JORGE CHENOVART. El curs acadèmic 2013-2014 comença i amb ell els nervis de conéixer els qui seran els nous professors, la tornada al treball per a molts i la fi de les vacances que han servit de descans per a tots. També torna la temuda síndrome postvacacional. El psicòleg i professor de la Universitat de València José Gil destapa els mites que giren al voltant d’aquest tema i rebutja el terme depressió, ja que aquesta síndrome no es troba clínicament tractada com a malaltia.
“La síndrome postvacacional no és una malaltia, de fet l’organisme ajuda a reactivar i començar de nou el treball o els estudis”, ha destacat José Gil en el programa A la Teua Salut de Ràdio Universitat, que es pot escoltar fent clic ací. “És normal que la gent patisca símptomes com ara sequedat de boca, insomni, processos diarreics dies abans de reprendre la vida laboral o acadèmica, però sempre serà més rellevant en persones que tinguen un ambient laboral més difícil”, ha puntualitzat.
Segons José Gil, “aquesta síndrome pot durar com a màxim un setmana, encara que el normal és que el primer dia de treball les sensacions de nostàlgia desapareguen gradualment”. Tot i això, cada vegada més persones pateixen aquesta síndrome, en termes estadístics, i quatre de cada deu treballadors o estudiants, sobretot dies abans de reprendre les seues activitats rutinàries.
Tant xiquets com adults són susceptibles de la síndrome postvacacional i el més recomanable és “practicar activitats que et mantinguen activat durant el dia i trencar amb la rutina de descans constant que moltes persones han portat a terme durant les setmanes de relax”, afirma José Gil, i afegeix que “cal evitar les vacances excessives i organitzar-les d’una manera d’acord amb el treball que un realitza”.
La crisi econòmica és un factor determinant a l’hora de tractar la síndrome. Una gran part dels internautes rebutgen a través de la xarxes socials que uns altres manifesten les seues frustracions pel fet de tornar a treballar. José Gil apunta que “ha anat disminuint el nombre de depressions postvacacionals a mesura que ha anat augmentant l’atur, encara així la gent és lliure de sentir-se atabalada si el seu treball o els seus companys són complicats de tolerar”.
D’altra banda, uns estudiants reprenen les classes i uns altres se’n van amb direcció a les seues destinacions Erasmus. Les bones sensacions d’aquesta experiència inoblidable per a tots els qui la viuen repercuteixen també en una síndrome postErasmus, semblant a la de les vacances d’estiu. Segons José Gil, “allò més semblant a la tornada a treballar serà el dur esforç d’afrontar els últims anys de grau amb la màxima efectivitat”.
