logodreta

La Primera Guerra Mundial, cent anys després

1 guerra

ÀLVAR LÓPEZ. L’activitat és ben senzilla. Si s’ha de pensar en un llargmetratge sobre la Segona Guerra Mundial, segurament no faran falta més de deu segons per a recordar el títol d’alguna de les pel·lícules que van fer escola: La llista de Schindler, El pianista, La vida és bella, El gran dictador Ara bé, què ocorre quan es fa el mateix amb la Primera Guerra Mundial?

El 28 de juliol d’enguany se celebrarà el primer centenari de l’inici de la Gran Guerra, un conflicte que deixà rere seu huit milions de morts, set milions de mutilats i quinze de ferits greus. No obstant, és possible que ni en cent anys més es puguen comprendre totes les conseqüències que provocà un enfrontament prou desconegut cinematogràficament parlant, però d’una rellevància històrica tan forta que, fins i tot, encara es fa notar en els nostres dies.

L’inici de la nova Europa

Al començament del 1914 Europa s’havia introduït en un camí on l’única eixida era la guerra, tal com ja reflectien les contradiccions entre les diverses potències i imperis del continent. L’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria a mans de Gavrilo Princip, un jove nacionalista serbi, fou l’excusa perfecta per a desencadenar el conflicte.

Com matisa Ismael Saz, director del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València, aquest fet fou més prompte “l’espurna” que va prendre foc a una guerra que, en sentit simbòlic, “ja tenia les armes carregades des de feia temps”.

Ràpidament el tauler de joc es va delimitar en dos bàndols. Per una banda estaven els imperis centrals (Alemanya-Àustria-Hongria) i per una altra els aliats (Regne Unit, França, Rússia). Tot i que al principi, com apunta Saz, no era un “conflicte ideològic”, amb el pas del temps ho acabà sent. Mentre que els imperis centrals “remetien a conceptes com ara l’ordre i la jerarquia”, els aliats “estaven propers al concepte de democràcia, generalitzat amb l’entrada dels EUA”.

El conegut final de la contesa, amb victòria dels aliats, deixà una Europa irreconeixible, sumida, en paraules de Saz, en una “crisi de civilització”. En només quatre anys el continent canvià per a sempre, i el que és més interessant, plantà la llavor d’una de les ideologies més arrelades a Europa durant part del segle xx: el feixisme.

El feixisme, com exposa Saz, no va sorgir en la Segona Guerra Mundial, sinó que apareix en acabar la Gran Guerra, concretament a Itàlia, com “una ideologia vinculada a la guerra”.

En la mateixa línia apunta Carlos Flores, professor de Dret de la Universitat de València, qui destaca que “la crisi econòmica posterior a la guerra, transformada prompte en una aguda crisi social, junt amb el sentiment d’ofensa a l’orgull patri, foren el caldo de cultiu perfecte per a l’aparició del feixisme”.

Un feixisme, continua, on es valorava “l’exaltació de l’acció i la força sobre el pensament i la negociació” i que estava liderat per “una nova generació de polítics [com ara Hitler, Mussolini o Goebbels], intel·lectuals i artistes que en bona mesura provenien de les trinxeres”.

La conclusió de Flores no pot ser més clara: “No crec que fera falta esperar molts anys per a detectar que la manera en què va posar-se fi a la Gran Guerra [amb la signatura del Tractat de Versalles] va ser un error”. “El seu únic efecte”, recalca, “fou interrompre per poc més de dues dècades la gran massacre d’europeus en mans d’europeus que s’inicià el 1914”. El mateix Eric Hobsbawn, considerat un dels historiadors més importants del segle passat, afirmà en Història del segle xx, la seua gran obra, que en realitat les dues guerres foren només un únic conflicte de més de tres dècades de duració.

guerra06

La Gran Guerra en el segle XXI

Els últims anys d’aquest nou segle poden definir-se en bona part d’Europa amb una paraula: crisi. Primer econòmica i, després, impulsada per aquesta, social. Són moltes (i de molts llocs) les veus que s’identifiquen amb moviments d’extrema dreta. Es tracta, de nou, d’una conseqüència directa de com va finalitzar la Primera Guerra Mundial?

