logodreta

“El periodisme no soluciona res, però trau a la plaça pública allò que li passa a la gent”

Rosa Solbes, Premi Vicent Ventura 2013

FRANCESC BAYARRI. Rosa Solbes rep hui dijous 2 de maig el Premi Vicent Ventura, instaurat per la Universitat de València en memòria del llegendari periodista i escriptor valencià, desaparegut el 1998. Solbes, que ara forma part del consell d’administració de la nova Radiotelevisió Valenciana (RTVV), ha treballat en nombrosos mitjans (premsa, ràdio i televisió). Va ser la primera directora de Ràdio 9 i va presidir la Unió de Periodistes Valencians. Per a ella, és terrible imaginar que, enmig del context de crisi i corrupció actual, a més no hi haguera un periodisme rigorós. No perquè els mitjans solucionen res, però sí perquè, almenys, “trauen a la plaça pública allò que li passa a la gent”.

–El Premi Vicent Ventura s’atorga a persones “compromeses amb la cultura i llengua valencianes”. Però quina és la teua posició ideològica respecte al nacionalisme?

–Crec que vaig arribar a l’estació del valencianisme muntada en el tren de l’antifranquisme. Vull dir que, per a mi, com per a tants joves de l’època, tot el que estava mal vist o prohibit per la dictadura adquiria un prestigi que et portava a investigar, a buscar contactes, lectures… A casa l’ambient era el d’una família republicana i d’esquerres, però “valencianoreprimida”, en el sentit fins i tot d’haver renunciat a la transmissió de la llengua a la meua generació. En arribar a València procedent d’Alacant, i en llegir Fuster i altres, m’adone de la pèrdua i de la injustícia. També trobe que la gent dels cercles nacionalistes és valuosa i interessant: el factor humà també té una influència cabdal, encara que, per una altra banda, jo estava més a prop del PCE, després PCPV. Complicat, per tant…

–En els teus inicis vas conéixer Vicent Ventura. Com definiries la seua personalitat?

–En principi, Ventura era per a mi un personatge imponent: la seua presència física, el seu prestigi, la seua manera de parlar… Arribe a ell a través de Pérez Benlloch, a qui no li costa gens ni mica embolicar-me en algunes “aventures” periodístiques. Després trobe que el personatge és en realitat una persona accessible i entranyable, i un autèntic mestre: la manera com escrivia d’economia i del País Valencià, tan prolífic, però tan rigorós i insubornable, i la dignitat amb què portava la seua condició d’exiliat interior, tot això resultava realment admirable.

–El periodisme en temps de Ventura i l’actual és radicalment diferent en les formes, però creus que ha canviat tant el sentit de l’ofici?

–No crec que el periodisme d’ara siga molt diferent. Parle del bon periodisme, no d’omplir pàgines o espais audiovisuals per tal de captar anuncis. Encara que, en certa mesura, i en termes generals, sí que s’ha domesticat, i això explica la por de preguntar i de denunciar. En això que dius “temps de Ventura”, finalitzada la dictadura i en els inicis de la llibertat, érem més inquisitius i insistents. Els que sí que han canviat són els instruments, amb la irrupció d’internet. Les noves tecnologies poden facilitar i abaratir la difusió del bon periodisme o convertir-se en una eina per a escampar rumors i manipulacions. Haurem d’aprendre a desconfiar-ne i a triar.

–La teua trajectòria ha abraçat tant la premsa com la ràdio i la televisió. Quina reflexió fas sobre cadascun d’aquests sectors?

–El meu problema és que jo m’he enamorat de cada mitjà de comunicació en el moment que els he conegut des de dins, amb tots els seus defectes i virtuts. De manera que, en canviar de l’un a l’altre, sempre he procurat mantindre col·laboracions per a no allunyar-me del tot. L’agilitat i la interacció de la ràdio, la força de la imatge en televisió, la capacitat d’investigació i anàlisi (el que ara diuen slow journalism) de la premsa escrita no són tòpics, és la pura realitat. I si el bon periodisme m’arriba en paper o pantalles, per les ones, cables o xarxes… trobe que no té cap importància.

–Els periodistes, en general, no acostumen a teoritzar sobre el seu ofici. En el teu cas, després d’una trajectòria professional intensa, quines conclusions has extret sobre el paper del periodisme?

–Justament li preguntes a la persona menys teòrica i acadèmica! El nostre paper? Només un exercici d’imaginació: pensa en una societat amb salaris de misèria, milions de persones sense poder guanyar-se la vida, on campa la corrupció, no es castiga l’evasió d’impostos, perillen la sanitat i l’ensenyament públics, augmenten la desprotecció social i el descontent… Imagina que, a més a més, no hi ha mitjans de comunicació on aquestes coses puguen ser contades, debatudes, analitzades… Eixe és el paper del periodisme, no el de solucionar res, sinó el de traure a la plaça pública allò que li passa a la gent. I per què li passa.

Junt amb el periodisme, has tingut una projecció social important en l’àmbit del feminisme. Com ha evolucionat el feminisme en les darreres dècades i quin balanç es podria fer de la seua influència social?

–Crec que el feminisme ha constituït una revolució en el segle xx, que encara està per triomfar però que continua avançant. Si en les darreres dècades les coses han millorat per a les dones (i, per tant, s’ha produït una certa modernització principalment de les societats occidentals) ha sigut gràcies als feminismes, que són diversos però tots necessaris. Moltes vegades les dones no som del tot conscients, pensem que l’evolució cap a la igualtat és un fet “natural” que va a soles i pel qual ja no s’ha de lluitar. Però baixar la guàrdia pot comportar regressions, com en el dret a l’avortament, o en les oportunitats laborals. I en l’àmbit privat queden molts canvis pendents: una cosa és la ideologia i una altra no haver-se pogut llevar de damunt el pes de la vida quotidiana.

–Ara integres el consell d’administració de Radiotelevisió Valenciana (RTVV). Creus que hi ha futur, més enllà del desig, per a un mitjà públic en valencià enmig del context actual?

–Una radiotelevisió valenciana pública, neta i transparent, plural, de qualitat i, evidentment, en valencià és encara una necessitat bàsica per tal que el poble valencià es puga mirar en un espill sense avergonyir-se. Clar que és una reivindicació diguem-ne “impopular”, ja que la ciutadania la identifica, i amb raó, amb el caciquisme empresarial i informatiu més dolent. I clar que costarà, després de la política de “terra cremada” que han practicat els homes de confiança del PP durant tants anys. És una il·lusió això de partir de zero només per haver canviat d’empresa: la càrrega resultarà pesada, però hem d’intentar-ho. Si no creguera que es pot fer, si no pensara que en la nova etapa podem almenys evitar que continue el desficaci, no hauria acceptat formar part del consell d’administració.

–Enmig de la crisi econòmica i de règim que travessem, creus que veurem dies de més llum en aquest País, o ets pessimista?

–Crec que la crisi va per a llarg i que deixarà una empremta molt negativa en la gent: desconfiança en allò públic, renúncia a reivindicar drets per tal de sobreviure… Però en algun moment ha d’acabar, i ja em conformaria si d’aquest desastre s’hagueren pogut extraure algunes conclusions profitoses. Com, per exemple, que la política és massa important com per a deixar-la tan sols en mans dels polítics.

 

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València