logodreta

Santiago Posteguillo: “Documentar-se per a una novel·la històrica és llegir, però també acudir a festivals de recreació històrica, museus i viatjar”

REDACCIÓ. Santiago Posteguillo (València, 1967), autor de novel·la històrica, amb bestsellers com ara una trilogia sobre Escipió l’Africà i que acaba de publicar Circo Máximo, la segona entrega d’una trilogia sobre l’emperador hispà Trajà, ha tornat a la casa en la qual es va formar: la Universitat de València, amb una conferència sobre com escriure novel·la històrica.

El doctor per la Universitat de València i ara professor de Llengua i Literatura Angleses a la Universitat Jaume I de Castelló, ha pronunciat la ponència Literarqueología o cómo escribir una novela histórica y no morir en el intento, a la Facultat de Geografia i Història. Es tracta “de l’autor valencià més llegit i entre els deu més llegits de la narrativa espanyola”, segons les paraules de la catedràtica de Prehistòria i Arqueologia Carmen Aranegui, en la presentació de la conferència, aquest dimarts 12 de novembre.

La intervenció de Posteguillo va ser un acte amb motiu de la clausura de l’exposició arqueològica Visions del passat pensant en el futur que ha acollit la Facultat de Geografia i Història des del passat 28 d’octubre i que estava organitzada pel Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial i el Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat, amb l’objectiu d’explicar al gran públic en què consisteix realment el treball dels arqueòlegs, més enllà de visions fantàstiques o mediàtiques, segons Aranegui.

En l’entrevista que INFOUNIVERSITAT li ha fet, Santiago Posteguillo parla de la seua última obra, de la naturalesa humana i de fets invariables com ara la corrupció, el dèficit, l’amor i l’odi, o de la seua tècnica per a elaborar novel·la històrica.

 

–La seua última novel·la, Circo Máximo, publicada per Planeta, és el segon lliurament de la trilogia sobre Trajà. Com explicar a un universitari de hui en dia qui era aquest personatge? Per què Trajà i no un altre emperador?

–Jo li diria a un universitari d’aquesta època que Trajà és el primer hispà que en certa manera controla gran part del món, una cosa que no es repetirà probablement fins a Felip II. Des d’un punt de vista històric, això és molt rellevant. I va ser un emperador que, en el context en què ens trobem, va governar pensant en el bé públic i va lluitar contra la corrupció, la qual cosa a un estudiant també li pot cridar encara més l’atenció. I que no retallava en despesa social.

–Les seues novel·les descriuen la societat romana del moment, la naturalesa humana, amb problemes com els de hui, dèficit i corrupció, carreres de quadrigues i en general accions fomentades pel govern perquè el ciutadà no pense en altres temes. Què ha canviat després de quasi dos mil·lennis?

–La naturalesa humana no ha canviat, la gent estima, odia, és lleial o deslleial igual que fa dos mil anys. El que ha canviat és la tecnologia. Ara m’estàs gravant aquesta xarrada amb aquest aparell superxicotet, magnífic i compacte, m’estan fent fotos, i ací tenim llum elèctrica. Però la naturalesa humana és la mateixa.

–Què faria Trajà, primer emperador romà no nascut a Roma i que va passar a la història com “el millor dels governants possibles”, amb els corruptes?

–Sens dubte, ja ho he comentat en alguna ocasió, estic segur que de la mateixa manera que en els juís es condemnava els corruptes a retornar els diners i després se’ls enviava a l’exili. Trajà utilitzava elements coercitius que no deixaven lloc a dubtes perquè la gent retornara els diners. Jo no sé si hauríem de tornar a les feres de l’amfiteatre, però sí que opine que les penes per corrupció són molt poc severes i mai no he entés que prescriguen els delictes. Puc entendre que prescriguen qüestions administratives, perquè un no pot estar sempre en una mena de purgatori administratiu, però no entenc que prescriguen els delictes.

–En Circo Máximo parla de Trajà com un heroi. Va ser la persona més poderosa del seu temps. Va conquistar Dàcia, part del que hui és Romania. Salvant les diferències, què tenen en comú Trajà i Angela Merkel?

–Que són personatges públics poderosos. Però, per exemple, Angela Merkel porta una política econòmica que és totalment oposada a la que portava Trajà. Aquest devalua la moneda, no retalla en qüestions socials, no puja impostos. Entenc que, als països de l’extraradi i que controla, fomenta una política contrària. Barack Obama és el president d’un imperi en declivi, mentre que Trajà aconsegueix que arribe al seu zenit. Obama sí que intenta fer una política social, que ja veurem si aconsegueix o no, perquè el Tea Party l’espera.

–Hi ha altres novel·les que retraten la societat romana. Què fa diferent Santiago Posteguillo dels altres autors? L’enfocament de l’obra? La manera de narrar les carreres de quadrigues?

–En el meu cas es dóna una particularitat, i és la tècnica narrativa anglosaxona, que més gent està aplicant, amb un llenguatge dinàmic, on hi ha molta acció. Funciona molt bé i el fet d’intentar ser cinematogràfic connecta amb el públic. Segurament, si ací, i estem a la Facultat de Geografia i Història, preguntàvem quanta gent ha llegit una novel·la la setmana passada, potser alçava la mà un terç. Però si preguntàvem quanta gent ha vist una sèrie televisiva o una pel·lícula, tots alçarien la mà. Així doncs, no es pot escriure en el segle XXI ignorant que tothom té en la seua ment la narrativa cinematogràfica, la qual cosa no vol dir que fem videoclips de les nostres novel·les. Utilitzar la narrativa cinematogràfica connectada amb la tècnica que els escriptors utilitzem ajudarà més fàcilment a enganxar amb el públic. Això ho fan els americans molt bé. Ho intente fer jo, en part també per la meua formació nord-americana. A això li he afegit un rigor pel fet històric que és més propi de l’europeu.

