Aaju Peter.
ANNA BOLUDA. Fotos: Miguel Lorenzo. És una de les activistes més visibles de la comunitat inuit, el poble que habita zones de l’Àrtic en quatre estats diferents i que, amb motiu de la prohibició europea d’importar pells de foca, s’enfronta a un greu problema de supervivència. Aaju Peter ha vingut a la Universitat de València per a fer una performance a la Nau i una conferència a l’Institut de Drets Humans amb un objectiu clar: acostar-nos al desconegut món inuit i als reptes a què s’enfronten.
El desconeixement que tenim en la resta del món de la cultura inuit (terme preferit al d’esquimal, que significa menjadors de carn crua i té una certa càrrega pejorativa en alguns països) és flagrant. Més enllà dels iglús, els caiacs i una peculiar manera de besar-se fregant-se el nas (que, a més, no és certa!), pràcticament no sabem res dels pobladors de les zones més septentrionals del planeta. I, al mateix temps, “les decisions preses per les institucions europees han acabat amb la seua única font econòmica”, segons explica aquesta activista.
Aaju Peter va nàixer a Groenlàndia l’any 1960, va estudiar a Dinamarca i des del 1991 viu a Iqaluit, a Nunavut, al nord-est de Canadà. L’any 2012 va rebre l’Orde de Canadà, la màxima condecoració civil del país. A més d’activista, és advocada, artista, dissenyadora de moda amb pell de foca i recuperadora de les tradicions inuit. Fruit d’això són els tatuatges que llueix en les mans i la cara: tatuar-se per tot el cos era una tradició de les dones inuit fins que van arribar els missioners cristians, que els ho van prohibir. Fa poc més d’una dècada que unes quantes d’elles van decidir recuperar-ho.
Aaju Peter.
–Quina és la situació actual dels inuit?
–Ara mateix som unes cent cinquanta mil persones repartides a Groenlàndia, Alaska (Estats Units), Sibèria (Rússia) i Canadà, que és on jo visc. Al Canadà la major població es troba a Labrador i al nord del Quebec. A Nunavut, que és un territori molt extens, vivim trenta-dues mil persones, i a Iqaluit, la meua comunitat, som uns set mil habitants. La nostra economia s’ha basat durant dècades en el comerç de pell, però des de la prohibició europea el mercat s’ha enfonsat. Tampoc no en podem vendre als Estats Units ni a Rússia. Els caçadors ja no poden mantindre les seues comunitats com havien fet històricament. Ara mateix, de tots els països industrialitzats, els inuit som els que tenim menys seguretat alimentària: no tenim ingressos i portar coses de fora és extremadament car. Vivim al Canadà, un país ric del primer món, en condicions del tercer món. La situació és insostenible i per això estic ací, per a explicar la nostra realitat.
–En què consisteix la prohibició europea sobre els productes de foca?
–Primer de tot hem de pensar que ningú no hauria de prohibir res a ningú. La prohibició europea per a productes de foca impedeix de vendre’ls a Europa. Inclou una exempció per a la caça tradicional inuit, però, tot i això, no hem pogut vendre ni una sola pell des del 2009, i abans d’això els preus ja havien col·lapsat: dels cent dòlars per pell a menys de deu. La legislació europea ha arruïnat la nostra única font d’ingressos. I crec que els ciutadans europeus han estat enganyats sobre aquest tema: les grans organitzacions contràries a la caça de foques, que són molt poderoses i han pressionat molt als polítics, han mentit sobre la realitat de la caça de foques.
–En què han mentit? I quina seria la solució per als inuit?
