logodreta

Juan Carlos García: “És complicadíssim investigar a Espanya”

Juan-Carlos-Garcia-2

Juan Carlos García, estudiant seleccionat per a participar en el Lindau Nobel Laureate Meeting, prestigiós encontre que reuneix científics consagrats amb investigadors emergents.

JORDI CASTRO SERRANO. Juan Carlos García Cañaveras és un jove investigador llicenciat en Bioquímica per la Universitat de València que ha sigut seleccionat per a participar, del 29 de juny al 4 de juliol, en el Lindau Nobel Laureate Meeting, un prestigiós encontre que reuneix científics consagrats amb investigadors emergents. Actualment, Juan Carlos García estudia un doctorat de Biomedicina i Bioquímica a la Facultat de Medicina i Odontologia de la Universitat i investiga al laboratori de la Unitat Mixta d’Hepatologia Experimental de l’Hospital La Fe. Va ser premi extraordinari de llicenciatura, premi nacional al rendiment acadèmic universitari i ha publicat articles en revistes científiques internacionals, però, tot i això, veu difícil investigar a Espanya en un futur pròxim.

 

–Podries explicar breument què és la reunió Lindau de Premis Nobel?
–És una trobada on es reuneixen joves investigadors amb Premis Nobel. No és la típica conferència on tu vas i exposes les teues investigacions, sinó que és més motivacional. Es reuneix gent que ha aconseguit el màxim en ciència amb gent que està començant, i la idea és intentar encendre un poc la guspira perquè la gent continue motivada en la investigació i posar en contacte gent de diversos campus: investigadors emergents amb joves investigadors, estudiants de doctorat, etc. És un poc això, una trobada perquè hi haja sinergia científica, una posada en comú d’idees i no tant la típica conferència a la qual vas, contes la teua història, s’acaba i només parles d’un tema. Aquesta reunió és més multidisciplinària.

–I en què disciplines se centra aquest any la trobada?
–Enguany és de fisiologia i medicina, o siga que el que realment comprendrà és gent que estiga treballant en biomedicina, biologia i química. Cada any es fa d’una temàtica diferent i enguany toca aquesta en concret.

Juan-Carlos-Garcia-3

–I saps ja exactament què activitats realitzaràs allí?
–Sí, el programa ja està penjat. Hi ha un muntó de xarrades amb els trenta-cinc Premis Nobel que assisteixen, desdejunis científics i classes més o menys individuals amb cinc o sis alumnes en les quals has de donar una xicoteta xarrada si et seleccionen. També hi ha activitats socials, com ara un passeig en barca, concerts o sopars amb tot el poble. La idea és que els científics, a banda de trobar-se entre ells, s’ajunten amb la gent del poble i siga una reunió molt més distesa i relaxada.

–Com has aconseguit ser seleccionat per a participar en aquest encontre?
–Hi ha dues etapes, en primer lloc has de fer una sol·licitud a escala nacional, i és el comité nacional qui et selecciona, en el cas d’Espanya el CISC. Una vegada passes el filtre nacional, que enguany només han superat deu persones de tot Espanya, sol·licites l’accés a la Fundació Lindau, i ells s’encarreguen de fer una segona selecció entre els proposats per les organitzacions nacionals. Aquest any hem passat sis espanyols.

–Has comentat que la trobada pretén unir científics reconeguts amb joves investigadors. Podries explicar de què tracten les investigacions en què estàs participant?
–Estic acabant la meua tesi doctoral que he fet sobre metabolòmica. La metabolòmica és l’última incorporació a les sòmiques: està la genòmica, que estudia els gens, la transquiptòmica, que estudia l’expressió d’aquests gens, la protenòmica, que estudia les proteïnes, i després per davall de totes aquestes, integrant-les, està la metabolòmica, que estudia els metabolits. Jo estic treballant en metabolòmica aplicada a toxicitat i també a trasplantament. La idea és trobar molècules alterades a causa d’un efecte tòxic o en el cas d’un transplantament que estiguen associades a un bon o mal funcionament de l’empelt abans de ser implantat en el receptor.

–Què creus que et pot aportar personalment i professionalment participar en aquesta reunió?
–Hui en dia estic centrat en la metabolòmica, i el meu món és la metabolòmica, i si vaig a congressos, és a congressos de metabolòmica. Així, crec que amb aquest tipus de congressos un poc més multidisciplinaris obris un poc la teua visió, no només escoltes sobre el teu tema, sinó gent que treballa en camps totalment diferents, que poden donar-te alguna idea de com aplicar tècniques noves als teus problemes o com poder ajudar tu també a solucionar els seus. Jo crec que m’ajudarà a ampliar la meua visió i inclús a establir col·laboracions amb altres investigadors.

Juan-Carlos-Garcia-4

–Com veus la situació científica a Espanya?
–Mal, fatal, molt mal. Hui en dia és complicadíssim aconseguir res a nivell d’investigació. El problema és que abans estaven molt marcades les etapes i les beques a les quals accedia cada persona en la seua carrera investigadora. Ara, com que estan retallant, s’estan ajuntant diferents nivells d’investigadors per a sol·licitar les mateixes beques. Això què produeix? Que investigadors d’un nivell excel·lent estiguen demanant beques de categories inferiors a les que els correspondrien, i per tant estan bloquejant el pas a investigadors molt més joves. El resultat és que hi ha poques beques, estan molt sol·licitades, i la solució és roïna. L’eixida professional en investigació és complicada.

–Quines mesures creus que es podrien prendre per ajudar els investigadors i els joves investigadors en particular?
–Haurien de fer alguna cosa perquè la gent no es veja obligada a fugir. Jo porte moltíssims anys cobrant de l’Estat a nivell d’educació i investigació, i ara que estic format i estic a punt de fer un salt qualitatiu, en comptes d’aprofitar eixe salt qualitatiu, m’estan forçant a anar-me’n. Haurien de tindre alguna ferramenta perquè la gent no se’n vaja o no se’n vaja sense perdre el contacte amb el seu centre d’origen o amb alguna universitat espanyola o centre d’investigació. La idea és que la gent, si se’n va fora, acabe de formar-se, però sense perdre els vincles. Si tots ens n’anem, al final el coneixement que es genera ací o que els investigadors d’ací agafen a l’estranger no repercutirà en centres espanyols. Cal intentar dinamitzar un poc tant els centres d’investigació com les universitats perquè tot aquest material humà no es perda.

–Has conegut companys que s’hagen vist obligats a emigrar fora d’Espanya per a poder investigar o treballar?
–Sí, clar, tinc alguns companys d’ací de la facultat que han acabat la tesi aquest any i directament el que es plantegen és anar-se’n fora, no tenen opcions de quedar-se ací a Espanya. Inclús hi ha gent que, davant les perspectives a Espanya, ha decidit directament fer el doctorat fora. Les coses estan mal i la gent intenta buscar una eixida el més prompte possible, quasi tots amb l’esperança de tornar. La idea és que jo me’n vaig dos, tres o quatre anys per a intentar tornar amb un cert estatuts que em permeta optar a una sèrie de beques, de contractes que s’ofereixen, però com que se n’ofereixen pocs i realment amb uns complements en alguns casos ridículs, està complicat tornar.

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València