logodreta

Ricard Pérez Casado: “Molts polítics simplement calfen els seus seients a les Corts i no xiulen”

Ricard Pérez Casado als estudis de MediaUni.

JORGE CHENOVART. “Tot allò que conte és veritat”. Així comencen les memòries polítiques Viaje de ida de l’exalcalde de València Ricard Pérez Casado en el seu llibre editat per Publicacions de la Universitat de València. Pérez Casado ha afirmat en el seu pas pel programa Llegim de Ràdio Universitat (feu un clic ací) que “hi ha molts personatges que no ixen ben parats”, i de fet els seus més propers li han dit que es prepare, “que les crítiques estan per vindre”. Aquestes memòries tradueixen una realitat pròpia, la d’un home apartat de la política, encara que ell no es considera vell per a açò, que continua amb una vocació, la de defendre el seu poble. “La vocació em va vindre des de jove, amb unes arrels originàries en la guerra civil, amb una joventut europeista, amb la qual arribem a ser molt pesats amb els nostres ideals”, afirma.

Per a molts joves estudiants la figura de Pérez Casado pot no ser massa coneguda. Són vint-i-tres anys de Rita Barberá en l’alcaldia i molts d’aquells no han conegut un altre dirigent en el lloc. Però el 1979 aquest polític, economista i màxim impulsor d’obres com el Palau de la Música i el nou riu del Túria, va començar una etapa de deu anys al capdavant d’una ciutat que necessitava molta mà d’obra i no precisament barata. De fet, aquell 9 d’octubre del 1979, el primer any en democràcia plena, Pérez Casado afirma que va ser “el més trist de la meua vida política”. La crema de banderes preautonòmiques i els altercats al centre de València van suposar “un inici molt complicat per a una persona que portava cinc dies en el poder”. Però no se’n penedeix, encara que “tant aquells successos com el 23-F van retardar una autonomia plena per al País Valencià”.

En les seues memòries, Pérez Casado té per a tots, per als seus i per als qui van ser adversaris durant trenta anys de trajectòria política. Quan el PP guanya les eleccions en coalició “no calia canviar el govern, allò que calia canviar eren les elits dirigents que estaven en aquell moment de l’esquerra i plantejar l’explotació d’elements col·lectius amortitzats amb contingut i continent com l’IVAM o el mateix Palau, i hi ha quilòmetres d’accions nostres enterrades. Per exemple, els primers acords d’obra del port de València van ser el 1986”. Però en el que sí que es mostra contundent és a posar el ciutadà en el centre de la reflexió política, “hem de ser conscients què significa que els joves no tinguen treball”, assegura.

A la seua dimissió, en bona mesura derivada de la seua oposició a la política municipal del seu partit, encara no li troba cap explicació i qualifica el succés com “un malentés o mala bava”. O tot junt. De fet, “molts dels actors de la meua marxa han acabat molt malament. Hi havia un projecte de ciutat molt complicat de fer”, explica.

Pérez Casado es basa en una gran varietat d’exemples en les seues memòries per a posar de manifest el seu menyspreu cap a l’actitud política de molts dels qui l’han succeït en la professió política. “Simplement, calfen el seient al Parlament o a les Corts i no xiulen, i esperen que els caiga una poma en el cap com a Newton”, afirma. Qualifica tot això de misèria política i afirma que “cal dir les coses el més fàcil possible i evitar fer eterns els càrrecs dels polítics, i no em penedisc de la durada del meu cicle”. A més, Pérez Casado assenyala l’evolució del paper dels mitjans de comunicació i els compara amb el moment actual per a dir que “no se’ns deixava passar res i ara la transigència és major, un fet que millora les relacions entre premsa i política”.

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València