JORDI CASTRO. Per a Marga Landete i Jordi Colonques, membres del grup Ximples, vivim una gran paradoxa en l’escena musical valenciana: estem en una època de gran creativitat, però cada vegada és més difícil viure de la música. Ximples és un grup d’estil pop amb lletres senzilles i quotidianes, nascut fa poc de la mà de músics amb una llarga trajectòria.
La vocalista, Marga Landete, combina l’activitat de Ximples amb la del grup Soul Attac, a més de ser professora associada de Comunicació Audiovisual i productora i guionista de documentals. Jordi Colonques és el guitarrista i ha format part de grups musicals com ara La furga, Glaç, Pornofunkers o Dr. Groovenstein, a més de ser doctor en Biologia, alumne intermitent de Filologia Catalana a la Universitat de València i escriptor. El grup també està format pel pianista de jazz i compositor Vicent Colonques, integrant de bandes com ara Jaixira o Asimewole; pel biòleg i membre fundador de Soul Attac Ximo Femenia, a la bateria; i per Luis M. Chafer, baixista i compositor. La banda ha participat recentment en els concerts de la Borsa Pop Rock de la Universitat de València, una iniciativa que pretén potenciar els grups amb almenys un component estudiant de la institució acadèmica.
Marga Landete.
–El vostre grup està format per músics amb una llarga trajectòria. Segons la vostra experiència, què ha canviat en general en el panorama musical valencià en els últims anys?
–Marga: En el panorama musical valencià s’està produint una situació paradoxal: per una banda vivim un moment d’extrema creativitat, amb propostes interessantíssimes i molt variades; però, per una altra, cada volta es fa més difícil actuar en públic. No hi ha pràcticament cap suport institucional i es posen moltíssimes traves als locals perquè programen música en directe. El públic ha anat perdent el costum d’anar a concerts (que cada volta són més cars pel tema de l’IVA) i pels locals és més barat i senzill pagar un discjòquei. Si parlem específicament de la música en valencià, aquesta paradoxa es fa més extrema. Creativament, estem vivint una Edat d’Or. Pots trobar grups en valencià fent tot tipus de música (més enllà del tòpic del folk i el ska) i d’una qualitat remarcable que està al nivell de qualsevol grup europeu. Siga quin siga el teu gust musical, hi trobaràs una banda valenciana que et satisfarà. Els programadors privats i els propietaris de locals per fi (els ha costat) són conscients d’això i no mostren cap problema a l’hora de contractar música en valencià. Les institucions públiques, per contra, semblen més interessades en posar entrebancs a la música en la nostra llengua.
A tot açò cal afegir que el nostre accés a les ràdios és més complicat que per a les bandes valencianes que canten en castellà o anglés, especialment des de la desaparició de Ràdio 9. En Canal 9 les aparicions de grups en valencià van ser sempre prou minses, però alguna cosa s’hi podia sentir, especialment en programes com ara Gormandia, Trau la Llengua o Maniàtics.
–Des del punt de vista d’una banda que canta en valencià com vosaltres, cantar en valencià és un punt a favor o un inconvenient?
–Jordi: Com a lletrista, en el meu cas, usar el valencià és senzillament una cosa normal. No m’he d’esforçar molt, la cosa flueix amb tota naturalitat.
–Marga: Un avantatge de cantar en valencià és que el públic és molt més fidel i agraït, i sensible i habitual, i constant i conscient, en resum, és un públic excel·lent.
–Les vostres lletres tracten temes senzills i quotidians. Què voleu transmetre amb aquest estil? Per què heu decidit fer aquest tipus de música?
–Jordi: La nostra pretensió és compondre “neurocucs”. Els “cucs auditius” són eixes musiquetes que se’t claven en el cap i no trobes la manera de desfer-te’n. D’altra banda, crec que aquesta és la gràcia del pop. Ara, com que la situació actual és bastant dura, en molts aspectes escriure sobre coses quotidianes esdevé sense molt d’esforç una crítica social. En la cançó Mercat laboral diem: “Recol·lecta llaunes i cartró, dóna semen, i sang i cabells, reparteix pamflets, retalla serrells, renta culs a una llar de vells. Eixe és tot el mercat laboral”.