Per a Guille Xismol, graduat en Història per la Universitat de València, les causes d’aquest nou moviment són molt més profundes. “Ha passat massa temps, em sembla arriscat basar-ho només en les guerres mundials”, exposa. A més, tot i afirmar que “el nacionalisme antieuropeu ha crescut molt”, opina que hui en dia “la cooperació és molt més gran”.

A les paraules de Xismol Ismael Saz afegeix que “la gran diferència amb la Primera Guerra Mundial prové del fet que abans les contradiccions estaven entre les potències europees, mentre que ara estan juntes”, a la qual cosa Flores conclou que hui “Europa és sinònim de progrés, democràcia, estabilitat i independència”.

La guerra a través de la càmera

Resulta irònic descobrir com, tot i la importància d’aquell conflicte, i del que va suposar (i suposa) per a la construcció d’Europa, cinematogràficament se li haja prestat molta menys atenció que a la Segona Guerra Mundial. D’on prové aquesta “falta d’interés”?

“La Primera Guerra Mundial fou una guerra sense grans batalles, res comparable a l’èpica que pot trobar-se en la Segona Guerra Mundial”, explica el valencià Paco López Barrio, guionista de quasi un centenar de documentals. “En aquell”, continua, “tampoc no s’enfrontaren dues concepcions del món, ni tingué l’alé romàntic de la Guerra Civil Espanyola”, ni hi hagueren “grans personatges com ara Rommel o MacArthur”.

A més, destaca que els títols més importants ambientats en la Primera Guerra Mundial, com ara La gran il·lusió, Senders de glòria o Jonnhy va agafar el seu fusell, foren pel·lícules “més polítiques que estrictament bèl·liques”.

D’altra banda, el director valencià Ferran Brooks, reconegut per ser el primer espanyol guardonat amb el Premi New Filmmaker Award atorgat per la marca Hollywood Panavision, té una visió més romàntica d’aquest conflicte. Per a Brooks, les guerres són “el lloc de conjunció de tota la misèria de l’ésser humà”, però també l’escenari on es creen “les llegendes, els herois, els mites”. Així, en la Primera Guerra Mundial troba elements tan interessants com ara “la lluita de les potències emergents i tradicionals per a fer-se amb espais d’influència a Europa, l’origen del nazisme i de la Revolució Russa i l’increment de l’activisme polític a països com ara el Regne Unit i França”.

Això sí, critica com el cinema acostuma a fer pel·lícules bèl·liques poc profundes, que només es queden amb la categorització senzilla “heroi-dolent”, i com això és una eina que s’utilitza per a tergiversar la història. Com a exemple, recomana escoltar la cançó Mentira, de Manu Chao. López Barrio encara va un pas més enllà: “El cinema existeix des de fa més d’un segle, i durant tot aquest temps la humanitat no ha deixat de cometre errors. Tinc molt poques esperances en el seu paper educador”.

La història circular

Han passat cent anys des que l’assassinat de l’arxiduc desencadenara un dels conflictes més violents de la història de la humanitat. Un segle i dues guerres mundials després, i tot i que les causes són més complexes, es repeteixen alguns dels mateixos errors: l’exaltació de la força, dels extrems, de la violència i dels conflictes.

Si els europeus foren els responsables directes de les seues majors desgràcies, també ho poden ser dels seus majors triomfs. Adquirir una major consciència històrica (el bon cinema té molt a dir en aquest aspecte) pot permetre trencar la història circular i evitar que, els errors que es van cometre, tornen a repetir-se.

Per aprofundir sobre les conseqüències de la Primera Guerra Mundial al llarg dels segles XX i XXI, es pot llegir l’entrevista al professor Carlos Flores, publicada també en INFOUNIVERSITAT, on parla de la possible relació entre aquesta guerra i el conflicte actual a Ucraïna.

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València