Lorena Hernández. Els assumptes privats es tracten en privat. Eixa va ser la resposta del president francés, François Hollande, a la pregunta d’un periodista en una compareixença davant els mitjans de comunicació poc després que es coneguera la seua suposada infidelitat amb l’actriu Julie Gayet. Un cas que ha tornat a posar en primera línia del debat l’estreta ratlla que separa allò públic d’allò privat. Per a Julia Sevilla, professora de Dret Constitucional, Ciència Política i de l’Administració a la Universitat de València, “en el cas Hollande, tots els mitjans s’han comportat com a premsa del cor”.
El suposat affaire del president francés ha sigut un tema recurrent en els mitjans de comunicació durant setmanes, de vegades amb tractaments poc habituals. Salva Enguix, professor de Periodisme Polític a la Universitat i delegat del diari La Vanguardia a la Comunitat Valenciana, pensa que sí que hi ha hagut sensacionalisme en l’enfocament d’aquest assumpte en alguns mitjans, però que tanmateix no ha sigut el comportament habitual: “Que un president francés tinga una amant no és notícia, però si el fet de tindre amants condiciona o afecta la seua vida pública i política sí que és un tema a tindre en compte”.
En aquest sentit, a més del mandatari francés, l’altra protagonista de la polèmica ha sigut la fins fa poc parella de François Hollande, Valérie Trierweiler, qui va patir una crisi de nervis poc després que es coneguera la notícia a través de la revista Closer. Com també una tercera dona, Segolène Royal, amb qui el president va estar casat durant més de vint anys i és mare dels seus quatre fills, i a qui precisament va abandonar Hollande per Trierweiler. Un triangle amorós en el qual, segons Julia Sevilla, la figura femenina ha sigut tractada en els mitjans com a feble, dependent i pendent de l’home, presentant el cas com una disputa entre dones.
I la professora va més enllà. Des del seu punt de vista, encara hi ha sexisme en la societat, ja que el poder està vinculat als patrons que assenyalen l’home com la persona important i qui normalment deté el poder. En el cas d’Espanya, segons apunta Julia Sevilla, això és molt evident, perquè tot l’organigrama polític, la cúpula on es prenen les decisions, està representada majoritàriament per la figura masculina.
La idea de la primera dama i el seu rol com a acompanyant de l’home en la política ve de la monarquia, segons la professora de la Universitat de València. Un exemple molt clar són els Estats Units, on la dona del mandatari sempre ha tingut una tasca a representar. Un fet que es contraposa a casos com el d’Angela Merkel, el marit de la qual a penes té rellevància pública. Per això Julia Sevilla apunta que s’hauria de plantejar una qüestió: si les dones dels presidents de la república haurien de tindre o no un paper en el protocol d’Estat.
Sobre tots aquests temes tracta aquesta setmana el programa A Fons de Ràdio Universitat , el qual es pot escoltar fent clic ací.