–Com és el seu procés de documentació per a les obres?

–Utilitze fonts primàries, secundàries i les que jo anomene experimentals. Documentar-se per a una novel·la històrica és llegir sobre el que vas a escriure, però també acudir a festivals de recreació històrica, museus i viatjar. Aquest és un poc el sentit de la conferència que pronuncie a la Universitat de València hui: Literarqueología o cómo escribir una novela histórica y no morir en el intento.

–Vosté és professor de Llengua i Literatura Angleses a la Universitat Jaume I de Castelló, especialment narrativa anglesa del segle XIX, teatre isabelí i la relació entre la literatura anglesa i nord-americana amb el cinema, la música i altres arts. Per què ha triat l’antiga Roma per a la seua novel·la, un tema aparentment tan diferent d’allò que ensenya als seus alumnes?

–A la novel·la històrica es pot arribar per l’adjectiu. Hi ha historiadors que fan grans novel·les històriques en el nostre país: José Calvo Poyato, José Luis Corral, Margarita Torres, per esmentar-ne només tres, tots catedràtics d’Història. També podem arribar a la novel·la històrica pel sintagma: novel·la. Jo vinc d’ací. Juan Eslava Galán, María Dueñas, Luz Gabás i jo, els quatre per exemple, som de Filologia Anglesa. No és tan rar, encara que crida l’atenció. La novel·la històrica al cap i a la fi no deixa de ser novel·la, i els novel·listes han fet estudis relacionats amb la novel·la, a saber: Periodisme, Comunicació, Filologia, com en el meu cas. I per què Roma? És un període històric molt atractiu, poc conegut, i un poc per casualitat em vaig trobar amb eixos dos personatges, primer Escipió, després Trajà, que em van semblar molt interessants.

–Es planteja publicar un altre llibre en la línia de La noche en que Frankenstein leyó el Quijote, un repàs a les grans curiositats de la literatura universal?

–Estic treballant sobre una segona part de La noche en que Frankenstein leyó el Quijote, perquè ha funcionat bé. El relat curt és molt difícil de vendre, però ha anat bé. Segurament per a l’any que ve la trauré. Però continue treballant en la tercera part de Trajà, i ja pensarem en altres temes.

–En el seu lloc web oficial (http://www.santiagoposteguillo.es/) té dues desenes de presentacions de Circo Máximo en les pròximes setmanes. Més enllà de la seua experiència, té futur la novel·la històrica o és una moda passatgera? Per què?

–La novel·la històrica és una novel·la de gènere, sense entendre això pejorativament, i tota novel·la de gènere té alts i baixos. Hi ha moments de més popularitat i de menys popularitat. Li ha passat a la novel·la negra amb Stieg Larsson, després del qual van vindre la resta d’autors escandinaus. Ara estem amb un repunt de la novel·la eròtica (Les 50 ombres de Grey), entre altres, i també hi ha un boom de novel·les eròtiques. I arribarà un moment en què baixarà. La novel·la històrica crec que ara està en un moment de repunt, i pot passar perfectament que arribe un moment en què baixe, la qual cosa no vol dir que desapareixerà, com tampoc no han desaparegut mai la novel·la negra i la novel·la eròtica. Jo crec que la novel·la històrica té un plus especial, i és que satisfà l’interés per la història. I la gent sempre té interés per la història. Hi ha molta gent culta, o no tan culta, que hi té interés i mai no ha tingut accés a aquest coneixement, i si li’l presenten d’una manera entretinguda li agrada.

–Què és per a vosté la narrativa històrica? Hi predomina més la ficció o la realitat?

–Hi ha molts tipus de novel·la històrica. Si tu agafes El nom de la rosa, et trobes que només l’ambientació és històrica. És una història entretinguda, amb un marc molt ben fet. N’hi ha altres com ara les de Robert Graves, amb Jo Claudi, on els personatges centrals, com també l’ambientació, també són històrics. Aquest és el tipus de novel·la que jo faig, hi ha més història que en unes altres, i busque un equilibri en el qual intente respectar i no transgredir els fets que se saben, i complementar les llacunes amb ficció. No intente substituir el que se sap amb ficció. A això se li afegeix un important treball de documentació.

–Vosté es va formar a la Universitat de València, per la qual és doctor. Quins records li queden d’aquesta casa?

–Em queden bons records de la Universitat. La nostra memòria és selectiva, i al final sempre et quedes amb el millor de tots els llocs pels quals passes. Precisament d’aquesta cafeteria on estem [Facultat de Geografia i Historia] tinc records amb els meus amics de la Universitat, quan ens preníem cafés entre classes, fent amistats que encara hui perduren, ja que algun amic meu és hui catedràtic ací. Són records molt agradables. La meua tesi doctoral la vaig llegir ací a dalt. En aquella època Filologia estava ací, en el 95. A més, encara que Filologia estiga en l’altre edifici i jo ara normalment em moc més cap allí, on tinc relacions i antics companys, un és de les dues coses, de l’edifici i de l’entorn físic, i de la gent amb la qual va estar. En aquell moment aquesta cafeteria era un entorn un poc cova sinistra, lúgubre a les nits, ara té més llum, ha millorat molt.

–Realitzarà o ha realitzat altres activitats a la Universitat?

–He donat tallers de literatura creativa amb Tecnolingüística, que és una spin-off que sorgeix de la Universitat de València, concretament del Departament de Llengua Espanyola. Ara estic desbordat: he de donar i preparar les meues classes a la Universitat Jaume I, fer la promoció de les meues novel·les, i després escriure.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València