logodreta

Educació o catàstrofe. A propòsit dels companys d’Ayotzinapa

Per DÍDAC DELCAN ALBORS (@fridamnrules).
Estudiant d’Educació Social, Universitat de València becat a Mèxic* (UNAM)

Mestres, la vostra comesa no està a l’escola, està en la societat. A. S. Neill

 

Didac Delcan.

Dídac Delcan.

Any 1992. El tecnòcrata Francis Fukuyama va plantejar, en un conegut escrit, que havia arribat la fi de la història i de les ideologies. La democràcia liberal va quedar com l’única realitat possible en la qual els éssers humans podíem viure i desenvolupar-nos: ja no servien les grans ideologies que aglutinaven les persones en un projecte comú. Es naturalitzava així tot allò que ens ocorre, atribuint-li un caràcter invariable, com si existira des de sempre i de la mateixa manera, perdent així el seu caràcter sociohistòric.

Però, tal i com ens recorda Paulo Freire en el llibre El Grito Manso, la realitat no és així, sinó que està així. El que ens ocorre ni és natural ni sempre ocorrerà de la mateixa manera. És per això que es fa totalment necessari que comencem a desnaturalitzar els fenòmens que ens envolten. Què significa açò? Doncs considerar que els fenòmens varien segons els tipus de societat i el moment històric en què ens trobem, ja que les nostres societats estan construïdes socialment i condicionades, però no determinades, històricament.

En aquest sentit, el fet de pensar sobre allò que a molts de nosaltres ens apassiona, l’educació, implica que ens fem preguntes. Implica preguntar-se per les forces, relacions, tensions i discursos que mobilitzen i condicionen el que ocorre en les institucions educatives. El que allí ocorre passa amb, des de, en contra o a favor de nosaltres: reprimeix identitats, cossos i desitjos. Ja ens recordava Foucault que el control en les nostres societats no s’efectua a través de la ideologia, sinó que es dóna, sobretot, en el cos i amb el cos. Però el que allí ocorre també alimenta la possibilitat de la rebel·lia, ja que, com ens ensenya la Pedagogia Crítica, no tot és reproducció sinó que hi ha resistències a l’ordre establit.

Allò que s’ensenya i el que s’aprén en aquestes institucions, allò que se selecciona com a coneixement vàlid, respon a relacions i estructures de poder en el marc social capitalista en què s’inscriu el sistema educatiu: una organització basada en la divisió curricular que separa i fragmenta el coneixement, separant les persones d’aquest. Com bé ens recorda Edgar Morin en La vía. Para el futuro de la humanidad:

El nostre coneixement parcel·lat produeix ignoràncies globals […]. La reforma del coneixement exigeix, per la seua part, un pensament capaç de relacionar els coneixements entre si, de relacionar les parts amb el tot i el tot amb les parts, un pensament que puga concebre la relac dallò global amb allò local, dallò local amballò global […]. Si les nostres ments continuen dominades per una manera abstracta de conéixer, per la incapacitat de captar les realitats en la seua complexitat i la seua globalitat, si el pensament filosòfic s’aparta del món en lloc d’enfrontars’hi per a comprendre’l, aleshores, paradoxalment, la nostra intel·ligència ens cega.

En aquest sentit, cal recuperar la dimensió sociopolítica en l’educació. Les institucions educatives fan política no sols pel que diuen, sinó també pel que callen; no sols pel que fan, sinó pel que no fan. Com ens recorda Jaume Martínez Bonafé en Teorías y pedagogías críticas. Borrador de tesis o postulados de base:

El que ocorre a les escoles és potic perquè la construcc de subjectivitat i el mode de relac del subjecte amb el coneixement té conseències sobre el manteniment o el estionament de les institucions i estructures socials existents en la societat; és igualment potic perquè en la discussió i presa de decisions sobre el currículum es manifesten tensions i conflictes sobre les veus que poden ser escoltades, i entre els coneixements que es consideren vàlids.

Aquesta dimensió, lluny de contaminar i danyar el procés educatiu, ajuda més prompte a convertir-lo en un poderós agent de transformació de la realitat social. Per això, en línia del que afirmava Neill en la frase que citava al principi d’aquest escrit, les responsabilitats dels educadors i les educadores mai no podrà desconnectar-se de la realitat social en la qual estan inserides les institucions educatives.

Els companys de l’Escola Normal Rural d’Ayotzinapa són un exemple d’aquesta màxima. Per les aules d’aquesta escola passaren generacions d’estudiants que van veure la possibilitat d’accedir a una professió digna com a mestres rurals i de tindre, així, un paper important en el desenvolupament de les seues comunitats. Però, en el Mèxic de la Mort Normal, aquestes institucions han estat sofrint, des de finals del segle xx i principis del xxi, una forta pressió que ha tractat de fer-les desaparéixer, en un context globalitzat i neoliberal on l’educació s’ha convertit en una mercaderia i on no interessa que la gent estiga formada en una consciència crítica. Condemnades aquestes escoles i el seu alumnat a l’ostracisme, van entonar un NO! de resistència i van decidir afrontar els riscos que es corren en assumir-se com a estudiants-subjectes, amos dels seus somnis, rebel·lies i esperances. En definitiva, amos del seu present i del seu futur.

Ayotzinapa1

Eixos NO! són, en paraules de John Holloway, “un llindar, obrin un altre món”. L’estat “natural” de les coses no és un tot impenetrable que ha de ser pres en la seua totalitat. Hi ha escletxes per tots els llocs, conformades per persones que es neguen a acceptar el statu quo, que es pregunten: “Per què la realitat és així? Podria ser d’una altra manera?”.

Els estudiants, amb la seua lluita, decidiren optar per no continuar acceptant el paper de subjectes passius que aquest món els està oferint en el seu present i per al seu futur. Amb eixa digna ràbia amb què es van organitzar, PRONUNCIAREN el seu món i van emergir com a subjectes inserits en la seua història, els seus condicionants i la seua cultura. Lluitaren per construir els seus somnis i les seues utopies, és a dir, per la justícia, per la dignitat i per la vida.

Tothom fa política permanentment, allà on visca, allà on ens trobe, allà on treballe. Però els educadors i les educadores la fem d’una manera privilegiada, un fet que va quedar demostrat en els esdeveniments que van tindre lloc a Iguala. La consigna és que només estudien aquelles persones “que valen”: els fills i les filles de les classes benestants. La resta sobren. Així serà molt més fàcil implementar aquelles polítiques que beneficien els poderosos. Ja ens recorda Galeano que la cultura dominant és en realitat una cultura del desvinculament: trenca la història passada com trenca la realitat present i, així, prohibeix armar el trencaclosques del món en el qual (con)vivim.

Deia Ivan Ilich que la supervivència dels éssers humans depenia del fet que es redescobrira l’esperança com a força social, i pense fermament que algun dia aconseguirem construir un món on càpiguen molts altres mons. Però, per a això, la nostra lluita per altre(s) món(s) ha de significar que estem contraposant altres maneres de relacionar-nos i d’organitzar-nos a les que combatem. Si estem lluitant per crear una altra cosa, aleshores la nostra lluita ha de ser una altra cosa. Eixa esperança passa per l’educació. Educació o catàstrofe.

*En solidaritat amb els companys desapareguts d’Ayotzinapa. Continuem cridant: ¡Vivos se los llevaron, vivos los queremos!”.

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València