Carlos Martí-Gastaldo, investigador Ramón y Cajal de la Universitat de València. Foto: Miguel Lorenzo
DAVID M. BOSCH. Entre totes les persones que formen part de la Universitat de València, un dels valors als quals sempre s’intenta donar el màxim suport possible és el que formen els joves investigadors. Aquest està sent un gran any per a un d’aquests valors, l’investigador de l’Institut de Ciència Molecular (ICMol) Carlos Martí-Gastaldo. L’investigador Ramón y Cajal ha estat doblement guardonat enguany, primerament amb el Premi Cientificotècnic Ciutat d’Algemesí pel seu estudi Control de materials porosos basats en pèptids a través de la cadena lateral, i més recentment com a jove investigador de la Reial Societat Espanyola de Química.
–En el teu últim estudi sobre el control de materials porosos planteges una mena d’estructures que podrien ser contenidores d’altres molècules. Una de les intencions per les quals s’està investigant això és per a contindre el CO2 i així ajudar a controlar les nostres emissions de gasos. Però la teua recerca no va per ací.
–El tipus de sistemes en què es basa aquesta investigació són les xarxes poroses. És a dir, fer un edifici amb molècules tan buit com siga possible perquè pugues posar el que vulgues en el seu interior. El CO2 és una opció molt evident i, per això, els últims deu anys el noranta per cent dels esforços en química de MOF (Metal Organic Framework), la del meu estudi, s’han dedicat a l’emmagatzematge d’hidrogen i de CO2 per a combatre el problema de les emissions. Deixant de banda aquesta qüestió, jo m’he dedicat a usar molècules biològiques per aprofitar els espais buits d’aquests edificis, no sols com un receptacle d’emmagatzematge, sinó com un espai viu en què pugues introduir qualsevol cosa.
–Però cap a on es dirigeix aquesta projecció?
–D’una banda, cap a la catàlisi asimètrica de molècules quirals, que són molt difícils de separar. Així que, si aconseguim que el nostre edifici viu reconega les molècules, i no els enantiòmers (part de les molècules quirals que no necessitem), podem tindre sistemes catalítics de molt d’interés per a les indústries farmacèutiques, ja que podrien ajudar a crear un altre tipus de fàrmacs. I, d’altra banda, estem treballant amb el Departament de Química Analítica de la Universitat, amb el grup de Pilar Campins, per a fer separacions de fàrmacs basant-nos en el mateix principi: tindre dues molècules similars i només aprofitar-ne una.
–Aquesta investigació la vas dur a terme amb el professor Mathew J. Rossinsky a la Universitat de Liverpool. Ara continues treballant amb ell, però des d’ací. És molt difícil fer una investigació conjunta a distància?
–Hui en dia no és difícil. De fet, fins i tot he dirigit una tesi a distància. Si ens organitzem bé i fem servir eines com ara Skype, Hangouts…, no hi ha cap problema.
–Així, la investigació ara en quina part està?
–Estem intentant aprofitar aquestes dues funcions de què hem parlat, a més d’intentar construir aquests edificis vius amb una porta d’entrada més gran. El problema és que, en intentar fer la porta més gran, l’edifici finalment es col·lapsa. El que nosaltres intentem és controlar la rigidesa de l’edifici sense sacrificar l’espai buit intern.
–I quina línia esteu seguint?
–Doncs, gràcies al que hem aprés dels connectors de blocs que conformen els edificis, en podem controlar la rigidesa i la flexibilitat, i aleshores intentem fer-los créixer de manera controlada gràcies a l’observació del seu comportament amb possibles modificacions. L’objectiu és fer un edifici moltíssim més gran. Per a les aplicacions pràctiques necessitem que la molècula entre en un edifici amb una porta menuda; però, clarament, no hi entra. Hem de fer la porta més gran, però això encara és una projecció, un objectiu, no un treball ja plenament aplicat.
Carlos Martí-Gastaldo ha sigut doblement guardonat enguany amb el Premi Cientificotècnic Ciutat d’Algemesí i com a jove investigador de la Reial Societat Espanyola de Química. Foto: Miguel Lorenzo
–I com afectaria això el món farmacèutic?
–Doncs aquesta investigació ajudaria l’anomenat drag delivery (l’alliberament dels fàrmacs en el nostre cos), ja que aquests MOF són totalment comestibles i biodegradables. Aleshores, amb una porta més gran, els edificis contindrien fàrmacs per a introduir-los després en el reg sanguini.
–Fa poc també vas ser guardonat amb el Premi Joves Investigadors de la Reial Societat Espanyola de Química. Què se sent en ser reconegut per una societat de la magnitud de la RSEQ?
–Doncs un gran orgull, són deu anys de treball en què he tingut moltíssima sort de treballar amb gent molt bona. El meu director de tesi, Eugenio Coronado, o José Ramón Galán, o el mateix Rossinsky, amb el qual vaig tindre una experiència boníssima a Anglaterra. Que la RSEQ em done aquest premi m’ompli d’orgull, però també em fa veure que he treballat amb gent excel·lent durant aquest temps, que és el més important. No és com en la ciència del segle xix, en què estaves a soles al laboratori amb un microscopi, sinó que treballes en un equip, i jo he treballat amb els millors.
