logodreta

La metàfora de la ‘leaking pipe’ o canonada que goteja explica des d’un punt de vista de gènere per què es perden dones científiques

El Campus de Burjassot acull l’exposició Científiques invisibles.

PAU SERRANO/UNITAT D’IGUALTAT. L’accés a la Universitat representa diferències per sexe. El 40% d’accessos a la Universitat estan representats per homes, mentre que el 60% són dones. Hi ha certs moments de l’inici dels estudis en què els homes encara estan més per davall, tot i que després es tornen a reenganxar i fins la consecució de les llicenciatures i/o graus les dones són més nombroses i també més ràpides. A partir de la consecució de la titulació (llicenciatura fins ara, o grau), les dones comencen a baixar en estudis de postgrau o beques predoctorals fins arribar a la lectura de tesi doctoral, on es troba actualment una situació d’equilibri per sexe, justament el 50%.

Però què ha passat? Si les dones representaven més del 60% durant els anys d’estudis d’una primera titulació, i aproven abans i en major nombre, per què disminueixen? I si els homes representaven menys del 40%, per què augmenten fins el 50% en lectures de tesi?

La professora Capitolina Díaz Martínez, del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, porta molts anys investigant i treballant en aquests temes i ha estat, entre altres càrrecs, directora de la Unitat de Dona i Ciència en l’anterior Govern, en el qual també va ser directora general per la Igualtat en l’Ocupació del Ministeri d’Igualtat. Segons Capitolina, hi ha un moment, en arribar a la consecució de la llicenciatura o grau, que es troba el que es comença a anomenar com a leaking pipe.

La pèrdua de dones científiques

L’estudiantat que continua a la Universitat sol·licita beques per a fer postgraus, però eixes beques i possibilitats són limitades i no sols es valoraran a partir d’ara els mèrits, sinó que també entren en joc les relacions personals. És aleshores on s’enceta un procés diferent: amb qui t’ajuntes, qui troba mentor/a?, qui et dóna suport?, qui s’acosta al professorat per a plantejar-se una recerca?, una tesi?

Tant els estudiants homes com les estudiantes entren en la mateixa “canonada”. Una canonada amb uns xicotets forats que fa que gotege i allò que perd, allò que cau, són les dones. Els “forats” tenen un caràcter de gènere perquè qui cau de la canonada són bàsicament les dones. Aquesta pèrdua serà progressiva. “Fins eixe moment estem al cinquanta per cent en tesis doctorals, i a partir d’ací això s’inverteix, les dones continuen baixant i els xics pujant, en el cas de la Universitat fins arribar a una diferència per sexe en el cos de catedràtics/ques del huitanta-cinc per cent d’homes davant el quinze per cent de dones”.

Si el fet d’augmentar la presència i visibilització de les dones en la ciència és una tasca difícil, molt més ho és tractar de modificar la mirada de la ciència. Segons Capitolina Díaz, “tenim una ciència, la que hem heretat dins de societats amb predomini masculí, que no mira les dones i que pren l’home com a estàndard i model de totes les coses. La ciència feta amb ulls masculins, amb aspectes tan importants com el cos, ens perjudica moltíssim”. I és que la majoria de medicaments estan provats exclusivament amb homes, la qual cosa dificulta moltíssim i fa quasi impossible de testar-ne els efectes sobre la població femenina. “No tenim ulls en la ciència que mirem la població com a diferent. Un traçat d’una carretera pot afectar de manera diferent homes o dones? Tal vegada, o potser no, però la decisió d’invertir en una carretera o invertir en escoletes infantils o centres assistencials té per descomptat un enorme efecte en l’alliberament de les dones de les tasques domèstiques, que totes les enquestes demostren que estan desigualment repartides en funció del sexe. En el mateix sentit, en principi, no tindríem per què pensar que els pressupostos de la nostra Universitat afecten de la mateixa manera les dones i els homes. El pressupost de beques, afectarà de la mateixa manera els estudiants xics que les estudiantes?”. Capitolina planteja que caldria parar-se un moment i pensar si volem que les nostres polítiques siguen igualitàries, que no discriminen o que no perpetuen la vella discriminació.

Dones investigadores i tecnòlogues, AMIT

És per tot això que està convençuda dels lobbys com a grups de pressió per a modificar i aconseguir canvis. Des de desembre del 2001 un grup de dones de diverses disciplines, procedents de la Universitat, el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la indústria, va creure necessari fundar AMIT, una associació de dones investigadores i tecnòlogues amb l’objectiu de promoure la igualtat de dones i homes en l’accés a l’activitat investigadora, sensibilitzar l’entorn sobre situacions de discriminació, aconseguir la igualtat d’oportunitats al llarg de la carrera per a les dones investigadores i tecnòlogues en els àmbits públic i privat i elaborar recomanacions i col·laborar amb altres organitzacions europees i internacionals per a facilitar l’avanç de les dones en ciència. Capitolina Díaz va presentar AMIT al Campus de Burjassot-Paterna amb la presència d’integrants de les Comissions d’Igualtat de la Universitat de València.

Científiques invisibles

Fruit del treball de les Comissions d’Igualtat del Campus de Burjassot-Paterna, des del 15 d’abril i fins el 15 de maig es troba al vestíbul de la Facultat de Farmàcia l’exposició Científiques invisibles. Es tracta d’una mostra que dóna a conéixer el paper de les dones en la ciència. Presenta noms propis de dones que han dedicat i dediquen la seua vida a la investigació. Junt amb algun nom conegut, com ara el de Marie Curie, hi apareixen els de moltes dones quasi desconegudes per la majoria de la gent l’aportació de les quals ha estat fonamental per a l’avanç de la física nuclear, les matemàtiques, la genètica o l’astrofísica.

 

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València