Un moment de la gravació de la sèrie.
JORGE CHENOVART. L’augment del consum de les sèries de televisió, tant espanyoles com estrangeres, no és sorprenent a hores d’ara. Tanmateix, la duresa de la crisi econòmica, que va atacar directament el sector audiovisual fa més d’un quinquenni, continua sent un obstacle per a la creació de nous continguts. Els realitzadors audiovisuals d’un futur molt present, aquells que han acabat els estudis fa algun temps, mantenen esperances creatives recolzant-se en un potencial que els fa continuar cap endavant. És el cas d’Alex Garzó i Raúl Molina, tots dos Màster en Continguts i Formats Audiovisuals per la Universitat de València, que després de diversos anys de producció trauen a la llum l’episodi pilot, amb format de curtmetratge, de la sèrie que van començar a gestar en els seus anys universitaris. El enviado és un producte d’àmbit televisiu que s’ha rodat a través de la plataforma de micromecenatge de la Universitat de València Uniempren.
“Acabem el màster i ens va sorgir el dubte de continuar o no continuar. Havíem de decidir i hem conclòs una idea, amb un episodi pilot que començàrem el 2013 i que es troba en fase de distribució”, explica Raúl Molina. El enviado és un projecte de sèrie de televisió emmarcada en el gènere polític, on el poder econòmic pot corrompre qualsevol, per això els dos realitzadors afirmen que no hi ha personatges bons ni dolents del tot. La idea naix sota el primer any del govern del Partit Popular en aquesta última legislatura, on apareixen els casos dels papers de Bárcenas i quan cada divendres hi havia un Consell de Ministres que aprovava alguna mesura de retallada. “A mi em sorprenia que sempre retallaren pel tema social. El germen d’El enviado és aquesta persona, aquest contacte entre aquell que pren decisions polítiques i aquell que se n’aprofita”, explica Garzó. Al seu torn, Molina apunta que es tracta d’un personatge necessari perquè es privatitze la sanitat, ja que és un nexe, un lobbista que es dedica a això.
Seguint l’empremta de sèries com ara Crematorio o House of Cards (la primera és una referència per a ells i també per a la ficció espanyola de l’última dècada), van barallar diversos temes a tractar per a plantejar la viabilitat d’una temàtica com ara l’exposició de secrets polítics. “Quan presentem a la Universitat el projecte, ens van dir que la idea era potent. Nosaltres plantejàvem una temporada de huit capítols i cinquanta minuts, però es tractaria d’una producció cara i no apta per a tots els públics”, afirma Molina, una cosa que contrasta amb la realitat de la ficció espanyola en televisió en obert, on s’emeten sèries nacionals de quasi una hora i mitja de durada, i a això cal afegir les aturades publicitàries. Davant del context actual, Garzó advoca per una evolució que s’està fent palesa: “Les coses estan canviant. És possible produir amb qualitat, a la manera americana, però més econòmicament, fins i tot partint les temporades”.
Els realitzadors aposten per mostrar una realitat difícil de conéixer per part del públic, especialment el món dels lobbies, regulats als Estats Units però necessitats de regularització a Europa. “En l’actualitat la realitat supera la ficció, és un tòpic, però pensa en els papers de Panamà, ajudes a grans empresaris per a pagar menys impostos. Es tracta d’una sèrie complicada, perquè cal donar a conéixer què és un lobbista, algú que pressiona amb informes o a través de mitjans de comunicació per a obtindre beneficis del govern”, explica Garzó.
Tractant-se d’un projecte que dista de les produccions de baix cost amb un caràcter essencialment de websèrie, per als realitzadors ha sigut difícil la consecució dels seus objectius en un sector en el qual, segons diuen, és qüestió d’arribar en el moment oportú. “No ens podíem permetre la realització d’un capítol pilot amb un cost excessiu, sabent que parlàvem d’introduir limusines o jets privats”, afirma Garzó. Les localitzacions, moltes d’elles fetes a la Universitat de València, els van donar les claus per a continuar rodant. A través del micromecenatge van pagar les despeses mínimes, ja que l’altra opció era traure els diners de les seues butxaques. “La producció va ser xocant, havíem de fer bones presentacions i tindre bones idees. Arribàrem a aconseguir que ens deixaren vestits per valor de dos mil euros, estilistes. El micromecenatge era una via bàsica”, explica Molina. I és que tant en curtmetratges com en projectes pilot és difícil que algú implicat en la producció n’extraga beneficis.
Actualment El enviado es troba en fase de promoció, el punt final per a donar-se a conéixer i el moment que exigeix una motivació extra que es pogué haver perdut en els llargs mesos de producció. “Amb l’arribada de la nostra companya Mariana Pantoja, reprenem la il·lusió, gràcies a la promoció per festivals nacionals i internacionals a través d’internet”, explica Garzó. Una eixida de caràcter massiu que té el món empresarial a hores d’ara per a donar a conéixer els seus productes.
La pròxima parada d’El enviado és el Centre Cultural La Nau, que acollirà la presentació de l’episodi pilot el pròxim 17 de maig a les 19 hores. Segons afirmen els artífexs, “la llavor ja està plantada i continuarem presentant-lo a concursos amb perspectives d’evolucionar”.
