Yolanda Álvarez és corresponsal de Televisió Espanyola a Orient Pròxim des de l’any 2011. En la imatge, en el moment de rebre el Premi Llibertat d’Expressió de la Unió de Periodistes Valencians, acte realitzat a La Nau de la Universitat. Foto: Biel Aliño/Unió de Periodistes
REDACCIÓ. Yolanda Álvarez (Burjassot, 1974) és corresponsal de Televisió Espanyola a Orient Pròxim des de l’any 2011. Des d’aquesta corresponsalia ha cobert les últimes dues guerres entre Israel i Gaza, l’arribada i caiguda de Morsi a Egipte, així com l’arribada d’Al Sisi, el terratrémol a l’est de Turquia, la visita del papa Benet XVI al Líban i del papa Francisco a Terra Santa, entre altres. Diumenge passat 3 de maig, en un acte celebrat a la Nau, va rebre un dels Premis Llibertat d’Expressió que lliura la Unió de Periodistes Valencians, en reconeixement a la seua trajectòria professional i en el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa.
Yolanda Álvarez ha fet el documental Atrapados en Gaza, emés el novembre del 2014, sobre la situació en què han quedat els civils després de l’última operació militar israeliana.
–Què sent en rebre el Premi Llibertat d’Expressió de la Unió de Periodistes Valencians?
–És un premi que em sent orgullosa de rebre perquè suposa un reconeixement i un suport per part de la professió al treball periodístic que he fet durant l’última guerra entre Israel i Gaza, l’estiu passat, malgrat les pressions i els intents d’ocultar les massacres de civils i la gran devastació i destrucció que l’exèrcit israelià va dur a terme a la franja palestina. Els periodistes sabem quant costa treballar en un conflicte tan polititzat i ple d’interessos polítics, econòmics, estratègics i armamentístics com és el palestí-israelià. I, per damunt de tot, suposa una defensa de la llibertat d’expressió enfront d’eixos interessos i les pressions que vaig rebre durant aquella cobertura. Diuen que la primera víctima de la guerra és la veritat. Recorde, per exemple, que en el primer atac que hi va haver a una escola de les Nacions Unides tots els testimonis i indicis apuntaven que havia sigut Israel, però l’exèrcit israelià va enviar un SMS a tots els periodistes dient-nos que havia sigut Hamàs. Jo en la meua crònica vaig incloure també el que deia l’exèrcit. A la fi d’abril l’ONU ha publicat el resultat de la seua investigació: Israel va ser el responsable dels set atacs que hi va haver a escoles de la UNRWA, tres d’ells mortals, amb almenys quaranta-quatre civils morts. La guerra no es desenvolupava només amb les armes, també amb la propaganda dels uns i els altres.
Yolanda Álvarez i Sergi Pitarch (president de la Unió de Periodistes Valencians), en un moment del lliurament dels Premis Llibertat d’Expressió. Foto: Biel Aliño/Unió de Periodistes
–La part més coneguda de la seua trajectòria professional és com a corresponsal de TVE a Orient Pròxim, amb seu a Jerusalem. Com arriba al lloc?
–Les meues pràctiques en acabar la carrera de Periodisme van ser a Televisió Espanyola a la Comunitat Valenciana. El centre territorial em va contractar set anys després. Quan van fer l’expedient de regulació d’ocupació, em vaig quedar sense contracte. Però al poc de temps em van cridar de Madrid per a oferir-me un contracte allí. Vaig començar en el telediari matinal i poc després vaig passar a la secció d’Internacional, que era el tipus d’informació que més m’interessava (jo havia començat a estudiar idiomes molt abans que Periodisme). En aquell moment van eixir les oposicions a RTVE i vaig traure plaça a TVE, RNE i la web RTVE.es. Vaig decidir quedar-me en TVE a Torrespanya, on estava aprenent molt. En els cinc anys en la secció, vaig fer cobertures com ara les eleccions d’Iran i la famosa marxa verda del 2009, i també les revoltes àrabs a Tunísia i a Iemen. Quan la corresponsal de Jerusalem va decidir anar-se’n, tant el cap d’Internacional com la Direcció d’Informatius van decidir unànimement que el meu perfil era el més escaient per a ser la corresponsal d’Orient Pròxim.
–Com és el treball de la corresponsal del mitjà públic més important de l’Estat espanyol en un lloc de la importància geopolítica de Jerusalem?
