logodreta

Els periodistes Enric González i Ignacio Carrión lamenten que les denúncies dels mitjans no provoquen dimissions polítiques

Ignacio Carrión i Enric González van treballar en el diari El País. Dimarts passat van estar en La Nau en el debat Escriptura contra temps i marea. Aquesta taula redona, que també va comptar amb la presència del vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat, Antonio Ariño, es plantejà a propòsit del darrer llibre de Carrión, Molestia aparte II. Diarios (2006-2010). Foto; MIguel Lorenzo

Ignacio Carrión i Enric González van treballar en el diari El País. Dimarts passat van estar a la Nau en el debat Escriptura contra temps i marea. Aquesta taula redona, que també va comptar amb la presència del vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat, Antonio Ariño, es plantejà a propòsit del darrer llibre de Carrión, Molestia aparte II. Diarios (2006-2010). Foto: Miguel Lorenzo

JORGE CHENOVART. El periodista i Premi Nadal Ignacio Carrión espera tranquil·lament al Centre Cultural La Nau mentre es pren una beguda a la cafeteria, una mitja hora abans de començar la presentació del seu llibre Molestia aparte, sobre qüestions del món des d’una perspectiva humorística. Un històric de la premsa espanyola, o “un periodista absolutament histèric”, com ell es defineix, es troba amb un company, Enric González, un altre representant de la premsa clàssica, la trajectòria del qual ha estat marcada pel fet de ser corresponsal.

Ambdós van ser figures destacades del diari El País. A Enric també li sorprén el malnom d’històric, la seua cara ho reflecteix i de seguida pensa en una novel·la històrica i en el moment actual que passen els més joves. “Jo estic convençut que no hi ha hagut millor època per a exercir el periodisme que l’actual. Abans necessitaves la indústria i ara no, i això facilita la seua supervivència”, explica González. Però no dubta en fer retrospectiva per a demostrar que els temps que viuen els professionals del periodisme no disten molt dels de fa quaranta anys: “El periodista era multiempleat. Els xavals d’ara també estan condemnats a això, no és cap calamitat. Es pot fer periodisme i es fa”.

Ignacio Carrión. Foto: Miguel Lorenzo.

Ignacio Carrión. Foto: Miguel Lorenzo

Enric González. Foto: Miguel Lorenzo.

Enric González. Foto: Miguel Lorenzo

Encara que va nàixer l’any 1938 i ja estiga jubilat, Ignacio Carrión analitza l’actualitat de la professió i es posa en la pell de l’estudiantat i dels pròxims que vindran. Parlant amb ells es pot entendre que aprendre idiomes és necessari per a l’escriptor, però no sols per assentar-se en el món laboral sempre canviant, és a dir, un dia pots treballar d’una cosa i un altre d’una altra totalment diferent, sinó per a comprendre el periodisme a l’estranger. “Com pots accedir als mitjans estrangers si no eres suficientment hàbil per a entendre una gran peça en el New Yorker? O la vida que hi ha a Xina si no tens capacitat per aterrar-hi i assabentar-te del que passa i necessites un intèrpret o més coses?”, es pregunta.

L’evolució de la indústria periodística genera nostàlgia i crítica en tots dos, però especialment Enric González es mostra crític amb la falta de vertebració que pateixen els mitjans de comunicació i amb la comoditat de lectura i elecció que han generat: “Ara la gent picoteja, i és una catàstrofe. Abans els diaris oferien una cosmovisió global. Passaves del que no t’interessava, però hi estava. Ara se selecciona i es passen per alt moltes coses”. El periodista català posa com a exemple els inicis d’El País perquè abans “qui comprava aquest diari demostrava que volia ser millor tenint-lo en les mans. Aquesta exigència ara no es té, fent clic es pot entrar en temes de relativa importància, però amb gran facilitat”.

 

El vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat, Antonio Ariño, en la presentació del debat amb Ignacio Carrión i Enric González. Foto: Miguel Lorenzo.

El vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat, Antonio Ariño, en la presentació del debat amb Ignacio Carrión i Enric González. Foto: Miguel Lorenzo

Anys d’aprendre i d’informar-se

Hi haurà estudiants en Periodisme o en Comunicació que acabaran la carrera i no sabran redactar gens bé, gravar una notícia en vídeo o conéixer alguna paraula tècnica, però el concepte d’agenda setting sol estar bastant arrelat. Són dues paraules que marquen, a través de les quals se saben les notícies més importants per als mitjans. L’afany per aprendre i informar-se és fonamental per a Enric González i pensa que s’ha perdut: “No hi ha capçaleres ni mitjans a Espanya que puguen marcar una agenda, perquè són febles i depenen del poder, que és el que marca l’agenda”, explica, i afegeix: “Si perds els lectors crítics i de qualitat i a més l’escriptura que ells persegueixen, et condemnes a la idiotesa”.

Aquesta desil·lusió sobre el periodisme es trasllada al pla polític i social. Per a Carrión la realitat periodística actual és “una successió d’escàndols i de podridura. Per aquest motiu es parla de Podemos com una eixida interessant, que Rajoy continue mentint i que Sánchez puga semblar ambigu. Ara no hi ha interés per aprendre, hi ha interés per divertir-se”. La crisi política va de la mà, per tant, de la periodística. Així ho assenyala Enric González, qui afirma que “amb altres mitjans hi hauria dimissions tots els dies, però ací no passa res”, fent a més una analogia amb la primera dècada dels noranta a Itàlia, on ell va treballar. Una època i un país on es produïen les dimissions polítiques, no per la manipulació dels mitjans, sinó perquè aquests a través de la força informativa que transmetien eren capaços de destruir les males accions dels polítics.

 

Els dos periodistes, ja jubilats, del diari El País, moments abans de la taula redona Escriptura contra temps i marea. Foto: Miiguel Lorenzo.

Els dos periodistes, ja jubilats, del diari El País, moments abans de la taula redona Escriptura contra temps i marea. Foto: MIguel Lorenzo

Molestia aparte II. Diarios (2006-2010)

Aquest dimarts Ignacio Carrió venia a València a presentar a la Nau el segon tom dels seus diaris personals, Molestia aparte. El periodista va reflexionar sobre el model literari del diari i sobre la seua influència en el comerç de llibres i, en definitiva, en la societat: “Un llibre és com un entrepà. Podríem comprar la meitat del llibre i, si aquesta ens ha agradat, anar així a per la segona. Hi ha molts llocs on se serveixen entrepans millors o pitjors, però pots triar. El gènere del diari és molt complicat trobar-lo”, explica Carrión.

“El diari és el més semblant a explicar una vida, segons he escrit en els fragments, així han sorgit”. Amb aquesta afirmació de Carrión es pot comprendre la seua manera de treballar, intentant sempre escriure tot el que pot i el que no tenia cabuda en els seus articles en la premsa quedava reflectit en el diari. En definitiva, com “la carretera i la cuneta”, sentencia.

 

Galeria: Aquesta galeria inclou fotografies de l’entrevista als periodistes Ignacio Carrión i Enric González que va realitzar InfoUniversitat, prèvia a la taula redona Escriptura contra temps i marea. També hi ha fotografies dels moments previs a l’entrevista, amb Antonio Ariño; o al Claustre de la Nau.

 

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València