Rosario Domingo Sebastián, primera dona doctora a la Universitat de València, en un moment de l’entrevista.
REDACCIÓ. Rosario Domingo Sebastián (Torre los Negros, Terol, 1931), primera dona en doctorar-se a la Universitat de València, l’any 1957, rep aquest divendres, dins de la celebració del Dia de la Dona, el reconeixement de la institució acadèmica. L’homenatge se celebra al Saló d’Actes de l’edifici del Rectorat, a les 12:15 hores.
Professora titular jubilada de Química Física a la Facultat de Ciències Químiques, en aquesta entrevista recorda el seu pas per la Universitat de València i com ha evolucionat en el si d’aquesta i en la societat en general el paper de la dona.
–Com recorda aquell moment del 1957?
–En la meua vida professional pràcticament no es va notar en res. Ja venia donant classes i tenia encàrrecs de cursos i classes teòriques. El títol de doctor és la satisfacció d’acabar una tasca en la qual t’has implicat molt. He de reconéixer que qui em dirigia la tesi, José Ignacio Fernández Alonso, tenia molt d’interés que jo defenguera la tesi precisament eixe any, 1957. Jo després he deduït que el seu interés era perquè volia que jo fóra la primera doctora. Per a ell era un èxit. La meua tesi va ser sobre el mètode FEMO, de química quàntica, per tant no va ser una tesi experimental, sinó teòrica.
–Com era el paper de la dona en aquella època?
–He de dir que la meua experiència va ser atípica. El director del Departament de Química Física, que aleshores no es deia així, perquè només hi havia un catedràtic, jo crec que era feminista. No només no em va posar cap obstacle, sinó que em va ajudar moltíssim. Per exemple, a la Universitat hi havia més dones llicenciades que havien acabat inclús quatre o cinc anys abans que jo, però estaven amb catedràtics que tenien una opinió de la dona distinta, i per això entenc que els va anar pitjor. No era oposició, sinó més prompte desconfiança, resistència. Crec que no dubtaven de la vàlua intel·lectual de les dones, però sí de la laboral, perquè tenien molt clar que la dona, i així ho manifestaren més d’una vegada inclús davant de mi, que la dona es casa i té fills, i deien: “què passa?”. I per aquest motiu era millor prescindir d’elles. Les tenien ocupades en tasques que tampoc no són menys importants, però que potser no eren tan transcendentals, com ara pràctiques de laboratori. A això hem d’afegir que la situació era diferent a la de hui. Cada any el catedràtic et nomenava, si volia.
–Com s’organitzaven les dones?
–En els primers anys no ens organitzàvem. Érem un grup molt xicotet. En la meua àrea només estava jo. Per descomptat que no se’ns ocorria fer protestes o manifestacions. Cadascuna de nosaltres tenia com a objectiu treballar, cal tindre en compte que a més de docència teníem investigació. Això ens obligava a publicar treballs, inclús en revistes estrangeres, amb l’esforç que representava traduir els documents. Teníem la part docent, encarregant-nos cada any pràcticament d’una matèria distinta. I passàvem a donar laboratori, problemes… També cursos de teoria. En aquesta conjuntura no passava per la nostra ment de cap manera promoure la dona com a grup. Ens semblava injust el que véiem, però també véiem injustícies a companys, encara que eren més a les dones. Potser les dones érem més independents, egoistes.
–I com va poder conciliar la vida laboral i familiar?
–Em vaig casar prou major, concretament l’any 1964. Al principi molt bé, però després va ser molt dur fer compatibles les meues obligacions a la facultat, que eren moltes perquè el lloc era molt insegur, havíem de fer contínuament mèrits per a mantindre’l. I tot això amb fills. Vaig tindre una filla el 1965. Em vaig dissenyar un pla per a criar-la: de tal a tal hora classe, donar pit i planificar el temps. Si la xiqueta no tenia fam o es retardava, entrava en un estat de nervis perquè arribava tard a l’altre lloc… D’altra banda, no s’entenia molt bé la nostra obligació familiar i l’altra, la investigació, la part docent, corregir, congressos…
Rosario Domingo al Saló d’Actes de l’edifici del Rectorat. En aquesta mateixa aula ella va donar classe, ja que l’actual Rectorat i part dels Serveis Centrals durant anys van ser la Facultat de Ciències.