–Aquest treball comporta molta responsabilitat i exigeix molt de rigor, per això jo sempre he contrastat dades i he treballat amb el màxim rigor possible. TVE arriba no només a Espanya, sinó també a tota Amèrica Llatina, i el castellà és el segon idioma més parlat arreu del món. Tant a Israel com a Palestina he exercit el periodisme lliurement, mai no he sentit cap censura. Ara bé, sabem que des de l’ambaixada israeliana a Madrid es mira amb lupa tot el que fem i sabem que eixa legació diplomàtica acostuma a parlar amb tots els caps d’internacional, caps de redacció i directors d’informatius de tots els mitjans espanyols; una pràctica que sembla que els mitjans de comunicació accepten i que a mi em sembla una ingerència inacceptable que la majoria de països democràtics no fan, o almenys no amb eixa pressió i constància. De tota manera, l’última paraula la tenen els nostres caps: ells decideixen si actuen d’acord amb eixes pressions o defenen el treball dels seus periodistes.
–L’Ambaixada d’Israel a Espanya la va acusar de ser corretja de transmissió d’Hamàs; i Agustín Conde, diputat del PP, la va acusar de ser una col·laboradora d’Hamàs, poc després que la direcció d’informatius de TVE anunciara que no seria renovada com a corresponsal de TVE a Gaza. Què significa aquesta mesura? I per a vosté?
–Un país com Israel, que presumeix de ser “l’única democràcia d’Orient Mitjà”, no pot desfer-se d’un corresponsal que li resulta incòmode si el periodista no ha comés cap error. Així que la manera d’intentar que els seus missatges no arriben és la difamació i les pressions als caps dels mitjans de comunicació.
Crec que és massa evident (i així ho han mostrat els mitjans i les xarxes socials) que la no renovació del meu contracte i que m’envien de tornada a Madrid no respon a criteris periodístics. Precisament, acabava de rebre el Premi Llibertat d’Expressió 2015 i, arran de la meua cobertura a Gaza i la polèmica que va crear l’ambaixada, vaig començar a tindre molts més seguidors en Twitter, que és un bon termòmetre per a conéixer l’acceptació popular del nostre treball. He tingut el suport de pràcticament tota la professió i de milers d’espectadors, que han qualificat la meua informació de valenta, independent i de qualitat. Per això a mi mateixa em va estranyar, perquè la Direcció d’Informatius em va reconéixer que havia fet un bon treball i només va argumentar que volia “fer canvis”.
Més sorprenent encara és que tres setmanes abans un membre de l’hasbara, l’aparell de propaganda oficiosa del Govern israelià, que ens assetja diàriament en les xarxes socials, va publicar un tuit que demostrava que sabien que eixe mes la direcció decidia si em renovaven o no, i apuntava que “em quedaven dos telediaris”. Que després un diputat del partit governant s’atrevisca a dir públicament que s’alegra de la meua destitució i que jo “pareixia d’Hamàs”, utilitzant el mateix llenguatge que l’ambaixada i l’hasbara emprenen per a difamar-nos, em sembla molt greu. Però crec que evidencia molt bé per què em fan fora de Jerusalem. Els fets són els que són. Cadascú pot traure’n conclusions fàcilment.
Per a mi suposa tornar a Madrid, però crec que el periodisme és una carrera de fons, en la qual els meus quatre anys a l’Orient Mitjà m’han ensenyat molt de la professió i de la vida. Això suposa una nova etapa, però reforça les meues conviccions i principis per a continuar fent periodisme allà on estiga.
Yolanda Álvarez i Sergi Pitarch. Foto: Biel Aliño/Unió de Periodistes
–Quin cost sobre la qualitat de la informació i econòmic pot tindre la mesura?
–Sobre la qualitat de la informació, confie que el meu substitut farà el possible per realitzar la seua faena. Ara bé, després de tot el que ha passat, no sé amb quina llibertat podrà exercir-la. Sóc la tercera corresponsal espanyola que fan fora de Jerusalem després de l’última guerra de Gaza. Els altres dos, de l’agència EFE i d’El País, no portaven ni un any a Jerusalem. I canviar un corresponsal per a un mitjà sempre és car: com a mínim s’han de fer trasllats, viatges i paperam, i tot açò té un cost econòmic. A banda del cost que suposa no “amortitzar” més encara el nostre aprenentatge sobre el terreny, la nostra experiència, l’accés a les fonts i la credibilitat que té un corresponsal que coneix la realitat en la qual porta anys.
