JORGE CHENOVART. L’any 1932 Santiago Amat obtenia la primera medalla espanyola en vela, en la modalitat de monotip. Aquesta va ser la primera de moltes i iniciava el camí d’un esport que ha sigut el referent olímpic espanyol en tota la seua història. Després van arribar els Doreste, Via-Dufresne o el tàndem Fernández-Martínez, que col·locaren Espanya com a potència mundial. “Es tracta d’un esport que ha evolucionat i cada vegada és més rendible, per pocs diners qualsevol pot practicar la vela”, afirma Juan Calvo, patró de l’equip de vela de la Universitat de València, campió per tercer any consecutiu del Campionat Autonòmic Universitari de la Comunitat Valenciana. Calvo es mostra segur i afirma que “aspiràvem a la victòria, canviem la tripulació prou a sovint i el fet d’aconseguir-ho demostra que volíem el màxim”.
Però la vela universitària pateix un moment dur. Encara que hi ha victòries pel mig, la situació econòmica ha fet que no hi haja cap campionat nacional universitari que pose a prova els esportistes de la Universitat en el panorama nacional. L’esport de la vela és un exemple en aquest sentit, però molts altres es troben en la mateixa situació, com ara el judo, el campionat del qual se celebra gràcies a l’esforç d’universitats que mantenen un compromís amb l’esport que es realitza en el seu si. “El pressupost, en primer lloc, si no n’hi ha, no hi ha competició. S’ha retallat moltíssim i ha sigut una pena”, afirma el patró, el qual s’encarrega de dirigir la resta de components, Juan Bartalay, Borja i Juan Boronat i Pau Xirivella. “La decisió final la prenc jo, tinc una responsabilitat gran, però per sort va eixir bé en els tornejos, el fet que guanyem no és cap casualitat”, i matisa: “Som un equip i escoltem totes les opinions, ens solem arreglar molt bé”.
Pot resultar contradictori que València, tenint un dels ports més importants a Espanya i havent acollit en dues ocasions consecutives la competició, no haja pogut convertir la vela en un esport amb més pes entre la població. “Tot i que hi ha molts clubs nàutics i tenim tanta mar, és difícil de creure que la societat valenciana no tinga un gran coneixement sobre aquest esport. Tinc amics que mai no han pujat a un vaixell”. Als aficionats els persegueix l’ombra de l’elitisme, la qual es mostra allargada. “La fama està ací, perquè es necessiten grans recursos econòmics i tenim grans esdeveniments, però els clubs nàutics volen introduir l’aficionat. La promoció és molt important”, afirma Calvo. I és que diu la màxima que, quan guanyen els nostres esportistes, guanyem tots, i quan no ho fan, els qui perden són ells.
La vida de l’estudiant que practica esport a nivell autonòmic requereix una compaginació total i constant entre estudis i esport. Però, una vegada acaba la competició, tots tornen al seu lloc d’estudi, amb forces per acabar el curs que conclou en breu. Molts continuen practicant el seu esport, en els seus clubs, de manera professional. “Toca tornar, però ens hem quedat amb ganes de més, l’any que ve intentarem revalidar el títol”.
Es pot escoltar l’entrevista completa amb Juan Calvo en el programa El Temps dels Esports de Ràdio Universitat fent clic ací.
