La presentació d’Acmas (Associació de Quasi Metges en Ajuda Sanitària) va comptar amb una nombrosa afluència de públic.
BEA PASCUAL. Són huit estudiants, però pretenen ser molts més. Acmas (Associació de Quasi Metges en Ajuda Sanitària) és un agrupament d’estudiants de la Universitat de València que es van ajuntar amb l’objectiu d’aportar assistència sanitària mínima a aquelles persones que més la necessiten. Ara bé, l’associació, com ens expliquen alguns dels seus membres, no té només una funció sanitària. Pablo, president d’Acmas i estudiant de Dret a la Universitat de València, recorda que bona part de l’equip no té res a veure amb la medicina: “Jo sóc estudiant de Dret, Jesús de Relacions Laborals i Celia està ara en Treball Social. Acmas està oberta a tot el món. Som com una família”.
ACMAS pas a pas
L’associació va nàixer el 2008 a la Facultat de Medicina. Issa Laye, un estudiant senegalés de Medicina i amic de Pablo i Jesús, tenia la inquietud de treballar pels altres i fer coses pel seu país. Va organitzar gent de la seua classe de la facultat i començaren a treballar. “Bàsicament, ell era qui ho portava tot. Començaren a crear una infrastructura i a constituir-se com a organització. Quan Issa ens va demanar ajuda, Jesús i jo no ho dubtàrem. Volíem ajudar-los”.
El primer projecte que van portar a terme van ser unes jornades amb l’objectiu de donar a conéixer l’associació. Les activitats tingueren lloc a la Facultat de Medicina i al Campus dels Tarongers i, segons ens conten els estudiants, foren un èxit. “Vam aconseguir que gent important en el món de la medicina participara en les jornades. Per a nosaltres va ser un triomf”.
Motivats i amb ganes de fer coses, els membres d’Acmas decidiren col·laborar en un projecte al Marroc. “Com que nosaltres som només estudiants, necessitàvem el recolzament d’una ONG. Per això ens ajuntàrem amb Jarid, una organització que té la seu a Russafa i que pretenia començar un projecte al Marroc”, ens conta Pablo. El propòsit de Jarid era dinamitzar un dels centres de salut que havia construït allà i que estava tancat. “Treballàrem al sud del Marroc. Férem tallers de primers auxilis o d’anticonceptius, entre altres”.
Reconeixen que la primera vegada que anaren al Marroc, en no ser metges, no els van deixar intervindre. Un aspecte, aquest, que milloraren en una segona visita al centre. “La segona vegada que anàrem al Marroc pensàrem en portar metges per a poder intervindre, però era complicat. Així doncs, com que teníem un conveni de col·laboració amb els estudiants de Casablanca, contactàrem amb dos metges que ja havien acabat els seus estudis perquè passaren ells les consultes”, ens explica el president d’Acmas. “A banda, també vam col·laborar amb associacions de xiquets”, afegeix Carmen, una altra de les membres de l’associació.
Finalment, el projecte es va paralitzar. L’Estat es va fer càrrec del centre de salut i no necessitaven més metges. Tanmateix, Carmen insisteix que els contactes i els convenis estan ja fets per si en qualsevol moment feia falta reprendre’ls i continuar amb el projecte marroquí.
L’alumnat de la Universitat es va interessar pel projecte d’Acmas.
Una família amb ganes de fer més
A partir de les iniciatives al Marroc, els companys de la Universitat començaren a treballar un poc més. Jornades, arreplegades de roba i material de classe, fires o batucades són algunes de les activitats que han anat organitzant. La finalitat: captar fons per a portar a terme les iniciatives solidàries propostes pel grup.
Com ens conta Pablo, la major part del finançament la reben dels fons de cooperació de la Universitat, “però això ens cobreix només les despeses bàsiques. A banda tractem de fer més activitats per tal de recaptar més fons”.
Així i tot, asseguren que encara els agradaria fer més: “El problema que tenim és un problema de factor humà i de temps. És complicat treballar i reunir-nos perquè sempre tenim coses a fer. Nosaltres no podem abastir tot el que voldríem. Però som de la teoria que, tot i que fem poc, ho hem de fer en condicions”.
