LORENA HERNÁNDEZ. Un somni que es va encetar fa dos anys i mig, i que a hores d’ara sembla trencat per tots els costats. Tots tenim en la memòria eixes imatges impressionants de la plaça Tahrir del Caire plena de ciutadanes i ciutadans que exigien la fi del règim de Hosni Mubarak. La coneguda revolució egípcia, una de les que van liderar la Primavera Àrab, va suposar un abans i un després en la història d’aquest país, i posà fi a trenta anys de dictadura. Els egipcis sentien que per fi els seus crits, les seues protestes, tenien una resposta. Un nou panorama s’obria davant d’ells. Sabien que el camí no seria fàcil, però creien que valia la pena intentar-ho. Respiraven llibertat i sentien que la democràcia estava més a prop que mai.
Tanmateix, després de les primeres eleccions democràtiques des de l’era Mubarak, amb l’arribada al govern dels Germans Musulmans tot va començar a capgirar-se. La concentració de poder en mans de Morsi, la creixent islamització del país i l’aprovació d’una Constitució que no garantia la protecció dels drets fonamentals van anar allunyant els egipcis d’allò somniat a la plaça. Un any després de l’elecció del nou president, el país es trobava sumit en una forta crisi política, social i econòmica. Tant era així que la situació va esclatar el passat 3 de juliol, amb un colp d’Estat de l’exèrcit recolzat per un sector de la població. Des d’aleshores, violents enfrontaments entre partidaris i detractors de Morsi han tacat els carrers egipcis de sang.
Per al catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València Anaclet Pons l’anàlisi és la següent: “Qualsevol exèrcit, quan fa un colp d’Estat, immediatament es tradueix en repressió, i en aquest cas dels Germans Musulmans, que entre altres coses havien qüestionat el poder que té la Junta Militar, que no és només un poder polític, sinó econòmic i de control de l’Estat”. Centenars de morts i milers de ferits són el balanç d’aquests altercats, que han dut a la instauració una altra vegada de l’estat d’emergència.
Rocío López, periodista espanyola resident al Caire, ha assenyalat que per primera vegada s’ha sentit insegura als carrers de la capital egípcia: “Aquests dies, malgrat que els enfrontaments es produïen en llocs concrets, sí que he sentit que no estava del tot segura als carrers del Caire”. La periodista va anar a viure a aquesta ciutat fa un any i mig, després d’haver treballat en Ràdio Nacional. Ella sabia parlar àrab i volia millorar els seus coneixements d’aquest idioma. Encara que al principi no va ser del tot fàcil, a poc a poc va aconseguir fer-se un lloc entre la comunitat de periodistes de la zona, i aquest estiu l’hem poguda veure en els informatius de Telecinco i també l’hem llegida en el diari El País.
Rocío López.
La incertesa s’ha instaurat a Egipte com una fina capa de boira que dificulta entreveure què passarà. Per al catedràtic Anaclet Pons, allò més segur és que els militars admeten un govern que no qüestione en cap cas el poder que té l’exèrcit. Rocío López, per la seua banda, ha assenyalat que la qüestió que ara es planteja a Egipte ja no és tant un problema de seguretat com de decepció: “Fa dos anys i mig els egipcis van emprendre una revolució, en la qual moltes i molts van caure. Tanmateix, hui eixa revolució no se sap molt bé on està”. El programa A Fons de Ràdio Universitat ha analitzat amb profunditat la situació a Egipte. Podeu escoltar-lo clicant ací.
