logodreta

Operació Stanbrook: els últims exiliats de la República

El Stanbrook al port d’Orà després de la seua travessia que va partir d’Alacant el 28 de maç del 1939.

El Stanbrook al port d’Orà després de la seua travessia que va partir d’Alacant el 28 de maç del 1939.

Aquest mes de març es compleixen setanta-cinc anys de la dramàtica aventura del Stanbrook, l’últim vaixell que va eixir del port d’Alacant cap al nord d’Àfrica amb més de tres mil republicans cap a l’exili. El documental Cautivos en la arena, projectat recentment al Centre Cultural La Nau, pretén rescatar de l’oblit aquest episodi.

Taula, el 21 de febrer, a l’Aula Magna de la Universitat, on es va presentar públicament a València l’Operació Stanbrook.

Taula, el 21 de febrer, a l’Aula Magna de la Universitat, on es va presentar públicament a València l’Operació Stanbrook.

JORDI CASTRO SERRANO. El 28 de març del 1939 el port d’Alacant era un formiguer de persones que fugien de l’avanç de l’exèrcit franquista. Madrid havia caigut eixe mateix dia i tots sabien que la República tenia els dies comptats. Els ciutadans dels territoris republicans temien les represàlies del bàndol franquista i molts van iniciar una fugida desesperada. El port d’Alacant es va convertir en l’última esperança.

El Stanbrook, un vaixell carboner anglés contractat pel govern de la República, va ser l’última embarcació que aconseguí escapar amb civils del port entre els bombardejos de l’aviació franquista. Va fer una travessia de vint-i-dues hores fins el port d’Orà, a Algèria, carregat perillosament fins els límits amb més de tres mil persones.

El documental Cautivos en la arena relata la història d’aquest dur exili i del destí que sofriren els espanyols a Algèria, així com del trist final dels milers de persones que no aconseguiren escapar del port d’Alacant. El documental va ser projectat el passat divendres 21 de febrer al Centre Cultural La Nau, en el marc d’una sèrie d’activitats que pretenen rescatar de l’oblit aquesta dramàtica història en el seu setanta-cinc aniversari. En l’acte van participar, entre altres, Helia González, la passatgera 2.277 del Stanbrook; Joan Sella, periodista autor del documental; i Rafa Arnal, membre de la Comissió Operació Stanbrook, una associació que ha programat diverses activitats per a recuperar la memòria dels últims exiliats de la República.

Helia González Beltarán, passatgera supervivent núm. 2.277 del Stanbrook, i Iris-Abril Figuerola Pujol, qui és depositària d’una senyera confeccionada a l’Orania per republicans catalans als camps de concentració.

Helia González Beltarán, passatgera supervivent núm. 2.277 del Stanbrook, i Iris-Abril Figuerola Pujol, qui és depositària d’una senyera confeccionada a l’Orania per republicans catalans als camps de concentració.

La recuperació d’aquest fet històric és important si es té en compte que l’emigració de republicans al nord d’Àfrica és un fenomen relativament desconegut, perquè quan es parla d’exiliats republicans es tendeix a pensar en la travessia de milers de refugiats pels Pirineus. Encara que no siguen exilis igualment coneguts, els passatgers del Stanbrook van patir el mateix rebuig i discriminació que els seus compatriotes que arribaren a França a través de la neu. Les autoritats colonials franceses no permeteren desembarcar inicialment els passatgers del Stanbrook, ni tampoc molts altres exiliats que havien arribat abans en altres embarcacions des del mateix port d’Alacant o des d’altres punts de Múrcia i Almeria. “Sort que la població d’Orà va respondre solidàriament i s’apropaven amb barques al vaixell per a donar-nos aliments i aigua, burlant inclús la vigilància de les autoritats, que no ho permetien”, assegura en el documental Ignacio López Maroto, passatger del Stanbrook.

Helia González Beltarán.

Helia González Beltarán.

Passaren uns dies fins que les autoritats franceses van permetre desembarcar les dones i els xiquets i els traslladaren a una antiga presó. Els homes van haver d’esperar un mes en unes molt dures condicions en el reduït espai del vaixell fins que foren traslladats a un camp de concentració, després d’esclatar un brot de tifus. “El port d’Orà va ser molt dur, estiguérem un mes quasi sense menjar, sense aigua, sense higiene de cap classe”, afirma en el documental Cayetano Zaplana, un dels passatgers del Stanbrook.

El documental tampoc no s’oblida de la trista història dels qui no pogueren pujar al barco. Mentre els vaixells esperaven a Orà, al port d’Alacant més de quinze mil persones s’amuntonaven esperant unes embarcacions que mai no arribaren. Atrapats entre Franco i la mar, el port es convertí en una ratonera on la desesperació va portar molts a suïcidar-se. “Dos dies més i el feixisme no haurà de fer res perquè ens haurem matat tots”, va escriure el periodista llibertari Eduardo de Guzmán, que va presenciar en persona diversos suïcidis. Les tropes franquistes van empresonar sense resistència aquests milers de persones al camp de concentració d’Albatera, on encara es troben les fosses comunes amb desenes de víctimes de la repressió franquista.