Gent amb idees i amb pocs recursos, però sempre disposada a ajudar i oberts a qualsevol proposta i a la recepció de nous membres. “Elvira i jo estem ací des del principi i començàrem huit persones. Han anat rotant, i després de tant de temps continuem sent el mateix nombre de gent”, ens explica Carmen. Això sí, el que destaquen des de l’associació és que, tot i que hi ha càrrecs, tots són iguals, inclosos els nous membres que hi puguen arribar. “El fet que jo siga president o una altra persona secretària no implica que nosaltres dirigim res. L’associació és com una família. El problema de cadascun de nosaltres és el problema de tots”, assegura Pablo.
Membres d’Acmas en un poble del Senegal.
Acmas, eixa gran desconeguda
L’associació organitzà una jornada informativa el passat 17 d’octubre a la qual van assistir alguns estudiants de la Universitat per tal d’assabentar-se dels projectes que des d’aquella s’estan portant endavant. Molts d’aquests no tenien ni idea de l’existència de l’Acmas. “Sé que tenen un blog en internet, però la informació no es veu molt clara i per això he decidit vindre”, ens conta Marina. Ella i el seu company Ben tenen clar que els agrada la medicina en el Tercer Món i tenen la inquietud de compartir experiències com les que ha viscut Acmas fora d’Espanya. “En un futur sí que m’agradaria participar en projectes de desenvolupament”, ens confessa Ben.
Tots dos ja porten anys estudiant Medicina. En canvi, Paula és estudianta de segon i creu que és encara prompte per a formar part de l’associació: “Estic interessada en la medicina humanitària, però pense que encara no estic preparada”. Els seus companys de carrera, Kevin i Pilar, coincideixen que volen informar-se per a formar part d’Acmas en un futur: “No sé si des de ja, però sí estic interessada en ajudar i he vingut per a informar-me i poder participar més endavant”, ens indica Pilar.
Pablo Encarnación, president d’Acmas.
El projecte senegalés
La jornada informativa se centrà en l’exposició d’una de les últimes iniciatives desenvolupades per Acmas. Els membres de l’associació passaren vint-i-cinc dies al Senegal el passat estiu. Primerament, es dirigiren a Dakar, on es van posar en contacte amb els estudiants de la Facultat de Medicina, Odontologia i Farmàcia per a intercanviar idees sobre el sistema sanitari i educatiu que tenen allà. “La nostra idea era que els estudiants de Medicina d’ací pogueren anar allí a fer pràctiques”, declara Celia. I sembla ser que els convenis comencen a funcionar. “No podem assegurar si enguany es podrà començar a fer, però la idea va per bon camí”.
A banda de Dakar, els intrèpids estudiants visitaren dos pobles: Mboro i Malika. En tots dos passaren consulta i feren tallers amb la gent del poble i algunes infermeres. També visitaren escoles per a fer reconeixements mèdics. “El problema fonamental fou l’idioma. Allí parlen francés i en el cas dels poblats algun dialecte. Moltes vegades el pacient s’explicava en el dialecte a l’infermer, l’infermer ens ho deia a nosaltres en francés i nosaltres li ho déiem al metge en castellà. Tot es ralentitzava molt”, es lamenta Celia.
A més a més, la majoria de les vegades havien d’enfrontar-se a les pitjors condicions: “Vam veure l’operació a un xic que, mentre l’intervenien, queien goteres amb pintura just damunt d’on estaven operant-lo”, ens comenta Jesús. “També recorde que operaven els xiquets de circumcisions i estaven plens de mosques”, ens conta Celia. I això és un dels aspectes que, asseguren, més han intentat inculcar en els tallers que han realitzat al país africà. “La base de la medicina és la higiene, i a països com aquests això no es té en compte. Nosaltres sempre tractem de fomentar la higiene perquè cal començar pel més bàsic”, explica Carmen.
