logodreta

OPINIÓ. Ensenyar seguretat pública. Ricard Martínez

Ensenyar seguretat pública

Ricard Martínez*

Ensenyar la matèria de seguretat pública a la Universitat en els nostres temps resulta poc menys que una activitat de risc, encara que no tan seriosa com pretendre explicar en què consisteix l’Estat Social. En cada classe cal lluitar contra el prejuí. La seguretat és una prestació de servei públic a la ciutadania que les forces i cossos de seguretat exerceixen amb ple respecte a la Constitució i al dret. La missió policial es troba profundament vinculada a la garantia d’un espai de llibertat i seguretat en el qual la ciutadania puga exercir plenament els seus drets fonamentals. No obstant, molts estudiants a les aules no ho perceben així.
Les imatges que transmet una vegada i una altra la televisió en aquests dies s’acarnissen en moments d’especial virulència en la intervenció policial que personalment em sent incapaç de jutjar. Es tracta de reaccions proporcionals a riscos concrets que les càmeres, tanmateix, no reprodueixen? Es respon a directrius polítiques específiques d’actuar amb mà dura? La resposta que es done en un o altre cas en un moment de crispació social creixent no és de cap manera banal.
Una anàlisi de la realitat, si no objectiva almenys racional, posa sobre la taula conductes d’alt risc per part de tertulians de tota mena i mitjans de comunicació, de dirigents polítics i dels mateixos manifestants. En primer lloc, tant els dies anteriors com els posteriors a cada manifestació indignada s’acompanyen d’aïrades intervencions radiofòniques i televisives de persones d’ordre, de l’ordre de tota la vida, que reclamen mà dura. Per una altra banda, veiem repetits una vegada i una altra el moment porra, el moment arrossegament i el moment patacada. I sovint sense cap context.
D’altra banda, delegats del Govern gens professionals prejutgen i qualifiquen les manifestacions abans, durant i després de la seua organització. Pot haver-hi major indignitat que qualificar estudiants d’institut de perillosos elements violents o els manifestants indignats directament de colpistes? I, en aquest cas, es tracta ni més ni menys que de l’opinió d’aquells que, d’acord amb l’article 2 de la Llei de Seguretat Ciutadana, tenen competències en matèria de seguretat. Així, polítics que haurien de saber quan han de callar acaben traslladant pressió als comandaments operatius que han de prendre decisions en calent sense perdre de vista que la seua actuació està regida pel dret. I en aquests moments de tensió social les forces i cossos de seguretat el que menys necessiten és pressió política per a exercir adequadament la seua tasca.
Finalment, cal reconéixer que la indignació ha d’anar de la mà de la intel·ligència. Rodejar el Congrés “des de lluny” té un elevat valor simbòlic. Impedir l’acció de la representació democràtica del país és objectivament perniciós. Perquè si ho admetem quan ho fan “els nostres”, “els demòcrates”, això també valdrà demà quan ho faça la ultradreta antidemocràtica. A més, els organitzadors d’aquest tipus de manifestacions haurien d’emprar una certa intel·ligència emocional i un poc d’imaginació. Quan es lidera una massa indignada la responsabilitat no acaba després d’encendre la metxa. A ningú no se li va ocórrer fer una assentada pacífica? Els diputats haurien pogut entrar o eixir de l’hemicicle, però passant per la vora dels asseguts. Fa l’efecte que aquest sí que haguera estat un bell titular: “Els diputats passen pel costat de la indignació”. D’altra banda, bona part de la població no aconsegueix entendre per què els mateixos manifestants no aïllen els violents.
En una societat governada per mercats que volen cobrar “el seu”, per entitats financeres rescatades però que no rescaten, una societat habitada per funcionaris acusats de vagues el salari retallat dels quals paga l’orgia del malgastament, per evasors d’impostos feliços d’haver-ho estat que tributen al 10% i per ciutadans sotmesos a una pauperització accelerada, sembla inevitable que es produïsca un greu i incontenible esclat social. Les forces i cossos de seguretat hauran d’esforçar-se en un entorn cada vegada més hostil i, desgraciadament, d’una actuació correcta sense interferències polítiques dependrà el seu prestigi i reconeixement social, la integritat física de moltes persones i la salvaguarda de les nostres llibertats.

*Professor de Dret Constitucional a la Universitat de València

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València