logodreta

Niños Mutantes: “Una bona cançó pot fer que un dia de merda es convertisca en un bon dia”

niños-mutantes-3

CAROLINA SALVADOR. Nani Castañeda, Miguel Haro, Andrés López i Alberto Martínez són les identitats de Niños Mutantes. Aquest grup, que assegura que sense música l’ésser humà no podria sobreviure, va començar a fer música en els anys noranta, a Granada, i tot i que diuen que en els últims anys han “mutat” prou físicament, continuen amb l’esperit i les ganes del principi. El proper dissabte 25 d’octubre actuaran en el Festival de Benvinguda de la Universitat, a Burjassot, on compartiran escenari amb Fuel Fandango, Varry Brava i La Suite Bizarre. Estan convençuts que amb aquest cartell i amb el públic universitari que els espera la festa està assegurada.

–Ja no sou tan “xiquets”, però començàreu molt joves la marxa i sou experts a perseguir somnis. Què els diríeu als universitaris que acaben de començar la seua formació?
–Que no deixen de somniar, que tot el que imaginen és possible, que no deixen de perseguir el que volen, que no es rendisquen i que no permeten que ningú els fota el futur. És un temps rar per a tothom, però especialment per a una generació que alguns han titlat de “perduda” sense entendre que el nostre futur depén d’ells. No es tracta de perseguir utopies, només que entenguen que tenen en les seues mans la clau per a canviar-ho tot. Són més forts del que pensen ara. I, quan se n’adonen, potser siga massa tard.

–Per què vos anomeneu Niños Mutantes?
–Feia molt de temps que no ens preguntaven això… Tant que ni recorde la resposta. Supose que en el seu moment ens va semblar el millor nom. El que sí que puc afirmar és que, amb el temps, Niños Mutantes s’ha anat omplint de connotacions i ara té un significat diferent. Continuem sent xiquets i continuem sent mutants. Fins el punt de sentir-nos molt orgullosos de ser-ho.

–Aneu a tocar per a un públic molt jove, universitaris. Els considereu fans exigents? Davant de quin públic vos sentiu més còmodes?

–Per descomptat. Tots rondem la quarantena i tenim molts seguidors de la nostra generació que han crescut alhora que nosaltres, que s’han identificat amb cada disc i han anat “madurant” amb nosaltres. Però és molt gratificant veure gent cada vegada més jove en els concerts, ens encanta especialment veure’ls gaudir. Sona un poc a iaio cebolleta, però molts d’ells van nàixer quasi alhora que el primer disc. Eixos sí que es pot dir que han crescut amb nosaltres!

En realitat, no crec que hi haja diferents tipus de públics. El públic és un, compost de molta gent, cadascun del seu pare i de la seua mare. El millor públic és el que va predisposat a gaudir, a passar-s’ho bé. En el fons, només es tracta d’això.

–Des que vau començar fa alguns anys, heu mutat molt?
–Alguns ja pentinen cabells blancs… Altres no tenim molt a pentinar. I hem anat criant arrugues, en la pell i en el cor. Coses de l’edat… Però, en general, continuem amb el mateix esperit del principi. Gaudim fent cançons i tocant junts, en l’assaig, a casa, en l’escenari o on siga. Això no ha canviat. Bé, sí, ara toquem un poc millor que abans. Però les ganes són les mateixes.

–Cap a on vos portarà la vostra pròxima mutació (plans futurs)?
–Tenim els peus molt en terra i tractem de viure el present. Ara estem en un moment dolç, gaudint de tot el que ens està passant amb El Futuro. Sempre hem anat pas a pas i pretenem continuar fent-ho. Els plans futurs passen per presentar el disc per totes les sales d’Espanya. I de l’estranger, per què no. Ens encantaria creuar el toll. Cada vegada ens arriben més missatges de fans de Mèxic, Xile o Argentina. No estaria gens malament fer una volteta per allí.

–Què espereu del pròxim concert a València?
–Guardem grans records dels concerts de València. I molts altres que es deuen haver diluït amb el temps. Coses de la memòria. Fa molt de temps que no passem per allí i tenim moltíssimes ganes de tornar a veure’ns cara a cara. Festa de benvinguda universitària amb Fuel Fandango, Varry Brava i la Suite Bizarre? Festa assegurada. Poc més que afegir.

 

niños-mutantes-2

–Com es presenta el panorama de la música independent?
–Gaudeix de molt bona salut. Hi ha més grups que mai, més concerts que mai i més públic que mai. Eixa és la part bona, però també té la seua contra. Per exemple, al caliu de tot açò també està creixent una saga d’espavilats i estafadors posats a empresaris que intenten traure profit d’açò i ho foten tot. Però tenen els dies comptats.

–Què és el més estrany que vos ha passat dalt d’un escenari?
–Només hem fet un playback una vegada en la vida. I podem assegurar que va ser l’últim. Va ser en la festa de permanència del Granada CF a l’estadi dels Cármenes. Ens convidaren a participar en la festa, van posar una espècie d’escenari al mig del camp i van soltar la cançó. Però va començar a saltar, estava ratllada i ningú no reaccionava. Vam estar un moment, que per a nosaltres va ser una eternitat, allà dalt mirant-nos sense saber què fer. Ara compta i la contem com una anècdota divertida. I cal dir que ens en riem prou. Però no va ser especialment agradable.

niños-mutantes-4

–Assegureu que el vostre últim treball constitueix un “disc d’autoajuda”, per què?
–En realitat, qualsevol disc nostre té molt d’autoajuda. Juan Alberto fa la majoria de les lletres i sol despullar-se “literàriament” cada vegada que les escriu. A Nani li passa igual. Solem parlar del que ens passa a nosaltres, del que sentim i del que veiem al nostre voltant. Som igual que la resta dels mortals i a la gent li agrada sentir-se identificat amb les cançons i veure que les coses no els passen a ells només. Pense que és una de les millors teràpies d’ajuda. La música, en general, sempre ha tingut aquesta funció. En el nostre disc anterior estàvem plens de ràbia (i continuem estant-ho). Es notava en les lletres, pretenien ser escopinades a tots els culpables que ens han portat fins l’actual situació de merda en què vivim. Però ara hem volgut canviar el missatge. És hora de reaccionar, deixar-se de laments i començar a construir el futur. Aquest missatge positiu de Todo va a cambiar, no deixes que et convertisquen en un Robot o les paraules d’ànim d’Hermana mía també poden ser de molta ajuda. A mi m’han servit!

–Quin poder té la música?
–Més del que creiem. L’art i la cultura en general ens fan ser humans, ens diferencien dels animals. No podríem viure sense música. Ni sense quadres, ni sense cinema, ni sense còmics, ni sense escultura ni arquitectura, ni sense teatre… Seríem éssers grisos, tristos. I n’hi ha alguns que s’obstinen a convertir-nos en això, en simples titelles. La música té el poder de fer-te somniar, de fer-te pensar, de crear un altre món, d’evadir-te. Una bona cançó pot fer que un dia de merda es convertisca en un bon dia.

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València