logodreta

Carlos Flores: “Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial perduren fins els nostres dies”

carlos-flores-juberías

ÀLVAR LÓPEZ. Carlos Flores és professor de Dret Constitucional i Ciència Política a la Universitat de València, i expert en Constitucionalisme de l’Europa de l’Est. El cònsol de l’antiga república iugoslava de Macedònia a València, en aquesta entrevista, analitza les causes i conseqüències de la primera Guerra Mundial quan es compleixen cent anys de l’inici del conflicte.

–Quines conseqüències va tindre per a l’escenari europeu la Primera Guerra Mundial?
–La primera va ser la descomunal pèrdua de vides humanes que va causar: huit milions de morts, set milions de mutilats i quinze milions de ferits greus són xifres que, tot i la seua magnitud, amb prou faenes són capaces de retratar de manera fidel l’horror d’aquella contesa. D’aquesta dada es derivarien moltes altres, entre les quals caldria comptabilitzar el començament de la fi de l’hegemonia planetària de les nacions europees, literalment delmades. Alemanya va perdre el 15% i França el 10% de la seua població masculina en edat laboral i Estats Units es va consolidar com a “gendarme del món” i gran potència del segle xx. Sumem a tot açò la crisi econòmica, la inestabilitat social, el començament de la incorporació de la dona al món del treball i, per tant, de la seua emancipació social, l’aparició de nous Estats, la desaparició de velles dinasties –els Habsburg, els Romanov, els otomans…–, i el balanç haurà de ser que la Gran Guerra va generar formidables conseqüències sobre l’Europa de l’època, moltes de les quals perduren quasi fins els nostres dies.

–Va nàixer el feixisme europeu en la Gran Guerra?
–Potser no siga del tot exacte dir-ho d’eixa manera, però no hi ha cap dubte que la Primera Guerra Mundial va ser determinant per al sorgiment dels feixismes europeus en les dècades immediatament següents. I açò almenys per dos motius. Primer, perquè en molts països europeus la devastació produïda per la Gran Guerra va generar una situació de profunda crisi econòmica, que es va convertir prompte en una aguda crisi social, la qual cosa, unida al sentiment de greuge a l’orgull patri i a les ambicions irredemptistes, va servir de caldo de cultiu idoni per a l’aparició del feixisme. Tal com acrediten de manera molt palesa els casos d’Alemanya i d’Itàlia: la primera, la gran derrotada de la guerra i la primera afectada pel pagament de les oneroses reparacions que la van seguir; la segona, la potència vencedora a la qual els seus aliats van negar en les taules de negociacions el botí que ambicionava. I en segon lloc perquè la guerra va donar carta de naturalesa a una nova cultura política caracteritzada per l’exaltació de l’acció sobre el pensament i de la força sobre la negociació, i a una nova generació de polítics –i no ho oblidem: també d’intel·lectuals i artistes– eixits en bona part de les trinxeres, que van ser els qui de fet van crear el feixisme. Hitler, Göring, Mussolini, Hess… van ser tots soldats –alguns fins i tot condecorats– en la Gran Guerra.

–El sorgiment de nous Estats després de la guerra es va acoblar a les identitats dels pobles o van ser fruit dels diversos tractats?
–La derrota dels imperis centrals –Alemanya, Àustria-Hongria, però també l’imperi otomà– en la Gran Guerra va tindre com a conseqüència directa el seu calculat esmicolament a mans de les potències vencedores, això va propiciar en els anys que van seguir a la Gran Guerra l’aparició de nous Estats com ara Txecoslovàquia, la reaparició d’Estats desapareguts del mapa dècades enrere com Polònia o les Repúbliques Bàltiques, i amplis moviments de fronteres que van afectar quasi tots els països centreeuropeus i que de manera molt especial van perjudicar Alemanya, Àustria i Hongria. En el disseny d’aquest nou mapa d’Europa es va voler atendre, certament, les reivindicacions de les nacions sense Estat que exigien el seu dret a preservar la seua identitat dotant-se d’un Estat propi. Però la manera en la qual això es va implementar va crear greuges tan sagnants com els que es pretenia solucionar.

1 guerra

–Es van crear legislacions noves, radicals o de fallida amb les existents anteriorment?
–La fallida dels vells imperis i el sorgiment de nous Estats va fer que els anys immediatament següents al final de la Primera Guerra Mundial foren especialment fecunds en el pla del Dret Constitucional. En aquest breu període de temps van sorgir textos de tanta transcendència com ara la Constitució alemanya del 1919 –la famosa Constitució de Weimar–, les constitucions austríaca i txecoslovaca del 1920, i fins i tot la Constitució de la Segona República Espanyola, del 1931, que va prendre bona nota en alguns aspectes d’aquests assenyalats precedents. A més, el constitucionalisme d’entreguerres va ser particularment innovador, i molt més progressista que el de dècades anteriors, de manera que va suposar avanços significatius en matèria de drets fonamentals.

