logodreta

Adrià Besó: “La taronja ja no interessa perquè toca promocionar modernitats com la Ciutat de les Arts i les Ciències”

Andrea González Garrigas. La taronja, una fruita cítrica molt rica en vitamina C, fou el símbol de la prosperitat econòmica valenciana durant els últims segles. Aquest fruit del taronger es va convertir en el major estendard de València: va enriquir tothom que el cultivava i fou a més inspiració per a molts artistes. Les grans extensions de tarongers omplien de cap a cap la costa valenciana i eren la màxima representació del seu paisatge.

Adrià Besó, professor del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València, fa un recorregut per la història de la taronja a València a través de l’exposició Horts de Tarongers. Visions culturals d’un paisatge, que es pot visitar al Jardí Botànic fins el 19 de març. Hem parlat amb ell sobre els inicis del cultiu de la taronja a la Comunitat Valenciana, la seua importància econòmica i artística i el futur que li espera a aquesta fruita en els nostres horts.

Hui en dia, la taronja es manté com l’emblema de València?
–Pregunta difícil (riu). Jo crec que ja no tant com abans, ara estan tractant que l’emblema de València siga aquesta imatge de modernitat que donen algunes creacions com ara la Ciutat de les Arts i les Ciències. Una cultura dels esdeveniments, per dir-ho així. S’està tractant de substituir la taronja com a emblema valencià per coses més modernes, i per això està totalment descontextualitzada dins de la identitat valenciana.

És tradicional l’estampa valenciana dels senyorets burgesos com a propietaris de les terres que convivien amb els llauradors, d’un estrat social més baix. La relació entre ells era de col·laboració afable o era una relació que marcava molt la distància entre les dues classes?
–No era una relació com la típica que ens podríem esperar, per exemple d’un cortijo andalús, on es troba el señorito i amo d’una banda i de l’altra el treballador. De fet, molts autors han tractat el tema tant a nivell d’estudi com a nivell literari. Blasco Ibáñez en la seua obra Entre tarongers parla del mercat d’Alzira i diu que les hortolanes i la gent que està al camp van al mercat i pareixen senyoretes per com van vestides. Això era una imatge dels importants beneficis que reportava el cultiu de la taronja. És un cultiu que a la gent que no és propietària de terres també els dóna beneficis. Durant tot l’any cal treballar l’hort d’una manera intensiva, encara que la temporada alta és quan es fa la collita, naturalment. També treballa gent fent les etiquetes, les caixes on s’emmagatzemen les taronges… Tota una indústria al voltant de la taronja. Lògicament sí que s’establia una relació jeràrquica i social entre els burgesos propietaris i els llauradors, però sense que es plantejara una lluita de classes. Sobretot per això, perquè és un cultiu que dóna faena a moltíssima gent i permet un cert benestar social. Aquesta és una idea de la taronja com a “fruita daurada” perquè no enriqueix només qui la cultiva sinó la població en general.

–I per què els horts de tarongers inspiraven tant artistes com Joaquim Sorolla o Vicente Blasco Ibáñez?

–Pense que és degut sobretot a les qualitats estètiques de la planta, que ja estaven reconegudes quan era un arbre de jardí. La seua bellesa deixa de ser exclusiva dels jardins i passa a ocupar tot un territori. Va formar així un paisatge al qual Blasco Ibáñez li dedica una obra sencera. És un reconeixement a aquests valors estètics que van passar de l’arbre individualitzat a caracteritzar tot un paisatge i un territori.

En aquest recorregut que fa per l’evolució dels camps de tarongers sempre està present una figura clau: el llaurador que, amb tant d’esforç, treballà les terres. Què els hauríem d’agrair les generacions actuals a aquestes persones?
–Com he comentat, els horts de tarongers són uns cultius intensius. Van créixer amb una gran inversió de treball humà perquè fins els anys quaranta no es tenien tractors i els pous es cavaven a mà. Fou una gran dedicació de treball manual per a expandir aquest paisatge. Això s’ha de valorar molt quan es pretén, per exemple, urbanitzar i destruir aquests territoris. Hem de tindre present la dedicació dels nostres avantpassats, sobretot les hores de treball i l’esforç humà que van fer per a crear els horts que ara, lògicament, estan desapareixent per la falta de rendibilitat econòmica. Cal valorar l’esforç que feren tant els propietaris, convertint els secans en autèntics vergers, com els assalariats que treballaven per a ells.

Així, per a vosté, l’estat dels horts de tarongers en l’actualitat no és l’ideal.

–No. De fet, molts autors parlen ja de la fi de la taronja com a cicle econòmic. Ja no és una crisi puntual com la que es va produir durant la Primera Guerra Mundial o durant la postguerra espanyola. No és una crisi conjuntural, sinó estructural. Aquesta caiguda de rendibilitat s’està donant pràcticament durant una dècada i en els últims anys es nota un progressiu abandó dels camps. Jo vaig tots els anys a Alzira i a Carcaixent per a observar els camps i m’adone que hi ha horts abandonats que fa cinc o sis anys no es trobaven així. A més, els que sí que estan cultivats no estan tan cuidats com abans perquè a la gent li costa molts diners mantindre’ls.

Es pot llegir la notícia íntegra en la web de la revista Mètode

 

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València