–És possible tindre un futur professional en la música amb un grup, o només és un privilegi d’uns pocs? Quines dificultats heu trobat vosaltres personalment?
–Jordi: Jo tracte de mantindre intactes els vincles amb la meua família, per si els he de demanar diners, mai no se sap.
–Marga: Ni en els millors anys amb Soul Attac (quan féiem trenta concerts a l’any) m’he plantejat dedicar-me professionalment. És pràcticament impossible. I s’ha de pensar el que suposa compaginar música, treball i fills: assajos a deshora, manca de son, manca de temps…
D’altra banda, és increïble la gent que et telefona demanant-te que toques debades. Si es tracta d’un acte benèfic, és lògic, però és molta la gent que no vol pagar-te ni un duro. Si el de la barra cobra, si el de les llums cobra, si el del so cobra, com no he de cobrar jo que porte més de quinze anys estudiant música, que m’he gastat milers d’euros en instruments, que he agafat el meu cotxe, m’he gastat la gasolina i he pagat els peatges?
–Què espereu del vostre futur professional amb els Ximples?
–Jordi: En el nostre repertori hi ha un munt de hits potencials que sols esperen el moment de traure el cap. Ara, quan les ràdios tornen a punxar grups valencians com si s’acabara el món, esperem traure’n bon profit.
–Marga: Jordi, ets un visionari.
Ximo Femenia.
–Què penseu vosaltres que ha de tindre un nou grup per a viure de la música?
–Jordi: Per a poder viure de la música s’han de tindre poques despeses personals.
–Marga: O casar-te amb un milionari, però nosaltres considerem això prostitució encoberta.
–Què opineu sobre la Borsa Pop Rock de la Universitat de València? Ens podríeu explicar en què consisteix?
–Marga: En un entorn on és tan difícil tocar en directe s’agraeix aquesta oportunitat. També és molt interessant que la proposta estiga oberta a tota la comunitat universitària i puguem compartir escenari estudiants, investigadors, professors i treballadors.
–Com han canviat les xarxes socials i les noves tecnologies la forma de promocionar els nous grups i la relació amb el públic?
–Marga: Des del 2000 internet s’ha convertit en la gran eina de promoció i difusió per als músics. Però no ens hem de confiar. Els qui aconsegueixen l’èxit a través de la xarxa són molt pocs i en moltes ocasions són productes de màrqueting (per exemple, Lana del Rey). A més a més, totes les tasques promocionals queden en mans dels músics, i això és mooolta faena que et lleva temps de la tasca creativa. Per la seua banda, les empreses de management i les discogràfiques (especialment les menudes) aprofiten per a no fer el seu treball i delegar les tasques promocionals en els grups.
–Penseu que els governants del País Valencià fan prou per defendre la música en general i la música en valencià en particular?
–Jordi: Si com a música en valencià compta l’himne de Francisco, la resposta és que sí.
–La gent va més a veure música en directe? O es tracta només d’una moda dels festivals?
–Marga: La gent que va a concerts, va a molts concerts i de manera regular, però a València som una minoria. De vegades et fa l’efecte de veure en els concerts sempre la mateixa gent. En els macrofestivals de fa un temps em sembla que la música era només una excusa per a pegar-se la festa.
Més info:
- MAQUETA: www.ximples.bandcamp.com
- FACEBOOK: www.facebook.com/ximples
Videoclips:
- CAMBRERA!: www.youtube.com/watch?v=Tata7LkoN-s
- RUTINA: www.youtube.com/watch?v=PK1aoA-cC7U
- AVALA’M (acústic al Racó de la Corbella): www.youtube.com/watch?v=R1301noXHs8
