logodreta

Tolerància zero a l’assetjament en internet i a les escoles

bullying

BEATRIZ GUILLÉN. “Pedro” té por. Por a alçar-se, a anar al col·legi, a l’hora del pati, als vestuaris, a saber què li espera hui. “Pedro” pateix assetjament escolar. “Pedro” és un nom fictici sota el qual s’engloben els milers de xiquets i adolescents que cada dia s’enfronten a la marginació, el rebuig i les agressions. El bullying, terme anglosaxó que s’utilitza per a designar aquest problema escolar, és una realitat quotidiana a escoles i instituts de tot el món. L’assetjament i persecució a què estan sotmeses aquestes víctimes tenen, en la majoria dels casos, com a conseqüència directa la soledat, la inseguretat, l’ansietat, la desconfiança o la depressió.

La psicòloga i professora del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València María Jesús Cava considera que la repetició de les agressions, la indefensió de la víctima i la intencionalitat a l’hora de danyar un altre són les claus per a diferenciar el bullying dels atacs aïllats. El desequilibri de poder que marca aquestes situacions provoca que la víctima es veja embolicada en una dinàmica nociva de la qual no sap com eixir. La imatge creada sobre el bullying està protagonitzada per les agressions físiques (bescollades, puntades, empentes) i verbals (insults, amenaces). Tot i això, hi ha una cara menys visible de l’assetjament però que té una transcendència igual de greu per al desenvolupament emocional de la víctima: l’agressió indirecta o relacional. Segons María Jesús Cava, aquesta versió més desconeguda suposa “la difusió de rumors maliciosos de la víctima per aïllar-la i boicotejar el seu centre d’amistats. En l’adolescència el rebuig, l’aïllament extrem, és molt nociu i el dany és devastador”.

Sofia Buelga.

Sofia Buelga.

Aquesta forma d’atac ha trobat en les noves tecnologies, especialment en les xarxes socials, un suport aliat. El ciberbullying fa referència a les agressions i atacs a través dels dispositius electrònics que tenen com a cruel característica un abast permanent en el temps i l’espai. La psicòloga i també professora de la Universitat de València Sofia Buelga explica que, mentre que l’assetjament a les aules permet a la víctima conéixer els espais de risc, el ciberbullying augmenta la indefensió de les víctimes ja que no poden controlar en quin lloc ni en quin moment es produirà un atac o una humiliació: “Les vint-i-quatre hores del dia pot estar maltractat: internet no tanca”. Aquesta pèrdua de control, propiciada per l’espai immens i inexplorable que representa la xarxa, es manifesta també en les dimensions que pot aconseguir el ciberbullying. Els comentaris o fotos denigrants poden ser vistos per desenes, centenars o fins i tot milers de persones, com va ser el cas de la jove americana Amanda Todd, la qual cosa augmenta exponencialment el dany i la humiliació en les víctimes.

Aquests dos tipus de bullying comparteixen com a tret la covardia dels agressors. Mentre que en l’àmbit escolar els passadissos, el pati, la zona allunyada de l’eixida del col·legi i altres àrees desprotegides són el camp d’actuació per a les burles i els insults, en la xarxa els agressors solen estar protegits per l’anonimat. Paradoxalment, la utilització de pseudònims i pàgines falses propicia en aquests joves un estímul per augmentar la violència, ja que la víctima no sap contra qui s’enfronta. “Poden imaginar-se qui està darrere, però augmenta la seua indefensió, crea fantasmes, encara més fantasmes”, apunta Buelga.

“Qualsevol pot ser víctima de bullying”, sentencia María Jesús Cava. Amb tot, sí que hi ha alguns elements de vulnerabilitat: els joves que es troben més aïllats, que tenen menys amics o que són menys populars, és a dir sovint hi ha una situació prèvia de cert rebuig social. Cava explica que els agressors solen buscar la persona més feble, més vulnerable, amb més dificultats per a defendre’s i parar la situació en un primer moment; a més de les persones diferents, ja siga per cultura, religió o orientació sexual.

 

El cas d’Adrián

Aquest últim aspecte va ser determinant en la història d’Adrián, un jove asturià de díhuit anys que va començar a patir assetjament escolar des de la seua entrada a l’institut. Adrián s’atreveix a explicar hui la seua història, perquè espera que el seu testimoni puga ajudar altres persones en la seua mateixa situació: “Jo ho faig perquè les persones que també el pateixen sàpien que no estan soles, si jo haguera escoltat alguna cosa així crec que m’hauria sentit un poc menys sol”. Les bescollades, la marginació i el rebuig van perseguir Adrián des dels dotze fins els dèsset anys, i van ser el motiu pel qual va acabar deixant els estudis. Entre les seues experiències, Adrián recalca com va trobar a faltar una major actuació per part del professorat, que “es va limitar a expulsar uns dies els agressors”, sense cap altra mesura integradora o facilitadora.

María Jesús Cava parla també sobre la falta d’eficàcia de les mesures punitives, les quals no van acompanyades per polítiques conciliadores. Les mesures reeducadores permeten la integració social de tots els alumnes, l’aprenentatge del valor de cooperar en grup i del companyerisme. Els càstigs per si mateixos no tenen una clara funció rehabilitadora: “Si només expulsem, l’agressor torna al centre, a més és el cap d’un grup, per la qual cosa la situació es repetirà, així al final és la víctima qui acaba canviant de centre, si no s’intervé d’una altra manera”. Junt amb els càstigs, els expedients i les expulsions, Cava advoca per un ensenyament que permeta a víctimes, agressors i espectadors a conviure. Recalca la importància dels testimonis, els quals no han de ser passius, sinó posicionar-se, ajudar la víctima, però perquè aquest acostament es produïsca són necessàries les campanyes de sensibilització. La conscienciació sobre el problema global que representa el bullying ha crescut al llarg dels anys. Actualment hi ha una major consciència de la necessitat d’intervindre, clixés com ara “són coses de criatures” o “ha existit des de sempre” perden pes en una societat que comença a preocupar-se de veres pel problema.

Les últimes xifres comunicades per l’Informe del defensor del Poble el 2007 parlen d’un 4% de joves que han patit alguna vegada una agressió física, una xifra que ha disminuït en relació amb l’informe anterior, la qual cosa denota una major atenció i solució cap als atacs més greus. Tot i això, un altre dels percentatges comunicats, que el 10% dels xiquets i adolescents espanyols han patit marginació i rebuig, representa en xifres les següents paraules de María Jesús Cava: “Queda encara un camí per davant molt llarg en el qual s’ha d’informar pares i professors sobre una tolerància zero cap a qualsevol forma d’assetjament escolar”.

El bullying té greus conseqüències per a la víctima, afecta les relacions interpersonals de l’agressor, que interioritza l’atac com a forma de comunicació, crea temor a la humiliació per part dels espectadors i assenta valors negatius en la comunitat educativa. És una qüestió primordial per a professors, pares i alumnes. L’assetjament escolar és una responsabilitat que concerneix tothom.

El programa Canviem de Pell de Ràdio Universitat ha participat en la difusió i conscienciació sobre aquesta qüestió. Es pot escoltar fent clic ací.

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València