En qualsevol cas, tots puntualitzen que és una experiència molt enriquidora, sobretot per als estudiants de Medicina. “Recorde un dia que ens trobàvem en un centre de salut. Una de les xiques d’Acmas estava en cinqué de Medicina i va entrar una xiqueta amb les cames plenes de ferides. L’estudianta de cinqué no va ser capaç de dir-nos què fer perquè mai no s’havia enfrontat a una situació com aquesta. Al final, la millor manera d’aprendre és viure experiències com aquestes”, ens conta Pablo.
A Senegal, el fet de ser “quasi” metges no era cap impediment. Segons ens conta Celia, en aquesta república africana els estudiants de Medicina ja poden començar a passar consulta a partir de tercer: “Se sorprenien molt que no sabérem fer res”.
A més a més, ens recorden que els estudiants de Medicina de la Universitat de València poden convalidar aquestes activitats per quatre crèdits i mig d’optatives; però afegeixen que és dur: “No anem a fer turisme. Hi ha molta faena i es necessiten moltes hores de treball. Cal afegir que a Senegal és tot molt més costós de fer. Dormíem una mitjana de cinc hores”, recorda Pablo. “Per no parlar dels mosquits!”, s’exclama.
Amb tot, els estudiants recorden molt gratament l’acollida que van rebre i com els tractava la gent. “Eren poblats que, tot i la pobresa en què estan immersos, t’ho donaven tot”, explica Celia amb un somriure de satisfacció.
Públic assistent a la reunió convocada per l’associació.
Oberts i amb ganes de continuar
Enguany ha sigut la primera vegada que els membres d’Acmas han anat al Senegal. L’any que ve pretenen formar-se més en primers auxilis i en l’idioma francés i, per descomptat, fer un llistat de medecines d’acord amb el que es necessita. “Portàrem moltes medecines, però la majoria no els servien. S’ha de tindre en compte que allà no tenen les mateixes necessitats que ací”.
Estudiants de l’associació de la Universitat de València amb alumnes de la Facultat de Medicina, Odontologia i Farmàcia de Dakar, capital del Senegal.
La idea d’Acmas és continuar el projecte al Senegal i millorar-lo. “A banda, estem també en contacte amb altres organitzacions com ara Cies o Taleia i tractem de participar amb ells i fer activitats conjuntes”, afegeix Elvira, una de les més veteranes. “No és necessari anar a Senegal. Ací a València també hi ha coses a fer”.
Per això, els membres de l’associació animen els estudiants tant de Medicina com d’altres carreres a passar-se qualsevol dijous a les 15 hores per l’Aula d’Estudi de la Facultat de Medicina. “Per a nosaltres és molt enriquidor fer aquest tipus d’activitats i animem la gent perquè col·laboren”.
Membres d’Acmas atenen un pacient al Senegal, l’estiu passat.
En general, els membres d’Acmas estan molt contents amb la rebuda que van tindre en la jornada informativa. “Crec que en cap activitat de les que hem organitzat abans hem tingut aquest èxit, i això que portem cinc anys treballant”. Així i tot, a pesar que a vegades no reben la resposta que esperen, el president de l’associació assegura que ells mai no parlen de fracàs: “Per a nosaltres, qualsevol cosa, per xicoteta que siga, amb la qual puguem aprendre, ja és un èxit”. En aquest cas, asseguren que els va sorprendre molt gratament veure tanta gent en la presentació.
Tot i que actuen quasi com una ONG, els membres d’Acmas consideren que estan encara molt lluny de constituir-se com a tal. Ana Rosa, una altra de les membres de l’associació, ens conta que la idea fonamental és conscienciar en l’àmbit universitari i donar a l’estudiantat l’oportunitat de formar-se. “Per això tampoc no volem constituir-nos com a ONG, volem que els estudiants continuen rotant i participant”. Pablo recalca que les dues principals finalitats d’Acmas són la cooperació al desenvolupament i l’associacionisme. “Pensem que la millor manera de fer coses per part dels estudiants és associar-se i recolzar-se, i això és el que fem en Acmas”.
