LORENA HERNÁNDEZ. Diu la llegenda que hi ha una maledicció per la qual passa la majoria de l’estudiantat. Segons el testimoni d’alumnes generació rere generació, el malson es repeteix sense interrupció i només hi ha una manera de trencar la tendència: estudiar, estudiar i estudiar. Per descomptat, aquest no sempre és l’únic factor decisiu, però sí un ingredient necessari que s’ha d’afegir a qualsevol fórmula particular. Es tracta de l’anomenada síndrome de l’assignatura maleïda, eixa matèria que per diverses raons s’entravessa i no hi ha manera d’aprovar-la. N’hi ha exemples per a tots els gustos, encara que sembla que un element sol repetir-se en la majoria de les ocasions: els números, les matemàtiques.
És el cas de Víctor Andrés, estudiant d’Administració i Direcció d’Empreses de la Universitat: “La que més m’ha costat ha sigut Estadística i Matemàtiques II. Per la metodologia del professor per una banda, ja que vaig d’haver de demanar apunts de cursos anteriors, i per una altra perquè em ve de lluny. Al final em vaig apuntar a una acadèmia i vaig traure molt bona nota”. Un altre exemple de problemes amb les matemàtiques és el de Jorge Amaya. La seua formació és d’economista, encara que en aquests moments estudia un doctorat en desenvolupament territorial. Recorda una assignatura que li va resultar un especial maldecap durant la carrera, relacionada amb les matemàtiques financeres: “Ho recorde perquè era allò més complicat, encara que també era molt interessant”.
Tanmateix hi ha altres matèries que no tenen res a veure amb les matemàtiques i que també plantegen dificultats a l’alumnat. Un cas és el de Belén Alabau. La seua assignatura maleïda és Història Econòmica i de l’Empresa. Ha esgotat quatre convocatòries, però espera que en aquest curs es presente l’oportunitat definitiva: “Estic en quart de carrera i espere acabar enguany, però aquesta matèria la porte des de primer. He tractat d’estudiar-la de mil maneres diferents, fent-me esquemes, ampliant el contingut, i no hi ha manera”.
De vegades no hi ha un motiu concret que explique per què una assignatura es complica més d’allò esperat, simplement ocorre i s’ha de tractar de superar eixa dificultat com siga, estudiant més i aplicant-se a l’hora d’organitzar-se el treball. Això sí, els estudiants i les estudiantes coincideixen a assenyalar que una vegada han aconseguit aprovar aquestes matèries la satisfacció és molt més gran, com és el cas d’Efrén Medina, alumne de quart d’ADE, qui diu que fins i tot va aconseguir una molt bona nota i va ser una oportunitat per a conéixer millor el contingut de l’assignatura.
Tanmateix, hi ha altres alumnes que han acabat tan esgotats que se’ls ha passat pel cap desfer-se dels apunts, com ara Antonio Gonzálvez, llicenciat en Dret i ara opositor, amb Dret Mercantil II: “Vaig patir durant tot el curs, ja que havia d’anar a classe, i no m’assabentava de res, així que al final vaig tindre ganes de tirar els apunts per la finestra. A més, sóc de fora i em vaig haver de quedar ací un parell de setmanes en estiu. Ho vaig passar malament, però al final vaig aprovar”.
Això sí, cal no oblidar tots aquells que mai no han caigut en aquesta maledicció. N’hi ha casos, i més dels que sembla. D’alguna manera, sobretot amb organització i estudi, han aconseguit fugir d’aquesta síndrome de l’assignatura maleïda. Però la història no acaba ací i la llegenda continua viva. El programa Caleidoscopi de Ràdio Universitat ha tractat aquesta qüestió amb més profunditat. Es pot escoltar fent clic ací.
