JORGE CHENOVART. Fotos: Miguel Lorenzo. Jordi Caparrós Gutiérrez (l’Alcúdia de Crespins, 1986), estudiant de Filologia Catalana, és el nou delegat d’Estudiants de la Universitat de València. El passat 1 de març va prendre possessió del càrrec a l’edifici del Rectorat. Amb una àmplia trajectòria en el món del sindicalisme universitari, i en accions de representació estudiantil com ara la coordinació de l’Assemblea de Representants d’Estudiants (AdR) de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació i la coordinació general de la Taula de l’Assemblea General d’Estudiants (AGE), inicia ara una nova etapa. Adaptant-se al seu nou despatx i amb constants reunions durant els primers dies, afirma que, a poc a poc, la seua taula s’anirà omplint de papers i, en definitiva, d’experiències des d’una nova perspectiva estudiantil.
–Com portes la primera setmana?
–L’inici ha sigut rar, perquè, com que el mateix dijous ja hi havia una vaga, haver de gestionar-la ja era diferent per a mi, perquè és un canvi això d’anar sempre a les vagues per a coordinar que a l’estudiantat no li passara res i que la seua seguretat estiguera coberta.
–I en altres vessants, com és treballar des d’una altra perspectiva?
–Sembla que canvia tot, però no tant, ja que l’elecció del rector perquè jo fóra delegat d’Estudiants de la Universitat de València es va basar en el fet que també he sigut crític en molts aspectes, sobretot en les mesures en les quals la Universitat ha empitjorat, temes com ara pujades de matrícules, taxes i les beques. Vaig començar en primer de carrera pagant set-cents euros i al següent ja eren mil dos-cents, i vaig pensar que era obligatori eixir al carrer. Així, a tota aquesta gent que em critica dient que sóc un activista, si ser-ho és defendre que no pugen les taxes universitàries del sistema públic, em sembla perfecte, però d’ací al fet que em diguen que sóc un antisistema, doncs res.
–Com portes que et diguen antisistema?
–No sé per què es diu això, perquè si ho fóra no haguera participat mai en cap dels òrgans de representació. No entenc que em diguen antisistema quan participe en el sistema. Una altra cosa és que jo defenc també els drets dels estudiants des del carrer, ja que es poden defendre des de la Universitat i també des de fora.
–Veus implicada la comunitat universitària?
–Pense que falta una mica de participació interna des del punt de vista universitari. El que escolte de temps enrere, quan estava l’anterior model d’estudis, és que la gent no tenia una obligatorietat d’anar a classe i hi havia una vida universitària un poc més laxa acadèmicament parlant, i és possible que permetera una mica més de participació. Això és el que la gent m’explica, però no ho vaig viure. El que sí sé és que la gent ara va a classe, se’n va a casa i va a l’examen, no fa tanta vida universitària. Aquesta vida no sols ha de formar-te acadèmicament, sinó també com a persona, això és el que crec que s’està perdent.
–Parlem de maneres de recuperar la implicació de la comunitat universitària.
–Motivar l’estudiantat, però que no sols passe per les associacions d’estudiants. Una de les coses que vaig dir el dia del meu nomenament va ser que l’equip de professorat és el que ha de motivar l’estudiantat. Si tu obligues sempre a signar en classe, aquesta persona anirà sempre, obligatòriament, perquè vol aprovar, ja que tal com estan les coses econòmicament vol obtindre la beca, aleshores pense que ha d’haver-hi una línia de treball laxa entre totes i tots.
–Com portes els estudis?
–Ara estic estudiant per cinqué any a la Universitat, ja que com que he treballat al mateix temps que estudiava he anat agafant menys crèdits per a poder compaginar bé els estudis i l’ocupació.
–Per què et vas decidir fa cinc anys per Filologia Catalana?
–És curiós, perquè el meu pare és de Granada i la meua mare és d’Albacete, i molta gent se’n sorprén, encara que la meua germana també ha estudiat Filologia Catalana. Els meus pares van canviar el seu registre lingüístic quan vaig nàixer, perquè ja van començar les línies educatives en valencià i van decidir portar-me a una escolarització sols en valencià. A més, jo m’he criat a l’Alcúdia de Crespins, poble que és valencianoparlant, i és la meua llengua vehicular.
–Així, la implicació amb la llengua i la cultura valenciana et ve de família?
–Sí. Els meus pares van estar en el grup Sarau, d’on va eixir Pep Gimeno el Botifarra, concretament el meu pare va ser regidor en els primers temps de la democràcia, i tot això és un bagatge familiar.
–Quines són les teues perspectives de futur una vegada acabes els estudis?
–En primer lloc, fer el Màster en Professorat de Secundària, que és pràcticament obligatori, ja que no es dóna molta eixida a Filologia Catalana, però tinc pensat fer el Màster d’Art, Pensament i Literatura que s’imparteix a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
–Com es va iniciar la teua trajectòria en el món dels sindicats universitaris?
–Sempre he estat implicat en moltes coses des de xicotet. He estat en els júniors del meu poble, he estat implicat en el consell escolar del meu col·legi, he sigut president d’alumnes quan estava a l’institut, doncs és una cosa que sempre he portat dins. Quan vaig arribar a la Universitat de València, en octubre ja estava dins del BEA, perquè és el sindicat més aproximat a la meua ideologia.
–Descriu com treballaràs durant la teua etapa com a delegat d’Estudiants.
–Encara que siga una cosa molt vertical, cal intentar fer una tasca horitzontal, i això ha de repercutir en la Comissió Assessora Estudiantil, un ens el qual, mentre jo he estat com a coordinador de l’AGE durant anys, sols s’ha convocat dues vegades i pense que hem d’utilitzar-la, després de parlar amb sindicats en reunions, com ara el Consell de Govern de la Universitat, que és una cosa mensual on es tracten els temes de diari de l’estudiantat.
