logodreta

José Manuel Pastor: “Hem d’invertir en formació, però no val qualsevol formació”

José Manuel Pastor. Foto: Miguel Lorenzo

REDACCIÓ. José Manuel Pastor és el coautor de l’informe El futur de la joventut, en un context de canvi i crisi. Aquest treball ha sigut presentat al Centre Cultural La Nau de la Universitat aquest dimarts i és la presentació del projecte NAU XXI, una plataforma del Vicerectorat de Cultura i Igualtat per a contribuir tant al debat social com intel·lectual i proporcionar idees innovadores sobre els problemes actuals.

Pastor considera que la millor eixida per a la situació galopant d’atur, especialment entre els joves, és la formació. Però, adverteix, “no val tot”. I afegeix: “Si invertim en formació per a la qual no hi ha demanda incorrerem, en el millor dels casos, en el problema de la sobrequalificació”.

–La generació jove millor formada de la història està en l’atur o treballa en condicions precàries. És aquesta una peculiaritat espanyola o un procés global?

–En la majoria dels països avançats hi ha hagut millores educatives importants i el cas d’Espanya no és una excepció. En aquest aspecte sí que es podria parlar d’un procés global. Els joves espanyols tenen 10,3 anys d’estudis de mitjana, en relació amb els 6,9 del 1977. És a dir, han augmentat un 49,3% i ens trobem ara amb la joventut millor formada de la història d’Espanya. El que sí que és una peculiaritat espanyola és l’alta taxa d’atur i la precarietat en l’ocupació. Bona part de la culpa d’això la té la legislació laboral, que ha ocasionat la dualitat en el mercat de treball. En el cas dels universitaris tenim, a més, el problema de la sobrequalificació, la temporalitat i els baixos salaris. Problemes que cal atribuir, d’una banda, a la nostra especialització productiva, amb un escàs pes en sectors i activitats de baix contingut tecnològic que demanen poc cabal humà universitari. Però també a les característiques de les nostres empreses, amb una grandària mitjana reduïda i amb uns cossos directius amb menor presència de gent formada que en altres països del nostre entorn.

José Manuel Pastor. Foto: Miguel Lorenzo

–Fins a quin punt l’expressió “generació millor formada” és certa? Molts professors asseguren que s’imparteixen titulacions universitàries a persones amb greus mancances de coneixement.

–Com he dit anteriorment, considere que aquesta afirmació és totalment certa. No sols perquè tenim els joves amb més anys d’estudis de la història, sinó també perquè estan molt més formats que el conjunt de la població (10,3 anys d’estudis en el cas dels joves davant dels 9,2 anys del conjunt de la població). Així mateix, el 31% dels individus amb 25-34 anys té estudis universitaris davant del 28,2% del conjunt de la població. No estic d’acord de cap manera amb l’afirmació que s’imparteixen titulacions amb “greus mancances de coneixement”. Ni tampoc que les universitats facen malament les seues tasques docents. El problema és que les universitats en alguns casos produeixen titulacions que el teixit productiu no és capaç d’absorbir amb tanta intensitat. La responsabilitat en aquest sentit és col·lectiva: les universitats han d’ajustar el coneixement que imparteixen a les necessitats socials i empresarials, les empreses han de demanar més cabal humà tot augmentant la presència de gent formada en els seus òrgans de direcció i, finalment, els estudiants han d’informar-se prèviament i seleccionar les titulacions amb una major probabilitat d’èxit d’inserció laboral. En el cas que els joves ja hagen finalitzat els seus estudis, haurien de complementar la seua formació amb cursos que actualitzen i complementen els seus coneixements a les demandes laborals del moment.

–També convivim amb un grup en creixement de joves ni-ni…

–Cert, aquests joves ni-ni són un altre dels danys col·laterals del boom immobiliari, es tracta de joves que en el seu moment van decidir no estudiar per a treballar i ara ni estudien ni treballen. El problema en aquest cas és individual i social. Com més temps estiguen aturats i sense formar-se, menys seran les seues possibilitats d’inserir-se laboralment, la qual cosa comportarà evidents costos individuals i col·lectius. Però ja han passat cinc anys des de l’esclat de la crisi i el problema dels ni-nis no ha revertit, i ara com ara continuem tenint dos milions de joves entre 15 i 29 anys que ni estudien ni treballen. El problema és tan seriós que calen mesures urgents i imaginatives, sobretot educatives, que permeten a aquestes persones eixir d’aquesta situació. No sóc partidari en cap cas de mesures legals de “discriminació positiva” envers aquests joves, en relació, per exemple, amb els joves universitaris, perquè aquests últims van prendre la decisió correcta en el seu moment i qualsevol mesura del tipus d’incentiu fiscal a la contractació d’aquells penalitzaria la dels joves universitaris.

