logodreta

Carmen Agulló: “Quan veus com s’estima la llengua, no la vius com una imposició i l’aprens sense problemes”

_ML05327

ANNA BOLUDA. Fotos: Miguel Lorenzo. Carmen Agulló acaba de rebre un premi d’Escola Valenciana per tota la seua trajectòria individual, “un reconeixement a les persones que treballen pel valencià en l’àmbit educatiu”, segons indica l’entitat. El guardó ha volgut posar de relleu l’escola ideal que defén aquesta investigadora, “una escola solidària, coeducadora, inclusiva, cooperativa, oberta al món, plurilingüe, participativa, respectuosa amb el medi ambient, coneixedora de les arrels i l’entorn immediat, compromesa amb l’entorn global, creativa, sensible a la cultura… Una escola capaç de corregir les desigualtats socials”, segons es va remarcar durant el lliurament del premi, que va tindre lloc el passat dissabte 5 de novembre durant la XIV Nit d’Escola Valenciana, al Teatre Echegaray d’Ontinyent.

Carmen Agulló és professora de Teoria i Història de l’Educació del Departament d’Educació Comparada i Història de l’Educació de la Universitat de València, i compagina la docència a les facultats de Pedagogia i Magisteri (al Campus d’Ontinyent) amb diverses línies d’investigació. Entre altres, s’ha interessat per la història de l’educació de les dones i la història de l’educació valenciana, i és ben coneguda la seua dedicació a l’estudi de l’escola durant la Segona República. De fet, Carmen Agulló va participar en el llibre i el documental (guanyador d’un premi Goya) Les mestres de la República, i ha contestat les nostres preguntes justament durant una visita a l’exposició que s’acaba d’inaugurar a la Nau sobre aquest moment històric.

–Vas nàixer a Galícia i has esdevingut un referent per a l’escola valenciana. Quan i per què et vas traslladar al País Valencià?

–Jo sóc de Xinzio de Limia (Ourense), però mon pare era valencià. Jo vaig nàixer allí, i vaig començar la carrera també allí. Vaig vindre ací l’any 1978 amb el meu company i des d’aleshores he viscut a la Vall d’Albaida. Vaig acabar les dues llicenciatures, Psicologia i Pedagogia, a la Universitat de València. I després vaig fer ací el doctorat en Història de l’Educació.

_ML05323

–Quan vas aprendre valencià? Com et vas interessar per la història de la seua presència a l’escola?

–Mon pare parlava valencià, però amb nosaltres, a Galícia, no ho feia. Quan veníem de menuts de visita escoltàvem valencià, però nosaltres parlàvem castellà. Jo a Galícia parlava gallec, i de manera militant. Quan vaig entrar a la universitat era el moment en què reivindicàvem la llengua en l’àmbit universitari i vaig ser de les primeres promocions que vam poder fer l’ensenyament en gallec. Jo tenia una consciència nacionalista gallega prou forta, i quan vaig vindre ací era lògic que reivindicara el d’ací. Per tant, el primer era aprendre a parlar valencià. El meu entorn em va ajudar molt. Crec que quan veus com s’estima la llengua, te la transmeten sense que supose cap obligació, no la vius com a imposició: l’aprens sense problemes.

A la Universitat de València, en canvi, aleshores pràcticament no hi havia cap presència del valencià. Després, mentre feia la meua tesi doctoral, sobre l’educació durant el franquisme, va ser el moment d’escolaritzar la meua filla, i vaig entrar en contacte amb el moviment que reivindicava el valencià a l’escola. Així que, en realitat, va ser un acostament per la part civil, no per l’acadèmica.

–Una de les teues línies de recerca més destacades és la de l’escola durant la Segona República. Era una escola model, la d’aquell període? Què podríem aplicar ara, d’aquella escola?

–El model d’escola republicana tal com estava plasmat en la Constitució de la República és de màxima actualitat. S’establia que l’escola havia de ser obligatòria i gratuïta; organitzada com a escola unificada, és a dir, amb continuïtat entre tots els cicles, sense revàlides, per a entendre’ns; una escola laica, i és l’única vegada en la nostra història en què ho va ser; una escola activa, centrada en el treball i no en la memorització; i, el que més m’agrada de tot, era una escola en què l’objectiu principal era la solidaritat humana. I això és una cosa que ara estem molt lluny d’aconseguir, i que seria la veritable base d’una escola renovadora. És el que hui en diem una escola inclusiva: la que acull tots els xiquets i xiquetes. A més, en un altre article es reconeixia el bilingüisme, la possibilitat d’utilitzar altres llengües a més del castellà.

–Quan s’estudie d’ací a uns anys, què creus que es dirà de l’escola d’ara? En quin punt estem?

–Crec que hi ha hagut dues èpoques importants de renovació pedagògica en la nostra història: la República i els anys huitanta, quan es va lluitar per una escola pública, valenciana i renovadora de qualitat. I es va aconseguir, però després es va deixar d’invertir en l’educació pública: instal·lacions, formació continuada del professorat, etc. I tot va anar a pitjor. Jo vull pensar que ja hem tocat fons i que comencem a recuperar-nos.