 

La discriminació d’ahir i de hui

Les autoritats i part de la societat francesa foren hostils amb els exiliats republicans, que sofriren la discriminació i l’estigma de ser estrangers i rojos. “Hi havia hagut un interés molt marcat en fer passar que érem una espècie de llops que ens menjàvem les persones, violàvem les monges i matàvem els frares cada dos segons”, assegura en el documental Cayetano Zaplana. Inclús els immigrants econòmics espanyols, que havien arribat a Algèria dècades abans, se sumaren a aquesta discriminació contra els exiliats republicans. “Ens van rebre [els espanyols] amb prou xenofòbia, perquè deien que havíem arribat per a furtar-los el pa, i a més els refugiats que arribaven eren idealistes, i no comprenien el seu idealisme i per què havien lluitat a Espanya”, assegura en el documental Miguel Martínez, refugiat a Algèria.

En la presentació del documental la passatgera de setanta-nou anys Helia González va referir-se en un emotiu discurs a aquesta discriminació. “La gent se sorprenia en veure que no teníem cua”, va dir Helia González davant d’una sala plena de gent. “Aquest fet mostra com ens fan una imatge dels altres i com viatgen les notícies d’un país a un altre”, va afegir la passatgera del Stanbrook, que va reivindicar que la memòria havia de servir per analitzar el present, i va assegurar que ella mai no ha sigut capaç de criticar els immigrants que arriben a Espanya.

Republicans espanyols presos i forçats durant la construcció del transsaharià, al camp d’Hadjerat M’Guil.

Republicans espanyols presos i forçats durant la construcció del transsaharià, al camp d’Hadjerat M’Guil.

La discriminació dels republicans espanyols encara es va agreujar més quan França va ser envaïda pels nazis i es va imposar un govern col·laboracionista. Els homes del Stanbrook reclosos al camp de concentració d’Algèria portaven mesos separats de les seues famílies, que sobrevivien com podien a la ciutat d’Orà venent sabó o inclús de la mendicitat, però les autoritats havien permés algunes reunificacions si els homes aconseguien treball. Amb el nou règim filonazi els exiliats republicans es convertiren directament en enemics, i els dos mil homes dels camps de concentració d’Algèria foren enviats a l’ardent Sàhara a construir un ferrocarril faraònic i inviable en condicions extremes.

“Ningú no eixirà viu d’ací”, els deien als exiliats espanyols mentre treballaven com a esclaus sota el sol abrasador, i efectivament molts es van deixar la pell per la duresa del treball o pels càstigs físics. Precisament tot el documental comença en aquest punt, perquè el periodista Joan Sella inicia el relat d’aquesta història quan troba en la infinitat del Sàhara quatre tombes sense nom de quatre republicans espanyols que van morir en la construcció del ferrocarril. Per a aquells quatre republicans la seua història va acabar en la immensitat del desert, però per a alguns altres va continuar en una aventura sorprenent.

Els aliats alliberaren Algèria el 1942, i alguns republicans es van allistar a l’exèrcit per a continuar l’alliberament de França del domini nazi. “Almenys dos republicans exiliats a Algèria, potser més, van arribar el 24 d’agost del 1944 a alliberar París dels nazis”, va afirmar el periodista Joan Sella en la presentació del documental. “Van ser els primers soldats aliats en entrar a París i en llevar les banderes nazis”, afegí. Tota una mostra d’idealisme i una gran paradoxa si es pensa que aquests republicans lluitaren per alliberar el mateix país que no els va acollir precisament amb els braços oberts quan hi arribaren fugint del terror feixista.

 

Una Operació Stanbrook contra l’oblit

L’associació Operació Stanbrook va nàixer per a divulgar i investigar aquesta història tan trista i dramàtica. Des d’un començament els seus membres han contactat amb moltíssims fills i néts de refugiats republicans a Algèria i de passatgers del Stanbrook, i per al pròxim mes han programat un viatge en barco des d’Alacant a Orà en homenatge als exiliats. Pretenen visitar els llocs emblemàtics dels refugiats espanyols i construir una estàtua al port d’Orà que recorde el seu pas.

L’Operació Stanbrook vol lluitar contra l’oblit, però també aconseguir alguna cosa més. Durant tot l’acte a la Nau es va reivindicar que la memòria històrica té una càrrega emocional molt important, però també una càrrega política i ideològica que no es pot obviar. Com va dir la passatgera Helia González: “La memòria no sols serveix per a recordar, sinó per aprendre”.

Totes les imatges s’han descarregat de la web http://www.operaciostanbrook.org/p/fotos.html

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València