–Va acabar de donar classes l’any 2001. Com va ser la diferència en aquella època respecte dels seus inicis?
–Començaren a quedar-se més dones a la Universitat des de finals dels anys seixanta i s’iniciaren també les inquietuds feministes. A mi, per la meua edat, em va agarrar un poc tard, jo ho vivia com si haguera passat ja eixa fase.
–Què sent per l’homenatge que li fa la Universitat?
–Puc dir que “ja era hora”. Va haver-hi discussions de tipus feminista i diversos actes, i només en una ocasió se’m va convidar a una taula redona. Només pel fet d’haver sigut la primera doctora d’aquesta universitat crec que aquest acte que jo agraïsc moltíssim l’hauria valorat més en els anys huitanta, quan hi havia una vertadera inquietud per part de la dona.
–Vosté se sent feminista?
–Sí. Ho tinc claríssim. El concepte de feminisme cada persona l’interpreta d’una manera distinta. Per a mi el feminisme és natural: lluitar, perquè la dona ha sigut infravalorada o infrautilitzada fins fa poc. Jo a títol personal no he sigut discriminada com a dona. A banda de ser la primera doctora, vaig ser la primera dona que va donar classes de problema, la primera dona que va substituir un professor… En moltes coses vaig ser la primera. Inclús anteposant-me en algunes ocasions a alguns companys. El feminisme com a aspiració que se’ns tracte o se’ns considere amb la mateixa possibilitat d’arribar on arriba l’home sempre m’ha paregut una lluita perfectament justificada. Hui a la Universitat, pel nivell alt d’educació, és on més ens estem igualant els homes i les dones. Mires per exemple qualsevol gran superfície comercial i veus que no és igual. Qui t’atén en qualsevol secció són dones, i quan ha de firmar algú és un home. O siga, que el cap sempre és un home.
–Hi ha, per tant, una diferència abismal entre la Universitat i la resta de la societat?
–Per exemple, fa poc ha eixit que per primera vegada entrava al Tribunal Suprem, en penal, una dona. En civil ja estan igualades, o inclús hi ha més dones. Jo pense que el nivell educacional fa que ací ens semble normal que un home siga vicerector, o inclús rector, i quan el nivell educacional és inferior sembla més normal el contrari. En grans magatzems, en fàbriques… seria normal que un capatàs fóra dona?
–Seria vosté especialment feliç si el pròxim titular del Rectorat de la Universitat fóra una dona?
–Sí.
–Què recorda amb més afecte de la seua trajectòria en aquesta casa en la qual ha treballat durant quaranta-huit anys?
–La meua professió m’ha agradat tantíssim que ara mateix no m’importaria començar a donar classes. A més, em sent capaç de fer-ho. Per sort, el meu cap dóna prou de si. He sigut molt feliç en el meu treball, inclús les estones desagradables les he oblidades. Recorde que, els primers anys d’acabada de llicenciar, a pràctiques de laboratori hi havia un costum, que era fer un berenar en acabar les pràctiques. Féiem xocolates en grans gresols, i en els gots de precipitats bevíem els xocolates. Recorde amb molt d’afecte eixes festes amb alumnes de díhuit anys, en primer de Químiques. Inclús en una d’eixes festes, estant jo embarassada, em vaig pujar dalt d’una taula de laboratori i vaig ballar. Per a mi són uns records preciosos. Per exemple, el Dia de Sant Albert Magne, que el degà de la facultat imposava una banda als qui acabaven eixe any, una banda blava del color de sant Albert i l’estudiantina va tirar-me les capes i em va cantar Pisa Morena. Per exemple, el fet d’assistir a juntes de facultat, on jo era l’única dona, que em demanaven amb molta freqüència opinió i que intervinguera… Tot això féu que me n’anara d’ací amb cinc quilos més per la satisfacció. No tinc records roïns. Després de jubilar-me vaig fer a La Nau Gran primer Geografia i Història, després Història de l’Art, i ara estic en cinqué de Filosofia.
Arxiu personal de Rosario Domingo Sebastián. Imatges de la seua trajectòria professional a la Universitat de València. Nomenament com a doctora, amb la seua promoció, i impartint classes.