–I què penses del model concertat de l’ensenyament?

–El que s’ha creat és una segregació, una doble xarxa (a més de la privada del tot). En la pública s’ha concentrat aquella població que no pot anar a un altre lloc i la gran majoria d’alumnat amb necessitats educatives especials. I la concertada ha quedat per a qui la pot pagar, perquè tot i que hauria de ser debades sempre té unes despeses que no tothom pot assumir. Per tant, ara mateix l’escola pública no és l’escola de tots, i això no es pot consentir. Si tenim concertada, ha de ser en igualtat de condicions, sense discriminació de classe.

–Una altra de les teues línies de recerca és la història de l’educació de les dones. Ja ho tenim tot fet, en aquest sentit?

–En absolut. De fet, el cas més flagrant són les escoles concertades que separen per sexe: no s’entén com es pot mantindre una escola segregada amb diners públics. I, a més, encara no hem arribat a una educació realment coeducativa ni tan sols a les escoles públiques. Per exemple, l’educació sexual encara és un tema tabú, i trobem casos en què es marquen joguets com de xiquets o de xiquetes en la mateixa escola. També ho veiem fins i tot a la universitat: jo sóc professora de Magisteri, de futurs mestres d’educació infantil, i enguany tinc un grup amb tot d’alumnes dones. Cap xic, ni un. En altres casos, com ara alguns graus de formació professional com els d’automoció o fusteria, no hi ha estudiants dones. Ens queda molta faena per fer com a societat.

_ML05319

–Com hauria de ser l’escola ideal?

–L’escola ideal ha de respectar la diversitat, ha de ser integradora però no unificadora, que permeta que cada xiquet i cada xiqueta puga desenvolupar al màxim les seues aptituds i les seues capacitats. I ha de ser una educació integral: física, artística, musical, ètica i intel·lectual. A vegades em sembla que estem tornant a l’escola del segle xix, on només es valorava llegir, escriure i comptar, que és l’únic que valoren els informes Pisa, per exemple. I cal conéixer primer el que ens envolta.

–Hi ha qui diu que centrar-se en conéixer l’entorn més immediat és un plantejament massa localista, que pot derivar en un tancament de mires. Què en penses?

–Al contrari: quan coneixes el teu poble, la teua comarca i el teu país és el moment de conéixer la resta del món. És un coneixement gradual i progressiu. El que no tenia sentit era l’educació que vam tindre nosaltres, on no sabíem els noms dels pardals o de les flors del nostre voltant. I això mateix passa amb la llengua: quan coneixes i t’estimes la teua llengua, entens que les altres persones s’estimen la seua, i no es viu com una imposició, sinó amb el mateix respecte que vols cap a tu mateixa. El localisme ben entés facilita obrir les mires.

–Com podem aconseguir aquest model d’escola ideal?

–Fan falta recursos, una millor distribució de recursos. Cal millorar les infrastructures: no pot haver-hi xiquets i xiquetes en barracons. Cal prioritzar noves construccions escolars, en les quals també haurien de participar mestres i xiquets. Tenim, per exemple, escoles copiades de Finlàndia, amb uns finestrals enormes, que ací són un problema. Cal repensar també la distribució de l’espai: més enllà dels corredors i aules amb parets i mestres damunt d’una tarima, hi ha altres models d’escoles en cercle, de parets movibles que permeten que les aules es relacionen… Cal deixar que els docents participen en el disseny d’una escola atractiva i oberta. Perquè la clau, al final, és que la vida entre a l’escola, que mestres, famílies i xiquets tinguen molta més comunicació i participació conjunta.

–L’alumnat actual de Magisteri, ix preparat per a formar part d’aquesta escola ideal?

–Jo crec que la universitat et dóna les eines perquè després pugues ser un bon professional. És un mite això que no eixim preparats. La universitat et dota d’uns coneixements i unes eines de treball que cadascú amplia en funció de cada situació. Perquè, a més, el món canvia cada volta més de pressa, i així es fa impossible preparar les persones per a un entorn que no sabem com serà. L’estudiantat de Magisteri d’ara jo crec que ix amb una mentalitat més oberta cap a noves maneres d’educar.

–Què ha suposat per a tu rebre aquest reconeixement d’Escola Valenciana?

–Per a mi és un guardó que cal compartir amb el passat, amb el present i amb el futur. Estem ací gràcies als mestres valencianistes de la República, als qui en ple franquisme van començar a plantejar-se la renovació pedagògica i als qui van fer possible l’escola valenciana durant la transició. Ara som molts els qui estem treballant. I finalment, el més important, són els mestres que hem de formar amb una consciència d’escola valenciana, si no volem que aquesta s’acabe. El futur està en els estudiants de Magisteri, que han de ser conscients de la necessitat d’estimar la llengua, la cultura i el país.

 

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València