logodreta

Recta final de la Lliga Interna esportiva a la Universitat de València

rugby

JORGE CHENOVART. La competició esportiva universitària es troba en la seua recta final. Queden pocs campionats nacionals per disputar-se i l’èxit en els autonòmics reflecteix el nivell de la institució acadèmica. Per a qui no forma part dels equips que participen en competicions oficials, la Lliga Interna de la Universitat és l’escenari adequat perquè estudiants i estudiantes practiquen el seu esport preferit i compartisquen amb els companys una estona del seu temps lliure. “Ens ha agradat molt participar. Ja tenim els equipatges preparats per a repetir l’any que ve”, explica Natalia Aparici, estudianta de Fisioteràpia de la Universitat, per al programa El Temps dels Esports de Ràdio Universitat.

Durant aquest curs l’estudiantat ha pogut inscriure’s en setze esports individuals i sis d’equip. Però també hi ha professors que han optat per participar i enfrontar-se als seus mateixos alumnes. Posem per cas Ricard Ferris, professor de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria i científic, un àmbit estereotipat per la falta d’esportistes. Ferris és l’exemple que una persona de ciències també pot ser bona en l’esport, ja que és campió del torneig de bàsquet 3×3. “En el meu equip hi ha professors i alumnes, i al principi aquests es queden una mica impressionats de veure’s jugant amb professors, però després tots som iguals” afirma Ferris.

Els professors es converteixen en un element vertebrador de la Lliga Interna, ja que són els únics –en aquest cas els titulars amb plaça fixa– que poden continuar participant any rere any sense que acabe la seua etapa universitària. Per contra, els estudiants, una vegada complida la seua època com a tals, deixen la Universitat i és el moment que vinguen relleus. “Els professors tenim aquest problema, he hagut de buscar altres professors i alumnes nous per a poder formar equip”, explica Ferris.

En la Lliga Interna la competitivitat es viu d’una altra manera. És cert que sempre es vol guanyar, però el bon rotllo s’hi manté, ja que no hi ha una relació directa entre els estudis i les beques per a ser esportista d’elit. “Sempre volem guanyar. Fins els professors ens han recolzat i hem pogut compaginar-ho tot d’una manera adequada”, explica Natalia Aparici. El seu equip de voleibol, format per integrants de Fisioteràpia, ha donat lloc per a anècdotes, sobretot quan es lesionava algun company o contrincants. Qualsevol de l’equip podia tirar una mà.

En aquestes lligues no poden haver-hi derbis, perquè tots els equips pertanyen a la mateixa institució, però sí succedanis de clàssics, com ara Fisioteràpia contra Educació Física, “el rival més fort”, segons Aparici. Aquesta rivalitat se sosté per l’alt contingut físic de les seues respectives àrees de treball. El professor Ferris també afirma que hi ha certes rivalitats en el camp de la ciència: “L’equip que més difícil ens ho va posar va ser el de Física”. No obstant, la competitivitat que pot semblar que es produirà entre professors i entrenadors no és tal. Encara que pot sorprendre a més d’un veure el seu professor en pantalons curts i amb la pilota en la mà, Ferris explica: “Es nota que som més majors físicament, ens cansem més. El punt positiu és que gràcies a aquestes competicions ajudes que els alumnes es coneguen fora de la classe, i això és molt interessant”.

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València