ANNA BOLUDA. Fotos: Miguel Lorenzo. El periodista i escriptor Adolf Beltran és un dels guardonats amb el XVIII Premi Vicent Ventura en reconeixement per la seua trajectòria cívica i de compromís amb la cultura i la llengua valencianes. El premi, instaurat per la Universitat de València i lliurat el passat 25 d’abril, honora la memòria del periodista, polític i lluitador civil Vicent Ventura, a qui precisament Adolf Beltran coneixia molt bé: de fet, va publicar un llibre d’entrevistes amb ell.
Adolf Beltran va arribar al periodisme des del món de la cultura i va treballar en Noticias al Día, en la fundació del setmanari El Temps i durant quasi tres dècades en la delegació valenciana d’El País, on a més va ser responsable del suplement cultural Quadern. Actualment és director de l’edició valenciana d’eldiario.es i ha publicat diverses novel·les, llibres d’assaig i periodístics. En aquesta entrevista repassa la importància dels estudis de periodisme, la situació actual de la premsa valenciana i fa balanç de la nova situació política al País Valencià.
–Enhorabona pel premi. Què suposa rebre aquest reconeixement que porta el nom de Vicent Ventura, a qui coneixia prou bé?
–A mi aquests premis sempre m’afronten un poquet, perquè pense com m’he fet ja de major per rebre una distinció d’aquest tipus. Però un premi que porte el nom de Ventura em fa una especial il·lusió. Vicent Ventura va ser una peça molt important en la meua trajectòria, conéixer-lo va ser una d’eixes coses que et marquen de per vida, així que un premi amb el seu nom és el millor que em pot passar. A més, jo vaig estar en els inicis d’aquest guardó quan es va posar en marxa i sent que és la meua gent que me’l dóna, estic molt agraït.
–Vosté és periodista, però no va estudiar periodisme.
–No, jo sóc com Ventura, d’un tipus de periodistes fets en l’ofici. De la mateixa manera que Ventura va arribar a ser-ho de manera autodidacta, jo vaig arribar al periodisme des d’altres llocs, des de la cultura. Vaig estudiar arquitectura, però no vaig acabar la carrera perquè vaig entrar en el món cultural i cívic d’aquells anys, que era molt efervescent, vaig començar a escriure en revistes i altres publicacions i de sobte em vaig trobar en un ofici que m’agradava molt quasi sense saber com. La meua formació es va produir sobre la marxa. En aquell moment, a més, no hi havia formació reglada en periodisme a València, te n’havies d’anar fora.
–Després de la seua llarga trajectòria com a periodista, què pensa dels estudis de periodisme? Com haurien d’aprendre els qui volen ser periodistes?
–Crec que els estudis de periodisme estan molt bé, ho veig amb la gent que ix de les facultats, que tenen uns coneixements i unes habilitats que són molt importants. Però pense que hi ha una part del periodisme que només s’aprén exercint-lo. És quan et poses a fer de periodista quan arribes a ser, o no, un periodista; el títol no és prou, la pràctica és imprescindible.
–Els graduats en Periodisme ixen més preparats, però la situació de la professió ara mateix és complicada.
–La professió està vivint una crisi profunda. La transformació de l’ofici ve per la crisi econòmica general, però sobretot per la crisi del model dels mitjans. És difícil trobar en altres moments de la història del periodisme una crisi equivalent. L’aparició del món digital ha afectat sobretot els diaris, però també els altres mitjans: les teles i les ràdios tampoc no són ja com eren, tot ha canviat. Els audiovisuals ja formen part de tots els mitjans digitals. Ara tots tendeixen a confluir en un gran macromèdia, en plataformes multimèdia, però amb la peculiaritat de no tindre la capacitat per a finançar-se dels mitjans anteriors, i això suposa una crisi brutal. Hi ha una depauperació molt important del nivell del periodisme, i amb això és amb el que han de lidiar els nous periodistes que s’incorporen al mercat.
–Com ha sigut el seu pas de la premsa escrita en paper, en la qual ha treballat tants anys, a l’entorn digital?