–En els anys setanta, quan van començar les campanyes en contra de la caça, hi havia un milió i mig de foques. Ara n’hi ha més de set milions: en són massa, no és sostenible. Europa ha de corregir el mal que ha fet amb les seues prohibicions i permetre’ns de caçar de nou. La protecció de les foques, basada en conceptes morals sobre el benestar dels animals, ha portat a una superpoblació i estem arribant a un punt en què cal considerar-les com una plaga. Ja estan afectant negativament el medi ambient, perquè consumeixen més de deu mil tones de peix cada any. Nosaltres volem tornar a caçar-ne per a vendre-les, i així recuperaríem la indústria i controlaríem la població de foques. Aquests dies, viatjant per Espanya, he vist pernils penjats a botigues i restaurants, amb orgull. Això és el que volem: estar orgullosos dels productes de foca. A més de la pell, la carn de foca és molt valuosa, és molt nutritiva i totalment natural. I hauríem de poder comercialitzar-la. Aquest és el meu objectiu: fer entendre als europeus els beneficis que podem obtindre de les foques. És fonamental que puguem recuperar la nostra font d’ingressos. Perquè sense economia es posen també en perill tots els altres drets que tenim com a població indígena: si no ens podem mantindre, perdrem la cultura, la llengua, tot. A hores d’ara la supervivència dels inuit és pràcticament un miracle.
Una imatge de les mans de l’artista inuk Aaju Peter.
–Amb aquesta situació de falta actual de recursos econòmics, com és la vida dels joves inuit?
–Tenim una gran quantitat de joves: el seixanta per cent de la nostra població té menys de vint-i-cinc anys. La taxa d’abandonament durant l’ensenyament secundari és del setanta-cinc per cent. Un dels problemes més greus que tenim és que no hi ha oportunitats per a aquests joves en la nostra comunitat, ara que no podem caçar. Les taxes de desocupats són molt elevades. No tenen res a fer, és una situació molt complicada. I no tenen un altre lloc on anar. Penseu que vivim molt allunyats, per a viatjar hem d’anar en avió, no tenim carreteres, en el meu territori ni tan sols tenim port. Tot i això, algunes persones de la nostra comunitat van a la universitat en altres punts del Canadà, al sud. Per a alguns és dur adaptar-se a aquesta vida, perquè vénen de pobles molt menuts i amb una vida molt tradicional, però altres aconsegueixen formar-se. Pràcticament tots se’n tornen a l’Àrtic quan acaben, perquè la vida al sud és molt diferent de la nostra. Els meus fills –en té cinc– han tingut l’opció de formar-se en la vida moderna, i un d’ells, per exemple, és expert en internet. Però el problema és que no tenen l’opció de seguir la vida tradicional dels inuit.
–No hi ha cap altra eixida?
–Ara alguns estan mirant de dedicar-se a la mineria, però no és suficient. Una altra opció seria desenvolupar el turisme, que podria ser una bona font d’ingressos. Cada any tenim més creuers que ens visiten ara que el gel es desfà més i es pot navegar per l’Àrtic, però hem de fer un esforç per a mirar de beneficiar-nos d’aquesta indústria. Hem de fer que la gent vulga vindre a conéixer l’última cultura caçadora del món, ensenyar-los a fer iglús, que el viatge siga tota una experiència. Una altra opció seria agermanar ciutats inuit i ciutats europees, i que la gent d’ací poguera anar allà i els d’allà vindre ací. Això facilitaria que ens conegueren, que ens entengueren. Hi ha un gran potencial en el turisme, però necessitem recursos per a posar-lo en marxa, ara com ara no tenim les infrastructures necessàries.
–Com afecta el canvi climàtic la vostra comunitat?
–Fa més de vint anys que vam començar a notar-ne els efectes. Jo recórrec l’Àrtic en creuers de turistes des de fa quinze anys i he vist que, en alguns punts, el que nosaltres anomenem “gel que mai no es desfà” s’ha reduït vint o trenta metres, i cada volta es fon més de pressa. A més, nosaltres necessitem la neu per als desplaçaments entre comunitats, i ara arriba un mes més tard i se’n va un mes abans. Està afectant les plantes, els animals i les persones. La suma dels efectes del canvi climàtic i la prohibició europea als productes de foca són letals per als inuit.