–Quin tipus de pressions hi ha sobre el seu treball? Es pot exercir un periodisme lliure i independent a TVE? Israel pressiona els periodistes internacionals? Se sent recolzada pels seus companys de TVE, periodistes en general i per la ciutadania?
–Em sent recolzada per la grandíssima majoria dels companys de TVE. Alguns m’han mostrat el seu suport públicament, però la gran majoria ho ha fet de manera privada. I crec que això és indicatiu del fet que ara, amb l’actual direcció i l’actual situació laboral, molta gent té por de dir obertament el que pensa.
Molts companys de professió també m’han recolzat i, més encara, la ciutadania. Per això crec que és hora que els ciutadans diguen la seua i demanen als polítics una legislació que garantisca uns mitjans públics independents i de qualitat, que no depenguen del Govern o d’un partit determinat. És el que la gent demana a través de les xarxes socials. La llei del 2006 exigia dos terços del Parlament per a elegir el president de RTVE. Amb el canvi de Govern, com que no s’arribava a un consens, es va canviar per decret i només va caldre una majoria simple, decidida pel partit que governa. És evident que això ens ha llevat independència, qualitat, credibilitat i audiència. Tenim la BBC com un referent mundial: és pública, però no està al servei del Govern, sinó dels ciutadans. Ja hem vist el que va passar amb Canal 9 i el que passa amb Telemadrid. Espere que entre tots no deixem que passe el mateix amb TVE.
–Ha sentit por en alguna ocasió?
–Por sentim tots els periodistes quan estem en una guerra en un lloc com Gaza, on han caigut milers i milers de projectils d’artilleria, míssils… i on han mort més de mil cinc-cents civils. I on les milícies palestines llançaven coets des de llocs poblats i prop dels hotels on estàvem allotjats. Però crec que és bo sentir la por per a saber que som humans i sentir com pateix la població civil, sotmesa a tantes bombes, violència i mort. Una població atrapada que no podia ni fugir, com fan els refugiats en qualsevol conflicte. Ni Israel ni Egipte van obrir les fronteres durant tota l’ofensiva. La població de Gaza estava aterrida i no podia eixir ni posar-se a estalvi. Els pares i mares no podien garantir als seus fills un lloc segur. Quan vam mostrar eixe patiment, quan vam humanitzar el conflicte, és quan el nostre periodisme es va fer més incòmode. Però el periodisme en llocs i situacions així o és incòmode o no seria periodisme. Dir allò que l’exèrcit o les milícies volien dir i no donar veu a les víctimes que més han patit només seria propaganda.
–Els Premis Llibertat d’Expressió també reconeixen la tasca dels dèsset professionals de la informació morts a Gaza durant l’estiu del 2014? Com és la situació que s’hi viu ara?
–Els xiquets de Gaza han vist amb els seus ulls menuts i innocents tres guerres en menys de sis anys. Crec que és inhumà. La població de la franja palestina porta prop de huit anys de bloqueig imposat per Israel, sense llibertat. Després de l’última guerra, hi ha uns cent mil habitants sense casa. L’atur juvenil supera el seixanta per cent. Quatre de cada cinc persones depenen de l’ajuda internacional per a viure. I tot açò en un paisatge depriment de tanta devastació i destrucció al qual, malauradament, s’han d’acostumar. Amb molta sort, tenen a penes huit hores d’electricitat al dia i de cap aixeta no ix aigua potable. En eixa situació, la població palestina de Gaza es debat entre la desesperació i la desesperança. Sent que el món els ha oblidat. M’han arribat a dir: “Almenys durant la guerra la gent parlava del nostre patiment. Ara ni això”. Jo vaig tornar a la franja de Gaza després de la guerra per a fer un En Portada: Atrapados en Gaza, i crec que reflecteix molt bé com ha quedat la població civil després de la guerra. Ja ha passat quasi mig any, però res no ha canviat; en tot cas, ha empitjorat, si això era possible.
“És un premi que em sent orgullosa de rebre perquè suposa un reconeixement i un suport per part de la professió al treball periodístic que he fet durant l’última guerra entre Israel i Gaza”
“La guerra no es desenvolupava només amb les armes, també amb la propaganda”
“Aquest treball comporta molta responsabilitat i exigeix molt de rigor, per això jo sempre he contrastat dades i he treballat amb el màxim rigor possible”
–Amb l’eclosió de les xarxes socials, ha augmentat la possibilitat de difondre la informació més i millor? I en el cas concret del seu treball?
