logodreta

Antonio Luque (Sr. Chinarro): “Érem els rars de la classe, i la música és una manera de no sentir-nos a soles”

LORENA HERNÁNDEZ. Les seues lletres són sinceres, autèntiques, creatives i personals. Tant com ell mateix. Antonio Luque, líder de la formació musical Sr. Chinarro, és un artista que sempre ha tractat de seguir el seu propi instint, sense preocupar-se per modes o opinions majoritàries. El temps li ha donat la raó. Considerat com un dels pares de l’indie espanyol, al començament dels anys noranta va deixar el seu passat com a treballador en una fàbrica de rebosteria industrial per a encetar un camí que després han seguit molts altres. Antonio Luque presenta aquest dissabte el seu nou àlbum, Enhorabuena a los cuatro, a l’Espai Rambleta a partir de les deu de la nit, en el marc del Festival de Benvinguda de la Universitat de València.

–És cert allò que diuen que, malgrat l’experiència de l’artista, sempre imposa pujar a un escenari?
–Sí, sempre imposa. L’altre dia em comentava un company músic que sembla que John Lennon, fins l’últim dia, vomitava abans d’eixir a l’escenari.

–Deus tindre algun nerviosisme en aquesta cita, en la qual desgranaràs els dotze temes del teu nou àlbum, un treball en el qual també estrenes nova banda i nous col·laboradors.
–Ja porte tocant amb els membres de La Habitación Roja des de fa temps, amb les col·laboracions de Marc Greenwood i de Pau Roca. Després va entrar Alfonso Luna a la bateria, de Tachenko, també valencià… Així que vinc a València des de fa temps, no només per a tocar, sinó també per assajar.

–Per això entens perfectament el valencià i aquesta entrevista la podem fer en aquesta llengua.
Jo crec que pràcticament tots els espanyols podrien entendre el valencià, el català i el gallec. El que passa és que tenen ganes de donar per sac i per això exigeixen traductors.

–Per a un artista cada treball té alguna cosa especial que el fa diferent de la resta. En el cas d’aquest últim àlbum, com el definiries, què representa per a tu?
–És difícil per a mi parlar d’àlbums que ja han sigut publicats. A més, solc traure un disc a l’any, així que les meues emocions ja han canviat. És un tòpic entre els músics, però el que em preocupa sempre és el següent que vaig a fer. Tanmateix, quan toque faig un exercici de resurrecció, perquè crec que les cançons una vegada les graves estan mortes. Després has de fer que tornen a cobrar vida davant el públic.

–Una trajectòria de més de vint anys, ets considerat com un dels pares de l’indie espanyol, sents responsabilitat a l’hora de crear?
–Seria molt pitjor que m’hagueren oblidat per complet. Sí que és veritat que al començament dels noranta els que féiem eixe tipus de música érem només alguns. Ara, uns pocs continuem en actiu, però està bé que ens conservem i que ens mantinguem en forma. La música funciona així, per actualitzacions, i tampoc no em considere més important per haver-ho fet abans.

–Les lletres tenen un pes especial en la teua música. De fet, han estat publicades en llibres i revistes, què és el que tractes d’expressar quan compons?
–Supose que tracte d’expressar com veig el món. Ja a l’institut la gent em veia com un xic estrany, i tracte d’explicar per què sóc diferent. És una manera de demanar disculpes per no ser com els altres, i també una mena de mecanisme per a trobar gent pareguda. Sempre, quan parle amb altres companys músics, coincidim que érem els rars de la classe, i és una manera de no sentir-nos a soles.

–Dius estrany, però tal vegada no seria millor dir diferent?
–Sí, però em fa la sensació que sempre hi ha una secta més nombrosa que la resta que tracta d’obligar els altres perquè facen el mateix. Per això pense que els artistes som dissidents, i per això la persecució que hem patit al llarg de la història.

 

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València