logodreta

El professor Bertomeu analitza la complexa relació entre ciència i justícia a la llum del misteriós cas Lafarge

José Ramón Bertomeu.

José Ramón Bertomeu.

REDACCIÓ. El professor de la Universitat de València José Ramón Bertomeu acaba de publicar La verdad sobre el caso Lafarge (Edicions del Serbal, Barcelona, 2015), una obra en la qual analitza la complexa relació entre ciència i justícia a partir del misteriós cas Lafarge, que va comportar la condemna de Marie Lafarge per l’enverinament amb arsènic del seu espòs Charles Lafarge el 1840. El cas, un dels més famosos de tota la història criminal francesa, va inspirar escriptors com Alexandre Dumas (pare), qui va escriure El cas de la viuda Lafarge, i Gustave Flaubert i la seua Madame Bovary, en la gènesi de la qual alguns autors han cregut veure ressonàncies de Marie Lafarge.

Dimarts passat, 3 de novembre, el mateix Bertomeu va presentar el seu llibre amb una conferència a l’Institut Francés de València, precedida per la projecció de la pel·lícula, per primera vegada a Espanya, L’affaire Lafarge (1938), del director Pierre Chenal. La sessió formava part d’un cicle organitzat per l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero, de la Universitat de València i el CSIC (d’aquest darrer Bertomeu és investigador), un cicle que es prolongarà dimarts que ve, 10 de novembre, a les 20 hores, amb una conferència d’Olivier Leclerc (investigador del Centre de Recerques Crítiques sobre el Dret, Universitat Jean Monnet, París) titulada El jutge i l’expert: ciència en els tribunals de justícia, que també tindrà lloc a l’Institut Francés (c/Moro Zeit 6).

Una llarga sèrie de circumstàncies van contribuir a l’enorme popularitat del cas Lafarge: els misteriosos fets que van envoltar la mort de Charles; la fama dels protagonistes implicats en el doble procés judicial; l’ocupació de noves tècniques pericials d’alta sensibilitat; les fortes discrepàncies entre els perits durant el juí i les incerteses del veredicte final que mai no van ser completament dissipades. En paraules d’un periodista d’aquells anys, el cas Lafarge confirma que “la veritat és més estranya que la ficció”. Ningú no podria haver inventat “aquesta intriga, aquests personatges o les escenes del seu desenvolupament”, no hi ha relat de ficció capaç de competir amb tan “salvatge barreja d’ingredients nauseabunds, horribles i carnavalescos”. Un fort debat públic sobre el veredicte es va mantindre durant dècades a França, on des de juristes i criminòlegs fins a metges i historiadors han tractat de revelar la veritat sobre un cas en el qual la incertesa i el misteri s’han mantingut fins els nostres dies.

 

Mathieu Joseph Bonaventure Orfila.

Mathieu Joseph Bonaventure Orfila.

 

Raspail versus Orfila

L’origen de la polèmica parteix de les nombroses i contradictòries proves pericials sobre l’enverinament. Finalment, segons recordà el professor Bertomeu, Marie Lafarge fou condemnada en imposar-se les anàlisis i els informes pericials del degà de la Facultat de Medicina de París, Mateu Orfila i Rotger (1787-1853), nascut a Maó i format a València i Barcelona, que havia desenvolupat una brillant carrera a França fins esdevindre el més influent toxicòleg de l’època. Tot i això, la condemna no va acabar amb la polèmica que va tornar a revifar amb l’al·legat de François-Vincent Raspail (1794-1878), famós activista republicà i socialista, químic i metge que havia desafiat els mètodes toxicològics d’Orfila en juís anteriors. Segons Raspail, resumeix Bertomeu, n’hi havia prou de comprovar les nombroses modificacions de les successives edicions del manual de toxicologia d’Orfila per a descartar els seus mètodes d’anàlisi, que eren abandonats així que n’apareixien de nous, més segurs i sensibles. Seguint aquest raonament, Raspail es va preguntar si seria possible retornar el cap als muscles dels ajusticiats la culpabilitat dels quals haguera sigut falsament demostrada mitjançant tècniques que, amb els avanços de la química, arribarien prompte a considerar-se errònies. Orfila no podia tolerar eixos arguments escèptics, que soscavaven la seua autoritat amb imaginaris descobriments del futur: “Fins i tot esperant aquests descobriments”, va respondre, “sempre declararé que una matèria és àcid arsènic, sublimat corrosiu, opi, una sal de morfina o de brucina, o fins i tot sang, quan presente les propietats que actualment són reconegudes com a suficients per a caracteritzar-la”.

Lafarge.

Marie Lafarge.

François Vincent Raspail.

François-Vincent Raspail.

 

El debat entre Orfila i Raspail, explicà el professor Bertomeu, “qüestiona les imatges idealitzades de les relacions entre ciència i justícia, sobretot quan són enteses en termes de progrés i modernitat. A pesar del que s’afirma en obres de divulgació i en populars sèries televisives, la substitució de la informació testifical (personal, subjectiva i generalment interessada) per complexes proves pericials (suposadament objectives, imparcials i concloents) no elimina les incerteses de la investigació judicial”.

Processos com ara el de Lafarge, va assenyalar l’investigador de l’Institut López Piñero, “ens han deixat una gran quantitat de documents per a estudiar qüestions com ara l’admissibilitat de noves tècniques pericials, la circulació de coneixements, pràctiques i objectes entre acadèmies, laboratoris i tribunals, les relacions entre proves judicials i proves científiques, les controvèrsies entre experts i els efectes d’aquestes disputes en la credibilitat de les ciències forenses”. La confluència de tots aquests ingredients explica que el debat sobre la culpabilitat de Marie Lafarge haja sobreviscut fins els nostres dies, conclogué Bertomeu, per la qual cosa “és probable que mai no se sàpia tota la veritat sobre el cas Lafarge però, per aquesta mateixa raó, els seus protagonistes continuaran ajudant a reflexionar sobre les complexes relacions entre la ciència i la llei”.

infouniversitat © 2018 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València