat i per això està costant molt. S’hi avança, però es necessitarien incentius.
–Per tant, parlar de conciliació o d’igualtat de gènere a Espanya ha estat, d’alguna manera, una exigència de la Unió Europea?
–Hi ha temes per avançar en els quals sense el dret europeu, per exemple Espanya, ens hauria costat molt més. El dret europeu s’ha vist beneficiat pel fet que en alguns països ja ho tenien assumit. El que hi ha són moltes sinergies. I també és ben cert que amb el dret no n’hi ha prou i que sense l’acció de la societat que pren consciència que la igualtat és un valor que cal posar en pràctica, sense aquesta confluència, hauria estat molt difícil també.
La catedràtica de Dret Constitucional Teresa Freixes va explicar que a la Unió Europea hi ha estats on la violència de gènere es regula dins del dret penal i altres en dret civil, i que aquest fet comporta que les aproximacions jurídiques siguen diferents i plantegen dificultats a l’hora de fer normes comunes. Foto: Miguel Lorenzo.
–M’agradaria acabar anant a un altre espai, la Universitat, el lloc on treballem i on estem ara mateix. Tant en el primer com en el segon Pla d’Igualtat de la Universitat de València tenim com a objectiu treballar en la prevenció de la violència de gènere. Com veu la tasca preventiva des d’una institució acadèmica com aquesta?
–Un dels llocs on la igualtat ha costat més d’entrar han estat les universitats, i no només a Espanya sinó també als països nòrdics més avançats en plans d’igualtat i accions positives. Hi ha una sentència del Tribunal de Justícia de la UE que ho constata clarament, és el cas de la Universitat de Göteborg, on es va fer un estudi que demostrava que en la promoció professional les dones eren contínuament discriminades.
La universitat s’entén que és un lloc d’excel·lència i que tot funciona bé. A banda, compta amb autonomia universitària i l’excusa que donava la Universitat de Göteborg per no aplicar els criteris igualitaris era l’autonomia universitària. Però la universitat ha estat un reducte molt masclista fins fa molt poc. Quan jo vaig començar a estudiar érem quatre dones en un curs de quaranta. Afortunadament, això ha canviat molt, però si miren les piràmides de promoció professional veiem el que costa. Hi ha unes gràfiques molt ben estudiades, les gràfiques tisora en diuen, on es demostra que les dones entren a la universitat de manera massiva i molt potents, però que a mesura que es puja en la piràmide professional cada vegada n’hi ha menys i això denota alguna cosa. De fet, s’ha aconseguit alguna cosa actualment, i és molt positiva. I és que les discriminacions directes ja no es poden fer. Ara hem de mirar prim pel que fa a les indirectes.
