logodreta

Pedro Blanco: “La gent parla de Nova York, però si no has estat al Japó, i especialment a Tòquio, no has vist res”

Pedro Blanco, estudiant de Dret a la Universitat de València, va estar onze mesos a Kyoto, antiga capital del Japó, amb un programa d’intercanvi de la institució acadèmica.

Pedro Blanco, estudiant de Dret a la Universitat de València, va estar onze mesos a Kyoto, antiga capital del Japó, amb un programa d’intercanvi de la institució acadèmica.

LAURA JULIÁN. Cada any milers d’estudiants trien l’opció de viure un any fora de casa, del seu país, o fins i tot del seu continent, per a iniciar una experiència vital que molts recorden com a inoblidable i imprescindible. Aquesta setmana la Universitat celebra unes jornades per a informar sobre els programes d’intercanvi disponibles. Argentina, Itàlia, Japó, Bèlgica, Brasil, Finlàndia són algunes de les destinacions de les moltes que s’ofereixen. Pedro Blanco, estudiant de Dret de la Universitat de València, va escollir una ciutat molt diferent, plena de temples, castells, sushi, santuaris i quimonos, on fins i tot els seus companys de classe observaven els seus trets occidentals amb curiositat. Ell va estar onze mesos a Kyoto, antiga capital del Japó que compta amb una població de poc més de milió i mig d’habitants. Conéixer la llengua japonesa abans d’anar-hi va ser fonamental per a implicar-se més profundament en la seua cultura.

–Què sabies de Kyoto i del Japó abans de decidir emprendre aquesta aventura, i què va ser el que hi vas trobar?

–Kyoto és una ciutat molt bonica, tradicional, plena de costums. Passejar pels seus carrers és com caminar per un museu. Portava quatre anys estudiant japonés, vaig començar amb el xinés i em vaig canviar perquè em pareixia més fàcil el japonés, encara que ara pense que és més difícil. M’agradava molt la seua cultura i vaig trobar que són gent molt amable, educada, amb maneres de pensar completament diferents a les nostres. Parlar japonés em va permetre entendre millor la seua cultura.

–Quin tipus d’estudis vas cursar a Kyoto? Vas tindre problemes amb les convalidacions?

–Jo estudi Dret, però allí vaig estudiar sobretot japonés. Vaig fer dues assignatures de Dret, però eren tan difícils que vaig decidir no fer-ne els exàmens. En aquest sentit vaig tindre problemes amb el contracte d’estudis en no trobar una equivalència clara amb les assignatures d’ací, però al final vaig fer els crèdits que havia de cursar en convalidar els estudis de japonés amb les optatives de la llicenciatura.

Pedro-Blanco-3

–Es pot viure còmodament amb la beca que dóna la Universitat?

–Sí. Me’n vaig anar amb la beca del Programa Internacional i rebia més o menys cinc-cents cinquanta euros mensuals de la Universitat de València i a més comptava amb la beca Bancaixa, que van ser tres mil euros més. Podia viure perfectament amb això, no tenia cap problema. El lloguer a Kyoto és caríssim –prop de mil o mil cinc-cents euros–, però els lloguers universitaris no ho són tant. Jo pagava dos-cents cinquanta euros mensuals i la resta m’ho gastava en el que jo volia, fins i tot vaig poder estalviar. De fet, enguany he estat a Alemanya i he emprat el que em va sobrar d’un lloc per a l’altre.

–Què destacaries dels japonesos?

–La seua manera de pensar. No arribem a entendre el seu raonament, és totalment diferent a l’occidental. Per posar-ne un exemple, hi ha molts suïcidis a Japó per la seua manera d’entendre l’honor. Allí tenen un sistema en el qual, quan una empresa et contracta, ho fa per a tota la vida i es comprometen a formar-te amb els anys. Amb la crisi que va haver-hi al Japó, van començar a acomiadar molts treballadors i aquests es veien desolats en veure que no els contractarien en una altra empresa en tindre quaranta o cinquanta anys, o si els contractaven haurien de començar de zero, treballant fins a dèsset hores i cobrant el mínim fins que anaren pujant de categoria. Això va fer que molts se suïcidaran en veure que no podrien mantindre la família. Ho feien per a cobrar l’assegurança de vida que tot japonés té i deixar-ho tot a la família perquè els seus membres pogueren viure, estudiar i menjar. Se suïciden pel bé de la família i per a ells això és l’honor.

–Vas tindre l’oportunitat de viatjar pel país?

–Vaig viatjar, però mai no és molt. Vaig fer molts amics internacionals i ens en vam anar a Tòquio, Nara, a una illa del nord que es diu Hokkaido. En aquesta ciutat vam veure una de les seues tradicions més curioses que consisteix a crear figures gegantesques amb gel, molt semblants a les falles. Porten glaçons enormes i els modelen. Així omplin carrers sencers amb eixes figures de gel i també fan competicions. És com les falles, però amb gel i al Japó.

–En algun moment vas pensar en l’opció de quedar-t’hi a viure?

–Ho vaig pensar i continue pensant-ho. Allí hi ha treball. Tenen una desocupació del 4% i tots els que volen treballar allí ho aconsegueixen. Un amic va trobar un treball molt ràpidament, cobrava entre set-cents i huit-cents euros al canvi i la seua jornada era de tres hores al dia. Però mai no hi podria treballar en la meua activitat, com a advocat seria molt difícil. Pots anar allí i treballar en qualsevol ocupació perquè l’imprescindible és que tingues una carrera. Una vegada tens la carrera, si et poses en una empresa són ells els qui et van ensenyant. La seua mentalitat és entrar per a formar-se. Continues els passos i vas pujant en qualitat i en sou. Per això si t’acomiaden és tan difícil buscar una altra ocupació.

Pedro-blanco-4

–És necessari saber japonés o pots sobreviure si saps anglés?

–No pots anar a viure al Japó només parlant anglés. No el parla ningú, es posen molt nerviosos. A Tòquio sí, però a Kyoto no. Se n’anaven corrent si els parlaves en anglés. No estan acostumats ni a parlar en anglés ni a veure occidentals. De fet, un dia en classe, en arribar uns alumnes japonesos nous, els qui formàvem part del programa d’intercanvi ens vam adonar que ens estaven assenyalant pels nostres trets. A Kyoto arriben estudiants que han viscut tota la seua vida a llogarets de cinc-centes persones, on només han vist occidentals, indis o negres en les pel·lícules, i ens observaven amb curiositat. Va ser una experiència interessant.

–Recomanaries Japó com a país de residència?

–Moltíssim. La gent parla de Nova York, però si no has estat al Japó, i especialment a Tòquio, no has vist res. És una de les destinacions on hi ha més coses per a fer, per a veure, on s’ajunta allò tradicional amb allò modern. Japó és un continent sencer, a nivell de gastronomia, cultura, tradicions, arquitectura, festivitats… A més, són molt educats, amables i fan que en tot moment estigues còmode. Mai no vaig tindre cap problema, anava bé de diners, vaig millorar el meu japonés i vaig gaudir de l’experiència.

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València