logodreta

Un llibre sobre la valenciana Maria Cambrils recupera els inicis del feminisme socialista

Maria-Cambrils.-Llibre

JORGE CHENOVART. En articles, obres i cerques en la xarxa, el nom de Maria Cambrils (el Cabanyal, 1878) sempre va lligat a un adjectiu: desconeguda. Aquest qualificatiu canvia radicalment gràcies a la publicació del llibre Maria Cambrils: El despertar del feminismo socialista, editat per Publicacions de la Universitat. La periodista Rosa Solbes, la professora de la Universitat Ana Aguado i el documentalista i arxiver Joan Miquel Almela s’han unit per a traure a la llum la vida d’una dona compromesa amb un temps (primeres dècades del segle xx) en el qual la dona es trobava moltíssims passos per darrere de l’home en matèria política, periodística i social.

La prova d’aquest fet va ser l’escriptura del llibre Feminismo socialista, on els tres corrents s’uneixen. “El nom de Maria Cambrils és conegut només en el món de l’estudi històric feminista. L’esmenten com a exemple del feminisme d’esquerres i és desconeguda perquè se sabia poc sobre la seua persona. Pense que no volia donar a conéixer-se”, afirma Rosa Solbes. Aquest desconeixement és degut al fet que no volia formar part de la classe alta política, Cambrils era una militant de base. “És una dona a recuperar en la història de les dones feministes”, afirma Ana Aguado.

Maria Cambrils escrivia en el diari El Socialista, fundat pel PSOE el 1886. Va ser una de les poques dones que participava activament en el camp del periodisme polític. El conjunt d’articles van concloure en el seu Feminismo socialista, prologat per Clara Campoamor. “Encara que no era acadèmica, el seu interés per canviar les coses la va portar a formar un cos teoricopolític molt interessant. Els seus articles podien llegir-se just al costat dels de Pablo Iglesias”, afirma Solbes.

Ella mantenia que la redempció de les dones no podia vindre de la burgesia i sí de la classe obrera, i que el feminisme de dretes no era pur. Aquesta forma de veure les coses procedia d’una època on les dones a Espanya estaven fortament marcades per un jou eclesiàstic. Prova d’això és que, després de casar-se i enviduar, va arribar a entrar en un convent desconegut. Temps després es va unir sentimentalment amb el polític socialista José Alarcón. “Totes són filles de l’època i es pensa com a dones de l’època. Ella pertanyia a una línia socialista que arranca en la Primera Guerra Mundial i que planteja principis que trenquen allò establit”, explica Aguado. Hi ha un fet que reflecteix aquesta societat patriarcal: “Va haver-hi un moment en què es va arribar a pensar que era un home que utilitzava pseudònim”, explica Joan Miquel Almela, i afegeix: “Després d’un treball de recerca a l’Arxiu de Pego vam veure que sí que va existir”.

“Els temes relacionats amb la redempció de la dona continuen en l’actualitat”. Aquestes paraules de Rosa Solbes reflecteixen l’ardu camí de la dona per aconseguir la igualtat en tots els àmbits i que les diferències, passats cent anys, no són tantes com pot semblar en aquesta matèria. Maria Cambrils era molt crítica amb els mateixos homes socialistes que tenien por al vot femení. “Si voten a la dreta és perquè no heu sabut acompanyar-les en la seua lluita”, explica Solbes a través dels escrits de Cambrils. Però també ho era amb temes com l’avortament o la unió en parella. L’exemple més clar va ser la seua relació amb Alarcón en una societat de poble i antiga on el viure en parella sense contraure matrimoni no era ben vist i causava desassossec als veïns. “Era una dona amb uns principis molt clars des de la seua cultura socialista”, explica Aguado.

 

Un treball molt dur de documentació

Quan tres camps com ara el periodístic, l’històric i l’arxivístic s’uneixen en la cerca d’una figura com la de Maria Cambrils, l’objectiu d’aconseguir una biografia potent i amb gran contingut sembla fàcil. Res més lluny de la realitat, però, quan queden moltes coses encara per saber d’ella. “Molts dels habitants de Pego (localitat on va acabar els seus dies amb Alarcón) desconeixen qui és. Però sí que coneixen el seu company”, explica Almela. En definitiva, s’intenta traure-la de l’anonimat. Tampoc no se sap en quin convent valencià va passar un temps, una investigació complicadíssima de fer. Aguado explica que el desconeixement afecta totes les èpoques, a excepció de les dones més importants del moment. “Ella pertany a una etapa anterior a Campoamor o Kent. No té responsabilitats polítiques i la seua tasca és més teòrica. Aquest fet afecta el seu coneixement”. La seua figura, segons Almela, està unida a la de moltes altres que van treballar pels drets de les dones: “N’hi ha algunes més, però comptades amb els dits de la mà”.

La posada en marxa del projecte va suposar la unió de diversos interessos personals. Rosa Solbes, pel seu interés periodístic. Ana Aguado, per les propostes teòriques que oferia el feminisme socialista. I Joan Miquel Almela, per una tasca documental d’un personatge històric per a València i per al poble. “Ens hem coordinat molt bé entre els tres, reeditant els seus textos per primera vegada per a donar a llum pensaments encara actuals”, expliquen.

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València