–Efectivament, l’emprenedoria és, junt amb la formació i l’eixida a l’estranger, una de les tres eixides amb les quals compten els joves espanyols. Amb tot i això, tal com diem en l’informe, els nostres joves troben més dificultats administratives i més dificultats d’accés al crèdit que en altres països del nostre entorn. Per a superar aquestes dificultats cal millorar l’accés al finançament i comptar amb un paquet de mesures públiques de suport a l’emprenedoria. La Universitat de València ja ha pres algunes iniciatives en aquest sentit per a fomentar-la entre professors, estudiantat i titulats universitaris.

–Quin és el cost per a un país de l’emigració de la seua joventut per causes econòmiques?

–El cost més evident és l’econòmic. La nostra societat està subvencionant els estudis dels joves perquè els beneficis econòmics i de tot tipus els gaudisquen països del nostre entorn, de fet més avançats que nosaltres. Resulta una paradoxa evident. Des del punt de vista social, la formació, especialment la universitària, fa una sèrie d’aportacions a la societat de les quals no ens beneficiem quan els joves emigren. Alguns pensen en l’emigració com un fenomen passatger, però la veritat és que els joves que ixen, precisament els més formats i amb més iniciativa, molt probablement establiran la seua residència de manera permanent a l’estranger i mai no revertiran en la societat espanyola els beneficis de la seua educació. Sempre ens quedarà el consol que els joves universitaris a l’estranger seran un magnífic exèrcit d’ambaixadors silenciosos amb evidents avantatges per al nostre país. Però, evidentment, ni la societat ni ells invertiran recursos per a aquest fi. En aquest sentit, cal que desapareguen els forts incentius a l’emigració. La fugida de cervells és un alleujament a curt termini a la situació d’atur a Espanya, però a mitjà termini té costos individuals i socials insuportables.

–En l’informe es parla d’invertir en formació per a eixir de la crisi. Quins àmbits de la formació són els prioritaris?

–Invertir en formació, sí, però no en qualsevol formació. No val tot. Si invertim en formació per a la qual no hi ha demanda incorrerem, en el millor dels casos, en el problema de la sobrequalificació. Per això cal que, abans d’invertir, s’analitzen les ocupacions més demanades. I no cal ser un expert per a saber-ho, n’hi ha prou de mirar alguns dels informes de consultores sobre eixides professionals, o els estudis periòdics que realitza l’IVIE sobre cabal humà i eixides professionals, o simplement acudir als serveis d’assessoria de l’OPAL de la Universitat de València. Per qualsevol d’aquests mitjans es poden conéixer les necessitats conjunturals de les empreses i orientar la formació. Actualment, aquests estudis indiquen que les titulacions universitàries més demanades a la Universitat són ADE, Economia i Enginyeria Informàtica.

–L’informe es pregunta per la relació dels joves amb la política. Quin creu que és l’interés de la joventut per l’esfera política?

–Els recents i generalitzats casos de corrupció poden haver fet mal en l’interés dels joves per la classe política. El moviment 15-M és un bon exemple de la creixent desafecció. Però cal no confondre les coses. La seua desafecció és més en la classe política que en la política en sentit estricte. Recents estudis indiquen que ha augmentat el seu interés en la política, al mateix temps que els seus índexs d’abstenció.

–A més de “preparada”, és aquesta una joventut solidària o és competitiva?

–La solidaritat no és un concepte renyit amb la competitivitat. Especialment en el cas dels joves més formats. Els nostres joves universitaris són competitius en el sentit que tenen les habilitats i competències necessàries per a competir. Però això no significa que no tinguen sentiment d’unitat basat en metes o interessos comuns amb el conjunt dels ciutadans. La solidaritat és un concepte no mesurable i, per tant, no podem afirmar si els nostres joves són ara més solidaris que en el passat. Atés que els estudis demostren que com més gran és la formació dels individus major és la importància assignada als valors, i atés que els nostres joves estan millor formats, sí que podem afirmar que són més solidaris que en el passat.

 

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València