–Jo he tingut la sort de treballar molts anys en el diari El País, que és un lloc on aprens moltíssim, perquè tens totes les possibilitats del món per a desenvolupar la teua professió. Però va arribar un moment en què tota aquesta crisi, i el tancament de la delegació de l’edició valenciana, que va marcar el final d’una època molt interessant, em va fer prendre una decisió. Podia continuar allí, però me n’havia d’anar a Madrid, o continuar ací, al territori on sempre he treballat, però en un altre mitjà. I vaig triar aquesta segona opció. Ignacio Escolar em va proposar portar l’edició valenciana d’eldiario.es i em va paréixer una bona aventura, era com tornar a començar i, a més, amb plantejaments nous des del punt de vista digital.
–Què ha suposat el canvi del format paper al digital per a la professió periodística?
–En els diaris de paper la rotativa ho marcava tot, però eixa força ja no existeix, ja no marca ritmes ni horaris. Ara treballem amb unes rutines i uns plantejaments totalment diferents. Teníem la idea dels periodistes com una gent que s’alçava tard i es gitava també tard, perquè anàvem en funció de l’hora de tancament dels periòdics. En els digitals funcionem a l’inrevés. Jo em sorprenc ara matinant moltíssim i, a més, en eldiario.es hem decidit afavorir la conciliació familiar i intentem que tots aquells que no tenen un torn específic de vesprada se’n vagen a casa cap a les set. Això abans era impossible, a eixes hores era quan estaves en plena producció per alimentar la rotativa. Ara la publicació és quasi en temps real, però això també és més arriscat. Abans tenies temps de repassar-te bé les coses, i es feien productes periodístics més ben confegits. Ara, per contra, tenim l’avantatge de la immediatesa i l’agilitat, i això canvia la manera de treballar.
–A més de tots els canvis que representa un mitjà digital, també publiquen en valencià.
–Quan vaig arribar a eldiario.es tenia clar que volia fer una doble edició, oferir als lectors en quina de les dues llengües oficials volien llegir les notícies, cosa que incomprensiblement no s’havia fet mai en la premsa valenciana. En altres països podies trobar diaris en doble versió en paper, que és molt més complicat, i ací no teníem res, era una assignatura pendent que teníem els periodistes valencians. Nosaltres vam ser els primers que ho vam posar en marxa –després n’han vingut altres– i em sent molt content d’haver-ho fet.
–Quin esforç suposa aquesta doble edició en castellà i en valencià?
–És un esforç econòmic i també professional, perquè no només has d’estar escrivint sobre què està passant sinó fer-ho en doble versió. En casos com ara una nit electoral és complicat. Sempre hi ha un decalatge entre les dues versions, és inevitable. A més, les dues versions poden tindre algunes diferències, perquè pot haver-hi alguns continguts que tinguen més sentit en la pàgina en valencià o en la de castellà, però el que procurem és que el nucli de la informació estiga disponible en els dos idiomes. Crec que costarà un temps acostumar els lectors que fins ara no han comptat amb aquesta oferta i, per tant, cal fer un esforç un poquet militant i no valorar-ho només en termes econòmics actuals.
–Com valora la situació del periodisme ara mateix al País Valencià?
–Crec que encara estem en una fase de transició. El panorama del periodisme valencià està molt condicionat pel tancament de RTVV; la desaparició de la televisió com a referent, més enllà de tots els problemes de manipulació, saqueig i desmesura en la seua gestió, ha fet que el país es desdibuixe. D’altra banda, la crisi dels mitjans de comunicació ha afectat sobretot els diaris grans, els estatals, que han anat tancant edicions territorials. Sí que han resistit els diaris locals clàssics en paper, però jo crec que estan abocats a renovar-se en el món digital. La nova situació ofereix oportunitats per a la creació de nous mitjans digitals locals, comarcals i autonòmics, però crec que encara estem molt al principi d’aquest procés per a saber com evolucionaran. Estem parlant de mitjans més menuts, més versàtils i probablement amb més dificultats per a establir-se i conquistar audiències, hi ha una certa situació de caos ara mateix en l’ecosistema comunicatiu.
