D’esquerra a dreta: Francesc Martínez Gallego, investigador de la Universitat; Antonio Ariño, vicerector de Cultura i Igualtat; Vicent Boscà, actual director de la revista Saó; Josep Antoni Comes, primer director de Saó. Foto: Miguel Lorenzo
JORGE CHENOVART. Trenta-nou anys i quatre-cents números després, la revista Saó, degana de la premsa en valencià en la democràcia, manté seguidors i continua mostrant les seues senyes d’identitat, com ara la pluralitat d’opinió, el respecte per la llengua i la reivindicació per una premsa global en valencià. Així va celebrar dijous passat a la Nau l’arribada a aquest número redó de tres xifres amb la vista posada en els exemplars publicats. “Saó continua fidel als principis fonamentals de la seua creació, defenem el mateix, encara que la situació haja canviat i la revista també”, explica l’actual director, Vicent Boscà.
Saó va començar a caminar amb una crida el primer estiu de la democràcia. El corresponsal del diari La Vanguardia, José María Soriano, li va dir a Josep Antoni Comes, primer director de la revista: “Fa falta País Valencià”. Aleshores Comes es trobava a Madrid dirigint unes revistes de caràcter religiós i va tindre l’honor d’encarregar-se d’una publicació escrita íntegrament en valencià, que es preocupara pels problemes que estaven sorgint i que fóra de tendència cristiana.
Les regles de Saó eren molt clares el juliol del 1976: el valencianisme, la normalització lingüística i social de la llengua i el diàleg entre fe i cultura. Cal no oblidar que va ser creada sota les premisses renovadores del Concili Vaticà II. Aquestes qüestions han fet que l’investigador i professor de la Universitat de València Francesc Martínez Gallego es pose a la faena per a fer un estudi de premsa sobre la revista. “No s’havia realitzat res semblant i menys sobre alguna cosa valenciana. La revista aglutinava una intel·lectualitat nova per a l’època, i per la particularitat de la creació a càrrec dels sectors progressistes de l’Església era un tema d’interés social per als valencians”, explica.
Saó representa un cas insòlit dins del periodisme valencià, gràcies a la capacitat d’unió sense fissures del moviment catòlic progressista i l’agnosticisme d’esquerres. “Hem fet articles sobre l’avortament, sobre el feminisme, sobre llibertat d’expressió per l’atemptat a Charlie Hebdo, coincidint amb mesures governamentals no molt progressistes en termes liberals a Espanya”, afirma Boscà. Una revista que no ha sigut còmoda per al poder religiós i polític. “És un exemple de com una revista de formació cristiana eclesial, però no eclesiàstica, es va saber adaptar al canvi i també el va promocionar”, explica Comes.
Diversos moments de l’acte de celebració del número 400 de la revista Saó, celebrat a la Nau. Fotos: Miguel Lorenzo
Modernitat periodística i literària
La modernitat periodística i literària es va veure travada per l’alçament blaver i el moment de redefinició del moviment valencianista, però les hemeroteques han sigut fonamentals per a fer el repàs dels dotze primers anys, una etapa que analitza Martínez: “Ha sigut una recerca costosa en temps però molt satisfactòria perquè el debat identitari quan era nouvinguda la democràcia va ser un tema fonamental”, explica l’investigador. Una evolució que s’ha vist ajudada per les noves tecnologies i especialment amb internet i les xarxes socials. “És molt interessant poder consultar tots els números en línia, gràcies al nostre gran arxiu històric”, explica Vicent Boscà. El veredicte de Comes és positiu: “Jo la veig pràcticament igual en essència, però més segura. Ara les idees són més clares. Sempre hi ha hagut un bon enteniment entre els membres del consell de redacció”. De la sinergia dels redactors i de les posicions diferents depén continuar publicant i celebrant-ho els pròxims anys.
Galeria d’imatges: L’acte amb motiu del número 400 de la revista Saó, en imatges. Fotos: Miguel Lorenzo