–Precisament, aquest premi et va ser atorgat, entre moltes altres raons, per tindre una trajectòria científica multidisciplinària. Normalment treballes en els camps de la química i la ciència dels materials.
–Sí, a mi m’agrada treballar en la interfície, fer química per a alguna cosa en concret. Normalment, el químic sol fer química, mentre que el químic de materials sol adaptar la química al material que vol dissenyar. Però, tot siga dit, tens molts menys coneixements de química que un químic clàssic, però saps el que vols aconseguir amb un material.
–Així, creus que un investigador actual es pot permetre el luxe de no tindre un vessant multidisciplinari?
–No és que no es puga permetre el luxe, sinó que hi està obligat. És una necessitat. Hui en dia hem arribat a una època científica que depens tant del teu context i de la tecnologia que no m’hi podria sentir còmode. A més, que m’avorrisc! Quan estàs fent una cosa durant deu anys, arriba un punt que necessites un canvi. L’interessant de ser un químic en la interfície és que et pots permetre el luxe de fer salts entre matèries sense tindre por de caure.
Carlos Martí-Gastaldo. Foto: Miguel Lorenzo
–A més de la col·laboració amb investigadors d’altres disciplines…
–És clar, el que hem de fer és buscar gent que sàpia molt. Sóc molt partidari de col·laborar. No cal inventar la roda una altra vegada si ja l’ha inventada algú que coneixes. Clarament, hi ha gent molt brillant en coses molt concretes; però, per a traure una publicació en revistes de moltíssim impacte, com ara Science, és imprescindible un equip. Actualment hi ha moltíssima competitivitat, moltíssima gent treballant, i sempre s’exigirà el millor de cada casa per a tindre un treball top.
“No és com en la ciència del segle xix, on estaves a soles al laboratori amb un microscopi, sinó que treballes en un equip, i jo he treballat amb els millors”
“A Anglaterra un jove investigador, com em va passar a mi, pot rebre el que és l’equivalent a la beca Ramón y Cajal, però aquest equivalent ve amb diners de veritat”
“Estem treballant amb el Departament de Química Analítica per a fer separacions de fàrmacs basant-nos en el mateix principi: tindre dues molècules similars i només aprofitar-ne una”
–Aquesta investigació ha estat publicada en Nature Chemistry. Quanta gent hi treballàreu?
–Tant el professor Rossinsky com jo vam dissenyar la investigació i vam escriure el treball junts, encara que és veritat que jo vaig fer tot el treball dur, com ara la síntesi. Però sense la col·laboració de John Warren, un dels millors cristal·lògrafs amb què he treballat, que va ser l’encarregat de veure com són els edificis, com s’obri la porta i com es tanca, sense això, no tindríem res. També hi ha un teòric que fa simulacions dinàmiques. Realment, aquest treball ix de la combinació de molts treballadors.
–El premi de la RSEQ és un premi a joves investigadors. Creus que la Universitat de València dóna prou suport als joves que fan recerca?
–Trobe que no. Però no és un problema de la Universitat, sinó del seu context. No dubte que a la Universitat li encantaria donar més suport als joves investigadors, però dubte que tinga els mitjans. No culparia la Universitat sinó l’Estat espanyol. Per exemple, vaig estar quatre anys a Anglaterra i m’hauria agradat quedar-m’hi, però és per una raó molt simple: tenen un programa científic. Allà un jove investigador, com em va passar a mi, pot rebre el que és l’equivalent a la beca Ramón y Cajal, però aquest equivalent ve amb diners de veritat. A més, et donen la possibilitat de demanar projectes només per a joves que fan recerca, sense haver de competir amb investigadors amb més experiència. Això dóna una projecció a llarg termini que a Espanya no existeix.
Carlos Martí-Gastaldo. Foto: Miguel Lorenzo
–No obstant, sí que has rebut un premi a l’esforç de la Universitat.
–Sí, i ho valore moltíssim. Però crec que és l’Estat espanyol (o Espanya com a país) qui hauria de fer més pels investigadors, tant joves com no. Sense cap distinció.
–Després del premi d’una magnitud com el de la RSEQ, què suposa per a tu ser guardonat amb un premi com el cientificotècnic Ciutat d’Algemesí, un premi no tan reconegut?
–Reconeixement científic és veritat que en té menys, però li veig unes grans possibilitats de creixement en poc de temps. Per sort o per desgràcia, vivim en una societat molt materialista, i aquest premi és el que més diners dóna entre els premis de joves investigadors que conec. A escala nacional i probablement internacional. Per això dubte que necessite molt de temps per adquirir més visibilitat. A més de tindre un jurat de científics de la talla d’Avelino Corma o Eugenio Coronado, l’esforç de l’Ajuntament d’Algemesí en aquest sentit és impressionant. No acabe d’entendre com ho han aconseguit, però han muntat un premi amb un comité excel·lent, bastants diners, i només en deu edicions.
–I com a investigador, és tanta la diferència entre els dos premis?
–Clarament, a escala nacional, el premi de la RSEQ és el que més pes té, per això és el que més il·lusió et fa, però he de dir que a mi el de Ciutat d’Algemesí em va fer molt de goig també. Tinc família a Algemesí, i que reconeguen el teu esforç en la teua terra no és fàcil.