–A més de l’edició valenciana, El País també va tancar el suplement cultural Quadern.
–Sí, això va ser abans. Jo era el responsable d’aquest suplement durant molts anys. Eren unes pàgines en valencià i un poc conseqüència de la meua vinculació amb la cultura que tenia des dels inicis i que no he deixat mai. Tancar Quadern va ser una pèrdua important. Era un suplement de referència per al món cultural i intel·lectual valencià en una època bastant dura. Ací hem tingut quasi vint-i-cinc anys de govern d’un partit molt contrari a tota aquesta vida cultural, que no formava part del seu programa oficial. Donàvem veu a la societat civil en un mitjà amb suficient pes i prestigi com per a tindre algun efecte normalitzador dins del que es podia fer.
–En tota la seua trajectòria, mai no ha treballat en un mitjà públic?
–No, com a molt he anat de convidat a algun programa de manera puntual, jo sempre he treballat en la premsa privada, bàsicament en el diari El País. Abans havia estat en Noticias al Día, que dirigia J.J. Benlloch, i en la fundació de la revista El Temps. En els mitjans públics probablement hauria tingut menys oportunitats per a fer certes coses, perquè jo sempre he pogut fer periodisme sense vore’m censurat ni sentir-me controlat. Estic molt content del marge de llibertat que he pogut tindre.
–A més de la seua tasca periodística, també ha publicat llibres d’assaig i de ficció. Com veu el panorama literari i d’edició, tenint en compte els índexs tan esquifits de lectura en valencià?
–Vivim una situació deformada per aquell quasi quart de segle de polítiques que consideraven tot això com un sector marginal i excèntric de la societat. Amb la crisi, el món editorial valencià ha quedat pràcticament desfet. Però ha sobreviscut una gran editorial, com és Bromera, i a més estan apareixent altres editorials xicotetes. Per als lectors, sense una televisió on no eixien mai els seus escriptors, sense un star system cultural, és molt difícil tindre referents que els animen a entrar en aquest mercat cultural. Una de les grans funcions de la nova radiotelevisió valenciana ha de ser precisament construir aquest imaginari. I amb tot i això hem viscut una gran eclosió d’escriptors, tenim una gran nòmina per a un país com el nostre. Probablement, el mercat del llibre en valencià serà sempre minoritari, però cal fomentar-lo i normalitzar-lo.
–Com a seguidor i analista de la realitat valenciana, com valora els quasi dos anys del canvi de govern? Creu que durarà?
–Hui en dia dir que alguna cosa durarà en política és impossible, tot canvia molt ràpidament, les coses passen molt més ràpid que abans i fets puntuals poden afectar situacions més globals. I com que tot va tan de pressa, de vegades perdem la perspectiva. Però fa dos anys que sabem que no ens estan robant a les institucions. Pot semblar una cosa òbvia, però fa només dos anys encara teníem gent, com estem veient en les causes judicials, que gestionaven caixes B i fomentaven corrupteles. És el gran regal que els valencians ens hem fet a nosaltres mateixos amb el canvi de govern: com a mínim sabem, tot i que puga haver-hi algun cas aïllat, que no hi ha un sistema que ens està robant des de les institucions. Pel que fa a les polítiques del nou govern valencià, està clar que l’orientació és molt diferent: la recuperació d’allò públic, posar l’administració al servei de les polítiques i no per aprofitar-se’n…
A més, jo crec que aquest nou govern és conseqüència d’un canvi més profund: s’ha acabat l’època de les grans majories absolutes i entrem en una nova cultura política a la qual ens hem d’anar adaptant, amb una nova situació de pactes i de gestionar discrepàncies. Jo ho resumisc com la gestió de la diversitat, és la nova realitat en què ja hem entrat. Crec que aquests dos anys han servit perquè ens adonem que entrem en una altra època, no només del País Valencià o d’Espanya, sinó en molts altres llocs d’Europa on no hi havia aquesta diversitat fins ara. Els bipartidismes clàssics estan en crisi.