–Crec que les xarxes socials segurament no ens han fet més lliures, però sí més participatius. Són una bona manera de prendre el pols i tindre el feed-back del nostre treball. Molta gent ha tornat a veure les cròniques o l’En Portada després, perquè es queden en la web www.rtve.es. El meu cas particular, el que ha passat amb mi, s’ha denunciat des de les xarxes socials, periodistes i ciutadans, i potser sense elles la gent no hauria arribat a saber què ocorre. Ara bé, recordem també que les acusacions que va fer l’ambaixada i les difamacions que fa l’hasbara, la propaganda, es vessen a través de les xarxes socials. Però, precisament, després de cada polèmica el nombre dels meus seguidors en les xarxes ha crescut, i això també és un recolzament i una manera d’expressar que la ciutadania vol periodisme valent i independent, i no que els mitjans cedisquen a les pressions.
–Per què, en situacions de conflicte, no té el mateix valor informatiu la mort d’un grup de ciutadans europeus o americans que la de persones africanes o asiàtiques? Per què hi ha conflictes oblidats pels mitjans de comunicació?
–Malauradament, vivim en un món que no dóna el mateix valor a les víctimes, en funció del seu origen. Hi ha criteris periodístics com ara la proximitat geogràfica o cultural (ens interessa més Europa que Àsia), però també interessos geopolítics, econòmics… perquè li donem molta més importància al que passa als Estats Units que a Portugal. Crec que en un món globalitzat hauríem d’anar canviant eixos criteris. Tenim el continent africà totalment oblidat, excepte quan els seus conflictes ens afecten directament… Després ens preguntem per què la gent arrisca la seua vida en una patera per a intentar arribar a Europa. Almenys la meitat dels que anomenem immigrants són refugiats, que fugen de conflictes i tenen dret a salvar les vides fora de les seues fronteres. Les agències i els mitjans decideixen on inverteixen i on és més rendible tindre una oficina o corresponsal per a informar. Però la informació no pot dependre de criteris econòmics. Per això defenc la necessitat d’agències i mitjans públics, perquè els ciutadans puguen estar millor informats.
“Els xiquets de Gaza han vist amb els seus ulls menuts i innocents tres guerres en menys de sis anys. Crec que és inhumà”
“La crisi econòmica ha servit d’argument per a precaritzar encara més la professió periodística”
“Com que els periodistes som subjectes, crec que és difícil parlar d’objectivitat. Però sí que hem de preocupar-nos perquè la nostra informació siga el més fidel possible a la realitat, rigorosa, honesta i justa”
–Atur, precarietat laboral, sous indignes, treball free-lance, jornades de treball llarguíssimes… Com convenceria un jove que estudiar Periodisme per a dedicar-se a aquesta professió és una bona opció? S’ha de reorientar la professió? Com, o cap a on?
–Crec que aquesta professió passa una situació molt difícil a hores d’ara. La crisi econòmica ha servit d’argument per a precaritzar encara més la professió periodística. Però el periodisme és necessari perquè hi haja ciutadans conscients i conscienciats, i per a la salut democràtica de la nostra societat. Per això crec que qui crega en eixos principis i en eixa necessitat, i estiga disposat a defendre aquesta professió i a lluitar per ella, és qui ha de continuar estudiant Periodisme. Ningú no ha tingut un camí de roses per arribar on és. Però per a mi no hi ha una professió més bella que aquesta. Et permet conéixer realitats i persones de primera mà, fer un aprenentatge vital cada dia i ser agent de canvi en la nostra societat. Per a mi, és una passió, una vocació que exigeix sacrificis però que val la pena.
–Vosté ha parlat en el Twitter de #periodigno. Com el definiria?
–Crec que el periodisme ha d’aportar als ciutadans les claus del que està passant al seu voltant i a tot arreu del món. Com que els periodistes som subjectes, crec que és difícil parlar d’objectivitat. Però sí que hem de preocupar-nos perquè la nostra informació siga el més fidel possible a la realitat, rigorosa, honesta i justa. Que l’endemà puguem mirar-nos a l’espill i dir: estic tranquil·la amb la meua consciència, perquè he fet el que crec que s’havia de fer, per moltes pressions o interessos que hi haja al voltant. Quan defenem la nostra dignitat com a periodistes i com a persones, estem defenent la dignitat de la nostra informació i el dret dels ciutadans a tindre una informació digna de ser vista, escoltada o llegida.