–Amb la reflexió que només permet el pas dels anys en ment, va ser un conflicte ben resolt, o per contra es va resoldre de manera difusa?
–No crec que fóra necessari esperar molts anys per a concloure que la manera en la qual es va posar fi a la Gran Guerra va ser un immens error, que no va tindre més efecte que interrompre durant poc més de dues dècades la gran massacre d’europeus a mans d’europeus que s’havia iniciat el 1914. Els tractats de pau eixits de la Conferència de París van crear un sens fi de greuges –alguns francament innecessaris– entre les potències derrotades, i no van deixar tampoc satisfetes totes les que havien estat del costat vencedor. Van idear Estats de nou encuny a força de fragmentar-ne altres; van deixar les mans lliures als bolxevics perquè acabaren de culminar la seua revolució i es convertiren en una genuïna amenaça per a l’estabilitat i la llibertat de la meitat oriental d’Europa; van institucionalitzar l’intervencionisme nord-americà en els assumptes europeus i es van limitar a transferir d’unes mans a unes altres les àmplies colònies que les potències derrotades –especialment Turquia– posseïen a Àfrica i Orient Mitjà, sense arribar ni tan sols a plantejar-se la qüestió de la descolonització.

–És la Segona Guerra Mundial una extensió de la seua predecessora?
–D’una banda, la Segona Guerra Mundial va ser una contesa molt més ideològica que la primera: mentre que aquesta va ser bàsicament un enfrontament entre els grans imperis europeus, gelosos de la seua hegemonia, aquella va tindre un fort component ideològic, que va enfrontar d’una banda al feixisme i d’una altra la democràcia, si bé aquesta no va tindre cap empatx a passar per alt els terribles excessos del comunisme a l’hora de sumar la contribució decisiva de l’URSS. Per una altra banda, la Segona Guerra Mundial va ser mundial en el sentit més ple de la paraula. No es va dirimir només a Europa, sinó també a Àfrica, a Àsia i fins a Oceania, mentre que la Gran Guerra només podria ser qualificada de mundial des d’una perspectiva netament eurocèntrica.

–Té l’ONU el seu predecessor en la Societat de Nacions?
–La Societat de Nacions, fundada com a resultat de la Conferència de Pau de París que va posar fi a la Primera Guerra Mundial, va ser la primera organització internacional nascuda amb la missió principal de mantindre la pau mundial. Encara que al llarg de les seues dues primeres dècades la Societat va aconseguir alguns èxits modestos, la veritat és que l’esclat de la Segona Guerra Mundial constitueix una prova irrefutable del seu fracàs en l’assoliment de la pau mundial. La debilitat de la Societat de Nacions va obeir a múltiples causes, entre les quals caldria esmentar el seu origen estretament lligat a les potències vencedores, l’abús de la regla de la unanimitat per a l’adopció de les més importants decisions, l’absència de certs països clau (com ara els Estats Units), unida als ingressos tardans (Alemanya, l’URSS…), i els abandons primerencs (Itàlia, Japó) d’uns altres, i la inexistència d’un mecanisme per a l’aplicació forçosa de les seues resolucions. De tots aquests errors, alguns van ser posteriorment esmenats per Nacions Unides, però és obvi que uns altres no han fet sinó repetir-se, de manera que també a la seua organització successora cal atribuir-li diverses de les debilitats de la Lliga de Nacions.

–Creu que el conflicte ucraïnés pot arrossegar problemes de les guerres mundials?
–De la guerra freda, de les guerres mundials, i fins i tot de molt abans. L’estret lligam entre Rússia i Ucraïna, que es troba en l’arrel de l’actual pretensió russa de continuar mantenint aquest país sota la seua àrea d’influència, data de molts segles enrere. Obeeix a la proximitat i l’absència de fronteres físiques entre tots dos països, i s’ha traduït en importants intercanvis poblacionals i estrets vincles econòmics. Per contra, l’element desencadenant d’aquest conflicte es troba molt més proper en el temps: el desig dels ucraïnesos d’establir vincles ferms amb la Unió Europea és conseqüència directa de les experiències recollides pel país en les seues últimes dues dècades de vida independent, en les quals han tingut l’oportunitat de constatar que mentre que Europa és garantia de progrés, democràcia, estabilitat i independència, la proximitat a Rússia és sinònim d’autoritarisme, dependència i endarreriment econòmic.

 

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València