logodreta

Amparo Belloch: “En els casos de trastorn obsessiu compulsiu, la tasca de la família i l’entorn són importants”

JORGE CHENOVART. L’Organització Mundial de la Salut l’ha catalogat com la desena causa més freqüent de deterioració personal en la població i afirma que un dos per cent d’aquesta el pateix. El trastorn obsessiu compulsiu (TOC) es troba més que present entre la població. Sempre hi ha estat, simplement es tendeix a ocultar. “No és que haja augmentat el nombre de casos, en realitat s’han perfeccionat els mètodes de detecció i de diagnòstic d’una millor manera”, explica la professora de la Universitat de València i experta en psicologia clínica Amparo Belloch, en el programa A la Teua Salut de Ràdio Universitat.

Com bé reflecteix la seua denominació, el TOC es troba dividit per dues paraules: obsessió i compulsió. Són pensaments i sensacions, habitualment molt desagradables, involuntaris i difícils d’eliminar, i a més considerats negatius per part dels mateixos subjectes que els sofreixen. Però no cal alarmar-se pel fet de pensar en ocasions de manera negativa i ofensiva, ja que “pràcticament tots pensem en coses que no podem dir i que en ocasions resulten repulsives”, afirma Belloch. Per tant, aquest acte no significa patir de trastorn obsessiu compulsiu.

El TOC pot aparéixer tant en xiquets com en adults. De fet, és durant la infància que comencen a aparéixer símptomes. Segons Amparo Belloch, el remei no és la medicació. “El tractament psicològic ha de ser sempre el principal”, afirma. Però matisa: “Si hi ha consum de substàncies o depressió, cal incloure tractament farmacològic. Però, d’entrada, sempre psicològic, no qualsevol, l’adequat és el cognitiu conductual”. Aquest tractament està directament relacionat amb la percepció que un mateix té del problema. El pacient és conscient de la seua actitud, encara que sovint no s’adona de molts dels seus actes.

Sheldon Cooper, personatge protagonista de la sitcom nord-americana The Big Bang Theory, amb símptomes de trastorn obsessiu compulsiu.

Personalitats del món del cinema i la música com ara Martin Scorsese, Joey Ramone o Ludwig van Beethoven pateixen o van patir aquest trastorn. Però l’exemple més important de l’actualitat, el que ha acostat la física al món popular i també a la síndrome d’Aspergir, és Sheldon Cooper, personatge protagonista de la sitcom nord-americana The Big Bang Theory. Amparo Belloch diferencia entre símptomes i trastorn a propòsit d’aquest simpàtic personatge. Ell té símptomes. Quan ho veiem, un no pot evitar situar-se en la pell dels seus amics que tant l’aguanten i de vegades comprenen. En aquest sentit, “la tasca de la família i l’entorn són importants, però no oblidem que el vertader problema el té el subjecte, ja que viu angoixat per la seua manera de pensar”, afirma la professora de la Universitat.

Però hi ha un altre trastorn, que especialment es dóna molt en estudiants en època d’exàmens, que és confós o annexionat al TOC: la tricotil·lomania. L’impuls irresistible de tirar-se dels pèls, literalment, tant del cap, celles, braços o fins els púbics. Com a diferenciació serveix l’afirmació d’Amparo Belloch: “Una cosa són les manies i una altra els pensaments”.

Podeu escoltar l’entrevista clicant ací.

 

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València