Paralímpics 2016
Maurice Eckhard , Rosa Laparra, gerent de Divina Pastora, Héctor Álvarez , Mónica Merenciano i Héctor Cabrera.
JORGE CHENOVART. Fotos: Miguel Lorenzo. Deu dies després de la ressaca paralímpica, els quatre estudiants de la Universitat de València que han participat en els Jocs de Rio 2016, Mónica Merenciano, Maurice Eckhard, Héctor Álvarez i Héctor Cabrera, tornen a casa, a la rutina que suposa compaginar els estudis amb la competició, perquè unes Paralimpíades són cada quatre anys, però enmig estan els Campionats d’Espanya, els Europeus i els Mundials. El balanç ha estat d’acord amb l’expectativa generada per la delegació olímpica, tres diplomes, com el setanta per cent de l’expedició espanyola. Això, dins d’un botí major de trenta-un metalls, onze menys que a Londres 2012 però, segons els esportistes, una xifra que representa un balanç positiu ja que altres països han augmentat el seu potencial d’entrenament i la seua inversió econòmica. “Molts periòdics han dit que hem aconseguit menys medalles, però cal dir que hem quedat en millor posició que a Londres, més medalles d’or i moltíssims quarts i cinquens llocs”, defén Héctor Cabrera, cinqué en llançament de javelina i huité en llançament de pes en categoria F12, fent plusmarca personal, qui també afirma estar en un núvol després dels seus primers Jocs Paralímpics.
Mónica Merenciano.
En veure el currículum esportiu de Mónica Merenciano o de Maurice Eckhard, dos dels esportistes més llorejats de la Universitat de València i assidus al podi en totes les competicions, es pot pensar que la medalla la tenien segura. Res més lluny de la realitat quan es parla d’esports que exigeixen una concentració màxima, com ara el judo o el ciclisme, així com arribar en condicions òptimes. Tots dos han passat una campanya prèvia a les Olimpíades bastant dura, Merenciano per les lesions, Eckhard per uns resultats que no han acompanyat. No obstant, el cinqué lloc de la judoka, que va fregar la medalla de bronze, que hauria significat la seua quarta medalla consecutiva en uns Jocs Olímpics, i la quarta posició en la contrarellotge, quedant a cinc segons del tercer classificat, d’Eckhard són diplomes olímpics que serveixen per a tindre molt en compte el nivell d’exigència que viu l’esport paralímpic en l’actualitat. “En el meu cas el balanç que faig és molt positiu, perquè lluites per la medalla després d’una dura lesió i sobretot perquè significa tornar a competir amb bones sensacions”, explica Merenciano. Per a Eckhard, sens dubte el més analític dels quatre, “cal considerar que fa dos mesos pensava que no aniria als Jocs pels resultats recents. Encara que acabes enfadat per quedar tan a prop de la medalla, passen els anys i cal estar content per continuar en la pomada”.
Héctor Cabrera.
El repte d’Héctor Álvarez era encara més gran, ja que en la categoria Sonar de vela hi ha trios que porten treballant junts durant més de quinze anys. En el seu cas, junt amb Paco Llobet i Manuel Gimeno, van arribar a fregar el seu objectiu de quedar en la posició dotzena, però es van haver de conformar amb la catorzena en la seua primera i potser última participació en uns Jocs, ja que s’està debatent si a Tòquio 2020 continuarà aquest esport en l’apartat paralímpic. “El nostre resultat no era l’esperat, però vam tindre problemes amb el vaixell, ens van fer reclamacions que van ser estimades, quan podíem haver-nos situat dècims, competíem contra trios de molta experiència i vam arribar a estar molt a prop d’ells en alguns moments, per això estic orgullós”, afirma.
Héctor Álvarez.
Els quatre, asseguts en una taula redona del Servei d’Esports del Campus dels Tarongers, enfilen la segona ronda de preguntes, després de fer balanç de la competició, i és inevitable parlar dels mitjans de comunicació, de les beques que s’obtenen i, especialment, de la inversió que estan fent països que abans no eren potència en aquest esport. “A poc a poc el moviment paralímpic internacional va evolucionant, cada vegada s’aposta més per ell en alguns països per a obtindre més repercussió en el propi país. Té molt de mèrit el que s’ha aconseguit, però cal preguntar-se per què abans guanyàvem més”, explica Eckhard. A aquesta afirmació Merenciano dóna una possible causa: “Abans et becaven per ser quarta o cinquena, ara no. Hi ha països on sí s’aposta per això i ací està la diferència”.
Maurice Eckhard.
Per a Álvarez, l’evolució a nivell estructural que pot enfortir l’entramat paralímpic ha de tindre com a element de base l’ensenyament escolar. “Cal fomentar l’esport paralímpic als col·legis, formar la gent des de baix. En el meu cas, jo no sabia res de la vela paralímpica i, si no tens on anar quan et passa alguna cosa que et canvia la vida, és difícil iniciar camins nous”.
Per a la gerent de la Fundació Divina Pastora, Rosa Laparra, el resultat ha sigut excel·lent i destaca la conjunció d’experiència i joventut que ha demostrat la delegació valenciana. “Per a la nostra càtedra és un luxe, és l’única d’esport adaptat que tenim i hem avançat moltíssim. Sabem que queda molt a fer, però veient el que s’ha aconseguit des que va començar la càtedra, l’èxit obtingut és una autèntica alegria”.
Ara toca reprendre les classes, uns el màster amb algunes setmanes de descans pel mig, després de la duresa dels Jocs i el viatge, altres a continuar els graus de seguida perquè els exàmens estan a prop. Tot això combinant l’esperit esportiu amb el seu dia a dia universitari.