–Com és bregar amb grups de diferents ideologies polítiques i universitàries?
–Al llarg de la meua etapa de maduració a la Universitat he anat concloent que a tots els estudiants ens uneixen moltes coses, és a dir, tot l’estudiantat té clar com vol que siga el model universitari, és clar que sempre hi haurà divergències entre la gent que no pense igual, però com a mínim el que és el sistema universitari és similar amb alguns matisos. Aquesta ha de ser la gran fita que hem de contemplar, el pilar ha de ser l’educació pública. El fet que vinga d’un sindicat crea rebuig a molta gent, perquè molts no han sigut els teus companys de lluita o de decisions als centres, però la gent que em coneix en l’AGE sap que no he fet i desfet a favor de cap sindicat. No sols s’ha de mirar d’on es ve, sinó el que s’ha fet.
–Què t’han dit els teus companys del BEA una vegada has començat a exercir el càrrec?
–És una mica estrany, perquè m’estic reunint amb totes les associacions d’estudiants i he començat des del més nombrós fins el menys i, clar, el BEA, en ser el més nombrós, va ser el primer. Era una mica estrany que amb els teus companys de fa dues setmanes, que no fa més, es tinga una certa distància i jo els parlava amb un to diferent del que havia emprat fins ara perquè no és la mateixa situació, però molt bé, perquè em van recolzar des del moment en què el rector va apostar per mi, no sols perquè sóc del BEA, sinó també com a persona, i els ho agraïsc de veritat.
–Una vegada has parlat de l’estudiantat, toca fer-ho de la importància que tenen el PAS i el PDI.
–A ells els costa una mica més, però és una lluita que hem portat sempre les associacions d’estudiants. És veritat que nosaltres estem un període curt de temps a la Universitat i una cosa que sempre hem criticat és el nombre de representació, el mínim legal que exigeix el Ministeri d’Educació. No obstant, és cert que moltes vegades el professorat no es pren de veritat l’estudiantat a causa del mateix cos estudiantil, perquè els professors i professores utilitzen el seu bagatge com a docents dins de la representació però moltes vegades els estudiants s’apunten però no participen. Aquesta situació crec que cal eradicar-la per arribar a un punt de connexió entre les dues parts. Pense que cal ser conscients que si t’uneixes a la representació estudiantil sense coacció, cal participar i això reforçaria molt més la teua posició. Respecte al PAS, es veu més com un aliat de l’estudiantat, però pense que la Universitat de València sempre ha sigut prou democràtica i amb un gran consens. Pense que la unió entre els tres ha comportat una universitat més forta.
–És possible canviar la societat valenciana des de la Universitat de València?
–La Universitat, amb la quantitat d’alumnes que té, ha d’influir en la societat. Cal entendre que metges, advocats o jutges han eixit obligatòriament de la Universitat, ja siga a un àmbit públic o privat, per això pense que la Universitat influeix molt perquè l’obertura social que hi ha hagut a Espanya últimament en certa mesura ha sigut pel sistema universitari, perquè estem parlant que fa vint o trenta anys la societat no es plantejava qüestions que ara sí que es planteja. Estava clar que la societat necessitava un canvi, però que hi haguera un canvi tan gran a Espanya, comparant-lo amb països amb una trajectòria democràtica més antiga, ha sigut també gràcies al poder de la classe mitjana i que els fills d’aquesta classe pogueren anar a la universitat. Per això pense que moltes de les qüestions que s’han fet des del Govern central han sigut perquè molta gent que ha pogut obtindre eixe bagatge vital i de canvi social no puga estudiar ni ser crítica. Moltes vegades hi ha por al fet que la societat siga crítica, però la societat ha d’evolucionar per a no ser titelles de ningú.
–Tornem a la vaga de la setmana passada. Quines línies s’han de parlar respecte als nous plans d’estudi que poden arribar?
–Respecte al tema de les taxes, doncs que molta gent no percep el preu actual, perquè molts no han tingut fills que hagen viscut les taxes antigues. Jo vaig viure la diferència de preus i et preguntes com podia ser, i he vist com companys de classe han hagut de deixar-se la carrera perquè no podien pagar les taxes. A vegades, perquè els ha eixit treball a meitat de curs, fan quatre crèdits i no poden arriscar-se a matricular-se per a després suspendre, encara que és possible que aprovaren. Cal ser conscients que si suspens una assignatura et costarà un trenta-tres per cent més car, i si tornes a suspendre un seixanta-sis per cent, i si has de tornar a matricular-te és un cent per cent del total. Respecte al tema del 3+2, en sóc molt crític i molt poc inclinat. Cal ser conscients que encara estem amb un pla en extinció, que són les llicenciatures, i volen implantar-nos un nou sistema universitari, és a dir, arribarem a tindre tres tipus d’estudiants que han acabat els estudis: llicenciats, graduats de quatre anys i graduats de tres anys. A més, com que no és una obligatorietat de totes les universitats, això també facilita i fagocita que cada universitat faça el que vulga. En el cas del 3+2, et traus el graduat de tres anys, és més econòmic, però t’obliguen a estudiar un màster de dos anys amb un preu molt alt, incomparable amb el preu de grau. No estic en contra del sistema en si, estic sobretot en contra de les taxes del 3+2. De sobte, et canvien el model amb gran facilitat, és semblant a la llicenciatura, tres anys de general i dos d’especialització. Cal saber per què ens van vendre que era bo el Pla Bolonya per a tornar una altra vegada a l’anterior, i més amb els preus dels màsters que són una aberració.
