José Miguel García, professor associat de Periodisme a la Universitat de València, expert en Imatge de Marca.
JORGE CHENOVART. Quan Espanya va guanyar l’Eurocopa el 2008, alguna cosa va canviar en les percepcions futbolística i periodística espanyoles. El combinat nacional de futbol, denominat durant dècades la selecció a seques, una denominació que pràcticament reconeixia que no hi havia altres combinats nacionals esportius al país, de colp i volta va passar a ser anomenat La Roja.
L’artífex va ser Luis Aragonés, un entrenador fart que “la seua” selecció no tinguera cap repercussió a nivell internacional i nacional. Qualsevol que agafe una guia de futbol actualitzada podrà veure que quasi totes les seleccions tenen un sobrenom, ja siga la albiceleste, la canarinha o la azzurra. “Vivim en el món de les marques i de la potenciació del màrqueting. Com en el futbol, en la moda o en els cotxes. Amb la marca La Roja, ja saps de quin futbol i de quin equip parles”, explica José Miguel García, professor associat de Periodisme de la Universitat de València expert en Imatge de Marca.
Les transformacions que han patit els equips a Espanya es remunten a temps de Franco. Equips amb una denominació oficial en la qual hi havia termes com ara Athletic o Futbol Club van passar a denominar-se respectivament Atlètic o Club de Futbol. De fet, alguns com ara el València Club de Futbol, no van canviar el seu nom oficial una vegada iniciada la dictadura. “La Roja ha calat en l’afició, ha donat carta de naturalesa, i això és degut al que representa la selecció de futbol ací”, afirma el periodista Alfonso Gil, també professor de la Universitat de València de Periodisme i expert en futbol.
Alfonso Gil, professor associat de Periodisme a la Universitat de València i expert en futbol.
Sis anys després d’aquella primera gesta esportiva, que va situar la selecció espanyola de futbol com a principal referent en el món d’aquest esport i sobretot a nivell mediàtic, arriba una nova possibilitat de repetir la victòria, la qual suposaria quatre títols de seleccions consecutius, una cosa no aconseguida per cap altre combinat. “En any de Mundial, les camisetes són molt importants, hi ha unes qüestions identificadores que acompanyen els noms. Cal recordar que Espanya, amb Franco, va arribar a jugar de blanc, per a no jugar de roig”, explica Gil.
Els recursos estilístics del periodisme esportiu tenen uns matisos que disten de la premsa generalista. L’ús de l’anglés ha propiciat augmentar l’argot futbolístic en premsa. “L’exemple més clar és el fet d’anomenar un futbolista crac. Abans eren fenòmens”, recorda José Miguel García. Per la seua banda, Alfonso Gil es mostra partidari d’ensenyar en les seues classes amb conceptes espanyols, ja que el llenguatge és molt ric. “Si es pot dir patrocinador, no és necessari emprar espònsor. Tenim un llenguatge molt influenciat per la mobilitat dels esportistes professionals. Podem conéixer formes noves de denominar equips anglesos, per exemple”, explica Alfonso Gil. Un altre cas es pot observar a Mèxic, on els equips són denominats en premsa directament pels seus sobrenoms.
La selecció espanyola de futbol, La Roja.
Les dues primeres divisions del futbol, que actualment tenen patrocinador, són l’exemple de l’impacte del màrqueting en l’esport. Els diners importen, i molt, especialment a nivell de club, ja que el Reial Madrid i el Barcelona ingressen molt més que qualsevol altre equip. El periodisme esportiu se suma a això. Ofereix més informació d’aquests equips, per ridícula que siga la notícia, tot a causa del que generen. Però s’ha perdut el rigor periodístic en el món de l’esport? “En bona mesura sí. S’imposa vendre més publicitat per a obtindre més audiència. Sembla que tot val, però és mentida, hi ha massa forofisme”, afirma José Miguel García. I Alfonso Gil matisa: “El producte a vendre és millor que el que hi havia abans, i la selecció (La Roja) n’és un exemple”.
Es poden escoltar les entrevistes senceres en el programa El Temps dels Esports de Ràdio Universitat fent clic ací: http://mediauni.uv.es/3815.
