MARIA IRANZO. Fotos: Miguel Lorenzo. La historiadora de l’art Mireia López-Bertran ha estudiat per a la seua tesi unes figuretes de terracota trobades al santuari púnic d’Illa Plana, a Eivissa. Daten de la segona meitat del segle v aC i en analitzar-les van trobar-ne algunes que tenien pits i penis i unes altres amb vagina i barba. Guiada pel moviment de l’arqueologia queer, nascut l’any 2000 per abordar tota aquella cultura material que “escapa de la norma”, va resoldre que es tractava d’un tercer gènere. “El transgènere no és vist com una cosa negativa, sinó que es posa en valor i normalment se’l dota de poder en els rituals espirituals”, explica.
De tal valoració positiva dels transgèneres es té constància també en les comunitats dels indígenes nord-americans. Aquestes persones que presenten característiques dels dos sexes eren especialment valorades pels seus conciutadans i exercien també de xamans espirituals.
Per tant, “a través del nostre passat podem alçar una llança contra el patriarcat en l’actualitat i legitimar aquesta actitud del present de defensa de la igualtat de gènere, ja que com vegeu no és una cosa inventada en el segle xx”, subratlla Mireia en el marc del Festival per la Igualtat organitzat per l’associació de joves investigadors Panagea.
Paradoxalment, el passat legitima i el present deslegitima la igualtat de sexes. Ho sap bé la filòsofa i crítica d’art Marisol Salanova, comissària d’exposicions d’artistes compromesos amb la igualtat de gènere; creadors que han patit la censura de les xarxes socials (l’anomenada quarantena de Facebook), dels mitjans de comunicació de masses i de les autoritats.
Adéu als clixés
Una d’aquests artistes és Marta Pujades, qui reflexiona en l’obra De la vora a l’horitzó sobre els clixés de núvia feliç i viuda afligida. “La seua denúncia s’expressa a través de fotografies de núvies que semblen mortes i imatges de viudes alegres, expressió que per a la societat sembla pejorativa. I no sabeu com de difícil resulta portar endavant les exposicions i moure les seues fotografies pels mitjans, que sempre troben una excusa estilística per a no exhibir les imatges més impactants”. A més, “el més greu és quan els mitjans distorsionen el contingut de la crítica i el missatge que vol transmetre”.
A la censura que practiquen els media convencionals se suma la que exerceixen els “dits acusadors” que denuncien en Facebook la publicació d’imatges que no els agraden. Aquesta és la que “viu reiteradament Juan Francisco Casas, qui ara utilitza la cara de Trump i del líder suprem de Corea del Nord, Kim Jon-Un, per a cobrir la zona perineal i els mugrons de les dones que protagonitzen la seua obra. De fet, ha creat tal afició i seguiment que la gent vol adquirir l’obra amb l’element de censura”, remarca amb indignació.
A aquest respecte, la degana de la Facultat de Geografia i Història, Ester Alba, mostra la seua preocupació per “la falsa sensació de certa invisibilitat de les xarxes socials, d’anonimat dins de les xarxes socials, cosa que provoca que la bèstia que un porta dins aparega generant una sèrie de discursos terribles. Paradoxalment, sembla que vivim ara en el món més distòpic possible, superant la fantasia d’Orwell de 1984”.
Nous rituals
Els qui durant la jornada donen visibilitat al compromís artístic per la defensa dels col·lectius excloents de la societat són ballarins del Conservatori Superior de Dansa de València i el polèmic artista Graham Bell Tornado. L’escocés interpreta al jardí de la facultat una performance de denúncia. El protagonista és un xaman transvestit que dirigeix el públic en un ritual col·laboratiu. “És molt important crear nous rituals enfront dels creats pels mecanismes de poder com ara l’Església catòlica i l’Estat”, assegura Bell.
Vestit amb un tros de cuir vermell, alçat sobre tacons i acompanyat del que sembla ser un llibre de cerimònies, invoca els xamans transvestits i les bruixes, “l’animal no racional que portem dins i que és sotmés a la lectura racional” i els drag kings i queens “que es manifestaren en contra de la repressió policial i suposaren l’alliberació”. L’últim crit de l’actuació, que repeteixen els participants imitant xiquets acabats de nàixer, es llança en contra dels banquers i dels polítics.
A aquest espectacle audiovisual en directe assisteixen absortes Victoria Herrera i Odeta Maruntelu, alumnes de quart curs d’Història de l’Art. “En tots aquests anys de carrera no ens han parlat des d’aquesta perspectiva d’igualtat de gèneres. En quatre cursos s’ha donat preponderància a l’obra masculina. Ara, al final, comencen a parlar-nos des d’una altra mirada de la nostra història de l’art”, lamenten.
